Article 52 de l’Estatut de Catalunya. Mitjans de comunicació social.
1.- Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral.
2.- Els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l’accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l’àmbit de Catalunya».
L’article 52 de l’Estatut de Catalunya és l’única referència que hi ha en tot el cos legislatiu espanyol –tret de l’article 20 de la Constitució espanyola– a l’obligació dels poders públics de garantir el dret a la informació de la ciutadania. Una rara avis en el context europeu i gairebé mundial, ja que hi ha molts països que disposen de lleis reguladores d’aquest dret fonamental en tota societat democràtica. Tot i així, fins ara, és un article que només serveix per fer bonic perquè encara no s’ha transformat en res concret, és a dir, la Generalitat no l’ha desenvolupat en una normativa que faci efectiu aquest dret –insistim, essencial en tota societat democràtica– de la ciutadania catalana. Des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) hem emplaçat en diverses ocasions els grups parlamentaris perquè ho fessin i fins i tot hem rebut promeses en aquest sentit. Alguns fins i tot ho han incorporat als programes electorals. La desídia, però, dels grups majoritaris de la cambra catalana no ha permès fins ara que això prosperi i, per tant, de moment, l’article 52 de l’Estatut de Catalunya segueix sent paper mullat.
Els treballadors de la informació hem de ser els garants d’aquest dret, com els metges o els mestres ho són del dret a la sanitat o a l’educació. Però mentre sí que hi ha lleis que estableixen com accedeix la societat al sistema sanitari o a l’educatiu, els periodistes no disposem de cap eina reguladora que ens ajudi a ser realment els garants d’aquest dret. Solament hi ha el codi deontològic, brillant en el seu formulari, però que resulta més aviat un brindis al sol, perquè no hi ha cap manera de fer-ne el seu ús d’obligat compliment. Els editors i els empresaris de comunicació –així com els seus periodistes més addictes i obedients– han fet sempre un cant a l’autoregulació com la solució a tots els mals, però a l’hora de la veritat ha demostrat sempre la seva inutilitat. Només cal recordar el codi autoregulador que les cadenes privades de televisió van firmar al 2004 en relació als continguts en horari infantil per comprovar la fal·làcia d’aquest argument: l’han vulnerat sistemàticament. Això ha estat així fins al punt que la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) els ha obert diversos expedients sancionadors. Sense eines per combatre la manipulació, la mentida, la distorsió informativa, doncs, poc s’avançarà en aquesta línia. Per això cal que el Govern català i els grups polítics del Parlament assumeixin el desenvolupament de l’article 52 com una tasca prioritària. Sense això, la democràcia a Catalunya sempre serà més feble. Òbviament, tot aquest argumentari és perfectament aplicable en l’àmbit estatal i en relació a l’article 20 de la Constitució, tampoc desenvolupat en una norma reguladora.
La creixent precarització de les condicions laborals de la professió també agreuja els efectes de la desregulació de la informació. Un periodista sense unes condicions laborals dignes encara té menys armes per defensar la seva independència. Cal recordar una dada que es desprèn d’un estudi de finals de l’any passat fet per l’Associació de la Premsa de Madrid (APM), segons el qual el 79,3% dels informadors reconeixen rebre pressions, un 76% de les quals provenen, segons els enquestats, de la mateixa empresa. Això configura un paisatge força desencisador. Des de la professió hi ha iniciatives per reclamar el desenvolupament legislatiu de l’article 52, però això només serà possible quan des de la mateixa ciutadania es prengui consciència d’aquesta necessitat, de la mateixa manera que ningú no dubta d’allò a què tots plegats tenim dret en matèria de sanitat, educació, justícia, prestacions socials o cultura.
El dret a la informació és, ara com ara, l’aneguet lleig de les lluites socials perquè, des dels poders, s’ha fet tot el possible perquè així sigui. Un dels prohoms de la transició, l’infumable Juan Luis Cebrián, va dir a finals dels anys setanta que «la mejor ley de prensa es la que no existe». En aquell moment allò va colar i ara en paguem les conseqüències. És evident que els periodistes, en aquell moment, no van (o vam) estar a l’alçada. La conseqüència és que quan no hi ha llei, impera la de la selva on guanya el més fort. Els empresaris de la comunicació han fet el que han volgut i el resultat és el panorama mediàtic que actualment tenim a Catalunya i a Espanya.
