Hauríem de retrocedir a èpoques molt llunyanes per trobar-nos amb l’existència d’ideals europeistes dins l’acció política i dins el pensament europeu, inicialment proclamats entorn de la recuperació de l’Imperi Romà o articulats en la idea de la cristiandat. Amb la modernitat, aquestes formulacions polítiques d’una Europa unida sota l’Imperi i el Papat, van prendre cos en la configuració d’un sistema d’Estats, la mútua cooperació dels quals per aconseguir una pau perpètua determinava en el pensament kantià la necessitat d’organitzar-se conjuntament. I, el socialisme utòpic, posava en el segle XIX un contrapunt a la primavera nacionalista europea en portar el model del federalisme integral a l’organització d’un Estat federal europeu proclamat per Saint Simon.

Però no serà fins al segle XX quan el pensament europeista comenci a articular-se políticament després de la dramàtica experiència de la Primera Guerra Mundial, on tan cruelment es van mostrar les tensions nacionals del vell continent. Un cop acabada, diversitat d’associacions i iniciatives van assumir la idea del federalisme europeu com a motor essencial per al progrés dels pobles d’Europa. Trobem dues expressions d’aquest europeisme en el sorgiment l’any 1923 de la Unió Paneuropea i en la presentació per part d’Aristides Briand, ministre francès d’Afers Exteriors, d’un projecte d’Unió Europea amb base federal, davant la Societat de Nacions el 1929. Però, la gran depressió econòmica del 1929, el sorgiment dels feixismes i l’augment de les tensions nacionals a l’Europa central, van provocar una nova guerra que arrassaria de nou el continent.

Després de la Segona Guerra Mundial, la tensió est-oest articulada sobre l’antagonisme político-militar liderat pels EUA i per la URSS deixà dividit el continent. No obstant això, el pensament europeista reneix amb força a l’Europa Occidental liderat per personalitats del món intel·lectual i polític. La màxima expressió fou la convocatòria a La Haia del Congrés d’Europa on els diversos moviments civils que treballaven per la unitat europea es reuniren l’any 1948. Malgrat la seva importància i transcendència els governs van atendre tímidament les peticions d’aquest Congrés, van crear a Londres l’any 1949 una organització internacional, el Consell d’Europa, de caràcter intergovernamental i sense que els estats fessin cap cessió de sobirania per cooperar políticament en alguns àmbits d’interès comú. Una vegada més l’estratègia de la integració europea, que suposava la cessió real de sobirania a institucions supranacionals europees, es veia esquivada per una simple cooperació entre estats que mantenien intacta la sobirania i treballaven en un mateix nivell d’igualtat. Paral·lelament, mitjançant una altra organització internacional, creada l’any 1948, l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (posteriorment OCDE), que articulava les ajudes americanes del Pla Marshall, s’iniciava la reconstrucció europea i es demostrava la possibilitat latent de col·laboració econòmica entre estats europeus.

El 9 de maig de 1950, el ministre francès d’Afers Exteriors, Robert Schuman, seguint l’ideari de Jean Monet, proposava que França i Alemanya, antics contendents, posessin en comú, amb d’altres estats que així ho volguessin, les produccions de carbó i acer, i s’organitzessin dins un nou model internacional, ara ja d’integració i amb competències cedides pels estats. La filosofia que inspirava aquesta proposta que fou ràpidament acceptada per Alemanya i a la qual s’hi van afegir Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i Itàlia, suposava iniciar una lenta però segura construcció d’Europa, en integrar progressivament sectors de producció. Amb paraules de Schuman: “Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt: es farà mitjançant realitzacions concretes, i es crearà primer una solidaritat de fet”. Aquesta progressió portava implícita una idea de racionalitat pròpia del sistema: el fet d’integrar progressivament sectors de producció, acabaria finalment creant una Europa unida no solament en l’economia, sinó també políticament. Aquests sis estats constituïren, l’any 1951, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (ceca), primer fonament de la construcció europea.

Convençuts els governs europeus que aquest era el camí correcte, després de veure fracassar diversos intents d’iniciar la construcció europea per la via militar (com la Comunitat Europea de Defensa) o per la política (com la Comunitat Política Europea), van decidir el 1955, a Messina, la creació de dues noves organitzacions d’integració: la Comunitat Econòmica Europea (cee) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (ceea), que es van sumar a la ceca. Així passaven a integrar-se grans sectors de l’economia europea. La idea era crear una unió duanera, és a dir un espai territorial format per aquests sis estats, per on es pogués circular lliurement, sense que els productes haguessin de pagar aranzels a les fronteres, i que tinguessin un aranzel exterior comú per als productes que entressin provinents de tercers països. Aquesta unió duanera avança cap a la configuració d’un veritable mercat comú, on a més podran circular lliurement els factors productius, és a dir, els treballadors, les mercaderies i els capitals. Al mateix temps, un conjunt de polítiques eren posades en comú entre aquests estats, així passava amb l’agricultura, els transports i la política comercial.

