Perquè és clar, això de la religió, de veritat, sense fugir d’estudi, si és que volia dir alguna cosa, volia dir ben bé això: relligament. En el sentit més autèntic de l’arrel llatina de la paraula, sembla prou obvi que l’ésser humà aspira, en termes naturals, a sentir-se relligat amb el que l’envolta, amb la resta d’éssers vius, amb l’univers. I, especialment, amb algun altre ésser –generalment també humà– més en concret que amb els altres. Aquí comencen a intervenir-hi les emocions, a més de la pretesa racionalitat.

D’aquesta aspiració a la recerca d’un vincle que ens situï davant de nosaltres mateixos i davant del món, pot venir el gust per la dimensió espiritual, la recerca en el nostre món interior, la contínua interpel·lació de la nostra consciència envers els anhels que van més enllà del nostre melic, i que es tradueixen en amor, en amistat, en poesia, en imaginació, en creativitat, en joc, en bellesa, en carícia, en complicitat, en compromís, en el lúdic predomini del somni per damunt dels ritmes estrictament biològics del que som. N’hi ha que, a aquesta dimensió espiritual, li diuen religió. No hi ha d’haver cap problema si d’aquí no se’n deriva cap desig de dominar aquest somni, d’ordenar aquesta recerca des d’una font d’autoritat externa i aliena a la nostra consciència, i de fer-ne derivar, d’aquesta autoritat, relacions de poder i de sotmetiment, i codis morals, manuals d’ús sobre els possibles –o no– judicis de valor que ens podem permetre el luxe d’emetre. D’això, n’hem parlat a bastament. Potser ja n’hi ha prou…

No era veritat que la cultura religiosa donés resposta a totes les inquietuds dels interrogants existencials. No és veritat que un sistema religiós hagi de ser el fonament del comportament ètic o dels judicis morals. Les interpretacions unívoques de la percepció tradicional de les religions sobre aquests aspectes han comportat molta propensió a la confusió, moltíssims dubtes, molta inseguretat i, com sempre, molta por, molta repressió i moltes víctimes. Perquè la religió, el relligament, potser sí que té a veure amb aquell desig de fusió amb l’univers, però no dóna resposta a les preguntes radicals: Com viure? I què cal fer? Això és feina d’un altre tipus. D’una ètica racional, conscient, que aspira a donar-nos les eines de mesura perquè emetem responsablement judicis lliures sobre la coherència de les nostres accions i decisions. No és veritat que la dimensió religiosa sigui el fonament moral d’una escala de valors que pretengui arrelar en la intimitat de l’ésser humà, per tal com s’ha anat generant mitjançant la imposició d’un codi que algú, al marge de tot consens, considera fruit d’una revelació més o menys divina, més o menys tel·lúrica, més o menys virtual. La fonamentació dels judicis de valor, l’arrel de la moralitat, no rau sinó en la consideració –conscient i responsable, per tant autònoma– que la clau última de valoració d’allò que pot ser bo o dolent per a l’existència pertany a la mateixa esfera de l’ètica, no n’és aliena.

És evident que la dimensió espiritual no s’exhaureix en cap doctrina ni en cap sistema. Molt menys, en cap institució. Mai, en cap persona autoinvestida de funcions d’intermediació entre nosaltres i el gran repte de la recerca espiritual interior.

De fet, no calia embolicar-se tant. Tot això podia expressar-se d’una manera més adequada, més precisa. I, sobretot, més bonica i menys dramàtica. Amb la senzilla dignitat de la paraula poètica es pot dir molt més sobre aquestes coses. Com tan bé va saber fer Juan Ramón Jiménez en un poema ben petitó, Canción nocturna, que, potser, podríem percebre com un esclat de sentit espiritual:

¡Allá va el olor de la rosa!

¡Cójelo en tu sinrazón!

¡Allá va la luz

de la luna!

¡Cójela en tu plenitud!

¡Allá va el cantar

del arroyo!

¡Cójelo en tu libertad!