Aquest article recull la intervenció de Dolors Marín a l’Ofrena floral a Francesc Ferrer i Guàrdia, celebrada el 13 d’octubre de 2026 davant del seu monument a Montjuïc (Barcelona), en el 117è aniversari del seu afusellament i el 125è de l’obertura de l’Escola Moderna. 

Penso que Ferrer i Guàrdia estaria molt content de veure com, any rere any, som més les persones que ens apleguem davant del seu monument de Montjuïc per honorar la seva memòria, les seves ganes i el seu desig de viure. Perquè va ser un home vital, emprenedor, lluitador i activista; una personalitat de primer ordre que ens fa reflexionar molt sobre el moment que estem vivint. 

Una escola efímera que va irradiar arreu 

Aquest 2026 es compleixen 125 anys de l’Escola Moderna, que estava establerta al número 56 del carrer Bailèn. Tenia 30 alumnes i, a la seva època, va ser un escàndol, perquè hi havia 12 nens i 16 nenes. Importantíssima, aquesta afluència de nenes: entre elles hi havia algunes filles d’en Canibell, un gran amic i un gran còmplice de Ferrer i Guàrdia, i de Cristóbal Litrán, defensor del feminisme en aquells anys. 

Penso que sense el dissortat exili de Ferrer i Guàrdia a França potser no s’hauria conformat la seva personalitat. No hauria conegut pedagogs com Paul Robin, per exemple, ni totes les amigues que va conèixer allà. Va portar a casa nostra el que seria la gran geografia francesa d’aquells anys. Potser l’esforç de Pau Vila per fer la divisió territorial de Catalunya, en plena República, no hauria estat possible sense la publicació, per part de Ferrer i Guàrdia, de les obres de Reclus i de Kropotkin, que van inspirar molt Pau Vila, un còmplice d’aquella primera època de Ferrer i Guàrdia a Sabadell. 

Penso que cal fer una revisió importantíssima de les aportacions de Ferrer i Guàrdia, no només de l’Escola Moderna, sinó també del seu gran esforç com a publicista i activista social del seu temps. Val la pena passar revista a algunes d’aquestes aportacions. 

Fixem-nos-hi bé: l’Escola Moderna va tenir una vida molt efímera, del 1901 fins al 1906, quan un dels seus membres, Mateu Morral, va atemptar contra Alfons XIII el dia de les seves noces, a Madrid. A conseqüència d’això, Ferrer i Guàrdia passarà un any a la presó i l’Escola Moderna serà tancada definitivament. I, tanmateix, en aquests pràcticament sis anys irradiarà, i a tot l’Estat espanyol es formaran més de 30 o 40 escoles filles de la idea que va tenir Ferrer i Guàrdia: impulsar, per fi, un projecte consolidat d’escola racionalista, coeducadora i lliurepensadora. Abans de Ferrer i Guàrdia ja hi havia precedents a Catalunya de mestres racionalistes, com en Gabarró i d’altres. 

L’enemic del pensament únic 

Però el que és important és que Ferrer i Guàrdia es constitueix com el gran enemic del pensament únic. Per què? Perquè posa en marxa diverses coses que no havien fet els seus predecessors. La primera, una idea de formació de mestres, que farà a Sabadell amb molts dels seus antics amics. La segona, i sobretot, una línia editorial: les publicacions de l’Escola Moderna, amb aquelles Aventures de Nono de Grave, aquells petits llibrets de color vermell que fa molts anys em va regalar en Rodoreda. Publicarà també un llibre fonamental en la història del pensament infantil a casa nostra, Sembrando flores, obra de Federico Urales i de la seva companya, Teresa Mañé, grans amics també de Ferrer. 

I consolidarà una línia de pensament anticolonial —i això és important— i antimilitarista, a partir dels seus escrits i dels seus llibres. Hi va presentar una sèrie de pensaments antimilitaristes europeus. Imagineu-vos una Espanya colonial que tirava mà, sobretot en les guerres de Cuba i del Marroc, d’aquella carn de canó que eren els nens proletaris, i que algú, en una escola, els ensenyés el pensament anticolonial i pacifista. Va publicar, com no podia ser d’altra manera, molts llibres d’etnografia, sobretot de Reclus, on es parlava d’una etnografia dels nostres germans, en uns anys en què l’etnografia es dedicava a mesurar cranis i a compartimentar els diferents pobles del món. 