La creació d’aquest mercat comú ha estat marcada per la progressivitat, deixant grans períodes transitoris per evitar una instauració traumàtica, i per la constant adhesió de nous estats: així l’any 1972, desprès de llargues discussions es van incorporar la Gran Bretanya, Dinamarca i Irlanda; l’any 1980 Grècia; l’any 1982 Espanya i Portugal; i finalment l’any 1995 Àustria, Suècia i Finlàndia, i es configura així la Europa dels quinze.

Progressivament també han anat augmentant les competències cedides pels estats a les Comunitats Europees, que cada cop tenen un camp material d’actuació més gran, i s’hi ha modificat l’esquema institucional. Però serà el Tractat de la Unió Europea, adoptat a Maastricht l’any 1992, el que consolidarà aquestes diverses línies d’evolució configurant un particular entramat denominat Unió Europea.

La Unió Europea és un ens internacional que agrupa tres organitzacions internacionals: la ceca, la cee (ara denominada Comunitat Europea) i la ceea, i a més dos mecanismes de cooperació entre els estats membres; mecanismes de cooperació que com el seu nom indica no suposen la cessió de competències sinó tan sols la cooperació entre els estats sense que existeixi una autoritat supraestatal. Aquests dos nous mecanismes de cooperació creats pel Tractat de Maastricht són la Política Exterior i de Seguretat Comú (pesc) i la Cooperació en àmbits de la Justícia i els Afers d’Interior (cajai). Estem doncs davant de dos instruments que no són econòmics sinò polìtics, encara que només de cooperació, ja que els estats no estan disposats a cedir sobirania en temes de política exterior, de seguretat, de cooperació policial i judicial…

Aquesta Unió Europea corregeix en part el dèficit democràtic de les Comunitats, augmentant el pes del Parlament Europeu, que ha evolucionat de ser una assamblea consultiva a tenir amplis poders en la creació de normes, en l’elaboració del pressupost i en el control polític de les altres institucions. Tanmateix el Consell, institució que agrupa els representants dels governs dels estats membres, continua essent el centre de la presa de decisions a iniciativa de la Comissió, que és la institució que representa els interessos comunitaris amb amplis poders d’execució, de vigilància i control de l’acompliment del Dret Comunitari que en última instància és sentenciat pel Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees. És també significativa l’ampliació de competències que, des de l’any1979 amb l’Acta Única Europea, ha anat produint-se en camps com el medi ambient, la formació professional, la indústria, la investigació i el desenvolupament.

Però l’assumpte que ens té expectants des de fa molts anys és el de la consecució d’una Unió Econòmica i Monetària. La inicial aproximació de les polítiques econòmiques dels estats membres va portar l’any 1978 a la creació del Sistema Monetari Europeu (sme) que va suposar l’establiment d’un mecanisme de canvi gairebé fix amb el compromís de la intervenció dels Bancs Centrals per garantir-lo. L’any 1988 es va donar un nou pas liberalitzant la circulació de capitals. Des del Tractat de Maastricht, en formular-se com a objectiu la consecució d’una Unió Econòmica i Monetària, es pretenia coordinar estretament la política econòmica dels estats membres i la consecució d’un moneda única -l’euro-. Així, a l’actualitat, això suposa que els estats que l’1 de gener de 1999 compleixin amb quatre criteris de convergència entraran a la moneda única. Aquests criteris suposen l’estabilitat dels preus -la inflació-, la reducció del dèficit públic, l’estabilitat dels canvis monetaris i el nivell dels tipus d’interès a llarg termini.

La formació de governs progressistes a França i a la Gran Bretanya ha suposat que a la conferència d’Amsterdam recentment celebrada es donés un pes especial a les polítiques socials i a l’atur que, sense ser un criteri per a la Convergència, ha pres un nou protagonisme en el discurs europeu. Però, molts afers queden pendents: l’aprofundiment de la política exterior i de seguretat comuna, les reformes institucionals, l’ampliació a nous països de l’Est europeu.