Les democràcies més avançades (a Europa i a l’Amèrica llatina) tenen regulat–o estan en la via de fer-ho– el dret a la informació. A Europa, les legislacions més interessants van sorgir després de la II Guerra Mundial. A partir del fet que, en alguns països, el suport que els mitjans de comunicació van donar a les polítiques bel·licistes del seus governs i que, en part, van motivar l’esclat del conflicte, es van impulsar lleis per protegir la independència dels periodistes, en les quals s’establien quins eren els seus drets i els seus deures. En aquest sentit, les normatives a França, Itàlia, Alemanya o els països nòrdics són una referència molt vàlida a tenir en compte. Fins i tot a Portugal, que, com Espanya, també va patir una llarga dictadura, quan va deixar-la enrere, va aprovar una llei reguladora del periodisme en la línia que hi havia en els exemples citats. L’objectiu era evitar pressions externes, especialment dels poders polítics i econòmics, sobre els mitjans i els professionals de la informació.
A l’Amèrica llatina el procés és força diferent, tant per raons històriques com de context polític i econòmic. Les experiències són molt més recents i responen a la necessitat justament inversa. Les empreses de comunicació eren conglomerats molt potents que sovint treien i posaven governs. La corrua de cops d’estat de tota mena que hi ha hagut al continent no es pot entendre sense el suport dels mitjans de comunicació més importants del país. Les lleis que s’han impulsat a l’Amèrica llatina ja no pretenen només regular el dret a la informació i la tasca dels periodistes, com a Europa, sinó que esdevenen lleis generals sobre la comunicació. Normalment són processos nascuts des dels moviments ciutadans. A l’Argentina, la llei aprovada pel Govern de Cristina Fernández va néixer en una universitat on uns professors van començar a fer un estudi per saber quin tipus de mitjans de comunicació calia que hi hagués al país. Van començar a preguntar a diverses organitzacions perquè opinessin sobre com haurien de ser els mitjans de comunicació. El treball va anar agafant volada a mesura que avançava perquè cada cop hi havia més entitats que hi participaven, fins al punt que els moviments socials més importants van sumar-s’hi, aportant els seus suggeriments, i tot plegat va acabar en una proposta legislativa que l’Executiu va assumir i va aprovar. No era un text –com es va llegir a la premsa espanyola– imposat sense diàleg pel Govern argentí.
No tot és perfecte a l’Amèrica llatina, i les normatives –les que ja estan vigents i les que encara estan en tramitació parlamentària– tenen marge de millora. En primer lloc, perquè en alguns països la llei elaborada només regula el sector audiovisual i deixa fora la premsa. En segon lloc, perquè els organismes reguladors en alguns llocs estan controlats pel govern respectiu amb un sistema de quotes que aquí coneixem prou bé. Però, en contrapartida, han establert alguns mecanismes per evitar que els mitjans de comunicació estiguin controlats per determinats lobbies. Així es prohibeix que aquells sectors estratègics per a l’economia del país (banca, petroli…) puguin participar en l’accionariat de les empreses informatives. També s’estableixen límits a la propietat de mitjans per evitar una excessiva concentració. Així, a l’Argentina, el grup Clarín ha hagut de desprendre’s d’una part de la seva xarxa d’emissores –gestionada en part amb el grup espanyol Prisa– per adaptar-se a la nova normativa. D’aquí els virulents atacs dels mitjans del hòlding Polanco a la llei argentina. Reporters Sense Fronteres (RSF) ha posat aquesta llei com a un exemple, i en el seu darrer informe anual sobre la situació de la llibertat de premsa al món constata que «el panorama a Amèrica llatina es caracteritza per una molt alta concentració de la propietat, reflex de les oligarquies locals». Aquesta organització considera que iniciatives legislatives com les desenvolupades a l’Argentina i a l’Uruguai proporcionen «una oportunitat real» a petits mitjans de comunicació.
Una altra de les mesures que s’estableixen en aquestes lleis és l’obligatorietat de repartir les freqüències en tres sectors: el privat, el públic i els moviments socials sense ànim de lucre. Fins i tot en algun país s’estableix que aquesta distribució es faci a parts iguals, és a dir, una tercera part per a cadascun d’ells. L’argument per fer-ho d’aquesta manera és que l’espai radioelèctric és un bé públic i que, per tant, no es poden afavorir interessos privats. Cal tenir en compte, per exemple, que a països com Equador o Bolívia, hi ha comunitats indígenes que només reben informació en el seu idioma si està feta per mitjans del tercer sector. En aquestes zones el paper de les ràdios comunitàries és d’una importància cabdal. Ramón Zallo, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Universitat del País Basc -i un dels grans coneixedors de les noves legislacions llatinoamericanes- ha apuntat en més d’una ocasió que el millor referent en aquest continent és el cas de l’Uruguai, tot i que la llei està afrontant ara el seu darrer pas del tràmit parlamentari d’aprovació. Ja només depèn que el Senat li doni el vistiplau, cosa que podria succeir ben aviat. Una de les qüestions que avalen la seva opinió és que aquesta és la que més ha avançat en la desgovernamentalització i despolitització de l’organisme regulador que controlarà el compliment de la llei.