Aquesta aportació és fonamental en la biografia de Ferrer i Guàrdia: republicà declarat, seguidor de Ruiz Zorrilla durant molts anys i amb unes complicitats importants amb tot el sector llibertari, sobretot a Barcelona. Com dèiem, crea una editorial, crea una escola de formació de mestres i, a més, edita el Boletín de la Escuela Moderna, on es van recollint totes les seves aportacions. 

Fins ara, l’estudi de Ferrer i Guàrdia ens havia mostrat una sèrie de pedagogs o de mestres que es van escampar per tot el territori espanyol difonent, sobretot, els llibres de la seva biblioteca i el seu pensament. Per què són importants els llibres de la seva biblioteca? Perquè fins aquells anys tots els llibres que s’editaven a Espanya passaven per la censura eclesiàstica. No hi havia llibres de pensament racional: tot s’explicava a partir del Gènesi. És Ferrer i Guàrdia qui trenca amb això. Estableix una complicitat important amb un catedràtic que és expulsat de la Universitat de Barcelona perquè deien que anava contra el dogma: l’Odón de Buen. I, en editar aquests llibres racionalistes, Ferrer i Guàrdia explicarà el que llavors se’n deia la història natural, els fòssils, les edats de la humanitat… És a dir, el pensament racional. Ferrer i Guàrdia trencarà aquest monopoli, i això no li ho perdonaran. 

Tot això s’ha d’explicar quan parlem de l’Escola Moderna. No és només aquella solidaritat entre infants, en què els que més sabien ensenyaven els que no sabien: està formant generacions i generacions de persones que aprenen el racionalisme científic, el darwinisme i, sobretot, la solidaritat entre classes. 

Les mestres de l’Escola Moderna 

Quan diem que forma mestres, tots tenim al cap l’Albano Rosell, el Durán, el José Alberola, Esteve Guarro…, tota una colla de mestres. Però a mi, com a historiadora, el que em va impressionar és que al costat d’aquests mestres també hi ha moltes dones, la majoria filles d’homes lliurepensadors que van decidir que les seves filles havien d’ensenyar altres nens i altres nenes. Fins aquell moment, moltes havien establert escoles a casa seva per ensenyar altres nenes, perquè no se’ls permetia donar classes als nens. 

Trobem algunes escoles que depenen d’aquesta primera escola de Sabadell, que formarà una trentena de mestres. Hi haurà un impuls important des de l’illa de Menorca per part de Mir i Mir, un lliurepensador important que editava El Porvenir del Obrero i que comença a convidar a fer escoles seguidores de Ferrer i Guàrdia a Menorca. I trobarem que l’Albano Rosell hi va amb la seva dona, l’Esperanza Figueres, també alumna d’aquesta escola de formació de mestres. Primer estaran a Montgat, al barri de les Mallorquines, i després a Alaior, a Menorca. 

Trobarem també que el mestre Durán, Joan Durán i Pineda, format també a Sabadell, anirà a Alaior amb la seva germana, espiritista, lliurepensadora i, pensem, maçona. José Alberola anirà també a Alaior amb Clara Surinach, mestra a vegades de nens i a vegades de nenes. Després vindrà el relleu de l’Alberola: el Josep Xena i l’Harmonia Puig, filla de la primera dona de Salvador Seguí, que també van a Menorca. I, per últim, a Menorca també hi trobem la Pilar López Zappino, maçona, lliurepensadora i espiritista, companya de Esteve Guarro. 

Estem descobrint mestres dones amb una llibertat personal increïble, lliurepensadores, amb unes trajectòries importants que hauríem de recuperar dins de les genealogies feministes de casa nostra. Penseu també que Clémence Jacquinet va ser directora de l’Escola Moderna fins al 1903. És a dir, el projecte de Ferrer compta sempre amb les dones. I això és una cosa que no li perdonaran. 