En aquest context, no és que a Catalunya i a Espanya li faltin referents per redactar una llei. El que falta és voluntat política per fer-ho. I, com en tantes altres coses, si els legisladors no prenen la iniciativa, ha de ser la ciutadania la que ho faci. Cal que des de les organitzacions cíviques es faci molta pedagogia perquè tothom sàpiga quins són els seus drets en aquest àmbit. I en aquest sentit és l’esquerra qui ha de prendre el timó. La gent surt al carrer per reclamar un sistema sanitari públic de qualitat, un sistema educatiu de qualitat, ajudes socials, una justícia que funcioni… També ho ha de fer per exigir que no se l’enganyi, que no se la manipuli, que no se li menteixi. I això val per a tot tipus de mitjans, siguin públics o privats. A uns cal exigir-los més, però el dret a la informació de la ciutadania està per sobre de qui és el propietari de l’empresa. Si la ciutadania veu garantit el seu dret a la informació, tindrà molt més fàcil lluitar per defensar la resta: no estarà enganyada.
Si en un restaurant, el cuiner, enlloc de posar fumet de peix a la paella hi posa salfumant perquè és més barat i perquè l’amo de l’establiment li ordena, el més probable és que a tots dos –cuiner i restaurador– els hi caigui el pèl. I això és així perquè hi ha lleis que diuen que no es pot intoxicar els clients d’un restaurant i determinen clarament què els hi passa als que ho fan. Doncs als clients –lectors, oients, o espectadors– dels mitjans de comunicació se’ls pot etzibar tota mena d’informacions tòxiques perquè no hi ha –a Espanya i a Catalunya– cap llei que ho impedeixi ni castigui els que ho fan. Amb les normatives vigents a Europa o a l’Amèrica llatina, més d’un mitjà de comunicació espanyol o català, amb la seva manera actual de treballar, tindria problemes per complir-les. I si tenim presents que en alguns països prohibeixen que els bancs en siguin accionistes… O només cal recordar el cas de la mobilització ciutadana a Burgos contra un projecte urbanístic al barri de Gamonal, on la tasca d’alguns mitjans de comunicació va ser durament criticada pels veïns. A Equador i Bolívia, per exemple, no estaria permès el que passava a Burgos, que el principal constructor de la ciutat i promotor de la polèmica actuació urbanística fos al mateix temps el propietari de la seva publicació principal, el Diario de Burgos.
Per seguir aquest camí iniciat a tants llocs, des de l’SPC estem impulsant conjuntament amb altres entitats la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i a la Comunicació (XCDIC), que voldríem presentar públicament ben aviat i a la qual ens agradaria que tots els moviments socials s’hi adherissin. Aquest és un projecte que ve de lluny. El primer esborrany de manifest va ser redactat el 1997 pel malaguanyat periodista i escriptor Manolo Vázquez Montalban. A la nostra pàgina web(*) el podreu trobar. En aquests moments convertir aquesta qüestió en una de les batalles en defensa de la qualitat democràtica del país és ja inajornable.
Qui va ser el primer president de l’SPC, Enric Bastardes, em recorda sovint una frase de qui va ser rector de la Universitat de Barcelona (UB) i conseller en el Govern de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, l’economista Josep Maria Bricall: «quan a fora veig que fan les coses de manera diferent, sempre em pregunto en què ens estem equivocant».
Addenda:
Amb aquest article escrit i pendent de publicar s’ha produït un fet que pot ser cabdal. El Parlament de Catalunya va aprovar en el ple del 26 de juny passat una proposta presentada per ICV-EUiA per la qual s’encarrega el Govern català que iniciï «el diàleg amb representants de la societat civil i del sector periodístic i audiovisual per a redactar una Llei del dret a la Informació que desenvolupi l’article 52 de l’Estatut i que defineixi també els drets i deures dels professionals de la informació, com a garantia d’una informació veraç i de qualitat». És una petita primera passa, però és la primera vegada que aquesta qüestió entra en l’agenda política del país. Ara cal tirar-ho endavant. D’altra banda, cal lamentar que en el mateix debat parlamentari CiU i PP rebutgessin la moció de la CUP-AE –en la qual la proposta d’ICV-EUiA era una esmena d’afegit– per la qual es volien posar els mitjans comunitaris amb igualtat de drets amb els públics i els privats en el repartiment de les llicències de ràdio i de televisió.
(http://www.sindicatperiodistes.cat/sites/default/files/documents/Declaracio_de_Barcelona.pdf)
Comentaris recents