Va ser gran amic de l’Ángeles López de Ayala, una de les meves grans estimades, que té una plaça a Gràcia. L’Ángeles López de Ayala és l’única que, al cap d’un any de l’afusellament de Ferrer, s’atreveix a fer una manifestació laica des del centre de Barcelona fins al que en deien el cementiri dels dissidents, on estava enterrat Ferrer i Guàrdia. Malgrat les persecucions, i malgrat que al cap d’un any encara hi ha persones detingudes per causa dels fets de la Setmana Tràgica, López de Ayala i un grup de lliurepensadors barcelonins s’atreveixen a fer un homenatge que sortirà publicat a la premsa. És una de les maneres en què es veu aquesta amplitud de mires de Ferrer i Guàrdia. 

Com dèiem, moltes escoles s’estableixen a tot l’Estat espanyol. Encara el 1907, malgrat que l’Escola Moderna de Barcelona està tancada, a Humanidad Nueva, l’òrgan de l’Escola Moderna de València, es diu que encara hi ha 38 centres oberts a tota Espanya. Trobem també que el 1908, un any abans de la seva mort, Ferrer i Guàrdia és president de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, de la qual serà president d’honor un escriptor pacifista de qui avui gairebé ningú no se’n recorda: Anatole France. Fixem-nos en la projecció internacional de Ferrer i Guàrdia. A l’abril o al maig d’aquell any, Ferrer i Guàrdia trobarà també a Londres Kropotkin, un gran estimat per ell, geògraf anarquista i lluitador llibertari. Com és sabut, serà detingut el 1909, a conseqüència de la Setmana Tràgica, el 31 d’agost, i aquest serà el seu final. 

Abans, però, val la pena aturar-se en una cita molt bonica d’una dona que es diu Maria Trulls. Viu a Igualada i és la fundadora de la primera societat d’enterraments civils d’Igualada i d’una revista; totes dues tenen el mateix nom, La Iconoclasta. La Maria Trulls era mèdium, és a dir, res que es pogués associar a l’ateisme militant de Ferrer i Guàrdia. Això ens diu que es consoliden una sèrie d’organitzacions on són acceptades totes les maneres de pensar i totes les maneres de fer front a una Església catòlica monolítica, que vol excloure del seu pensament tots els altres. 

La Maria Trulls, que a més era radical, partidària de Lerroux, publica un article molt bonic, Ventajas de la instrucción, a El Igualadino, l’òrgan de la Fraternitat Republicana d’Igualada. Hi diu: «Si el hombre es un ser compuesto de espíritu y materia, además del pan y otros manjares que nutren su cuerpo, la instrucción y la educación son el alimento del alma». És a dir, el mateix que ens recorda aquell conte tan bonic de Leo Lionni, el del ratolí Frederic, que guarda la poesia i les cançons per a l’hivern. I continua: «Es la instrucción racional, la única que se aviene con el actual progreso, la de la Escuela Moderna, que los elementos avanzados se han propuesto fundar […]; la mejor dote que legar a sus hijos. No vacilaremos en sacrificarnos para lograr lo que es una vehemente aspiración y que se convierta pronto en hermosa realidad». És a dir, a Igualada volen fer una Escola Moderna, malgrat que la de Barcelona ha estat clausurada. 

Un home que celebrava la vida 

Voldria que ens quedéssim amb una idea bonica de Ferrer com a activista, com un home que celebrava la vida, perquè tota la seva vida va ser una celebració. Va estimar moltes dones, també les va posar a dirigir les seves escoles i va acceptar sempre la publicació de contes. 

A la Fundació Ferrer i Guàrdia vaig poder consultar L’espagnol pratique, que era l’únic llibre que Ferrer i Guàrdia va fer en vida. A part d’articles, només va escriure aquest: un manual per aprendre espanyol. La sorpresa va ser que, a més d’alguns contes, per exemple de Pi i Margall, el gran federalista que ell estimava molt, i d’altres contistes, hi va incloure —em sembla que eren 14— relats d’una de les seves amigues, l’Ángeles López de Ayala. Van ser amics, i ell sempre va donar espai a les dones, en uns anys en què les dones no érem gens reconegudes i moltes vegades ni tan sols podíem signar amb el nostre nom: havíem de signar amb pseudònims masculins. 

Potser va ser per la pertinença de tots dos a la francmaçoneria, una maçoneria d’adopció per a les dones que s’estava fent en aquells anys a Barcelona. Encara no hi havia tallers exclusivament femenins, sinó que era una maçoneria d’adopció també molt salvatge: és impossible trobar molts d’aquests tallers units; tothom feia el que podia en aquells anys, també amb una mica d’improvisació. 

Però volia recordar aquest Ferrer i Guàrdia vital de les nits de Barcelona, que conspira constantment, que publica, que donarà diners no només per fer la vaga general, sinó també per a Solidaritat Obrera. Després, tot això no li ho perdonaran. 

Rumb a Roma, a bord del Mallorca 

Quan la Fundació em va proposar participar en l’Ofrena, vaig pensar immediatament en una fotografia inèdita, que espero que puguem publicar aviat. És una fotografia de Las Dominicales del Libre Pensamiento, que era del sogre de l’Odón de Buen, el seu gran amic. Ens mostra Ferrer i Guàrdia amb una colla de lliurepensadors, maçons i mestres a la coberta d’un vaixell, el Mallorca. Tots van a un congrés de lliurepensadors que es farà a Roma, a la casa de la bèstia, diguem-ne: s’atreveixen a fer un congrés de lliurepensadors a Roma, i hi van tots. 

És divertidíssim, perquè s’ho passaran molt bé, perquè s’obriran els seus esperits i perquè, tot i el gran grup d’homes i dones que hi van des de l’Estat espanyol —ara en citarem alguns—, qui parla a Roma són dues dones: la López de Ayala i la Belén Sárraga. Això és una obertura de pensament increïble en aquells anys, perquè les dones eren les més perseguides per l’Església catòlica, una Església que no volia que accedíssim a l’ensenyament. Difícilment les dones podien arribar a la universitat, i les úniques que podien autoeducar-se eren les filles dels lliurepensadors. I no sempre, perquè alguns també eren una mica tancats de mires en aquells anys. 

A la coberta del Mallorca trobem, doncs, aquest grup de congressistes que van al Congrés de Lliurepensadors. És maquíssim, perquè per fi he vist una foto on es veu, espectacular, la Belén Sárraga, gran activista, que porta la representació de més de 40 entitats només de Màlaga, ella i el seu company, Ferrero. Veiem també la López de Ayala en una de les cantonades de la foto, i la filla del Zurdo de Olivares, l’Esperanza —un nom que li havia posat el seu pare—, filla d’un regidor de Barcelona que representa el sector obrer. 

Dins d’aquesta representació de més de 200 entitats espanyoles, hi aniran representants i alcaldes d’alguns ajuntaments, com l’alcalde de Barberà del Vallès. Hi trobem la representació d’un home que potser no se sap que era molt amic d’ells, Apel.les Mestres, i també mestres a títol individual. Tenim molts regidors, representants i diputats d’ajuntaments d’aquella època, molts vinculats al federalisme o al moviment radical. Trobarem també gent que ve des de Bilbao; l’alcalde de Barberà, que ja hem esmentat; la Belén Sárraga; i, lògicament, el Zurdo de Olivares. I a la foto hi diu: «Francesc Ferrer, director de l’Escola Moderna», que està dret, juntament amb totes aquestes persones, que a més hi estan identificades. 

Hi trobarem també moltíssima gent: el Ramon Aguiló; el Bofill, catedràtic d’història natural, també a Figueres; i, lògicament, l’Odón de Buen, que representa més de 60 entitats, perquè era una força de la naturalesa. La seva dona també. I fixem-nos que assisteixen a aquest Congrés de Roma 4.000 delegats de tot el món: de l’Argentina, de Llatinoamèrica, sobretot dels llocs on ha triomfat el lliure pensament. I, lògicament, hi va Demófilo, és a dir, el Lozano, director de Las Dominicales del Libre Pensamiento, grans còmplices de Ferrer i Guàrdia en tots els seus projectes. 

Quants maçons hi van? Més d’una seixantena de lògies maçòniques de l’Estat espanyol, entre elles tres de Sabadell, encapçalades per la Logia Osiris i el seu venerable. Trobarem també Llum de la Selva, de Llagostera; Ciència i Llibertat, de Sant Andreu de Palomar, etcètera. I trobarem també una seixantena de societats espiritistes. Això que dèiem de l’obertura del pensament: al costat dels ateus, trobem societats espiritistes. Per què? Perquè són les primeres que escolten les veus de les dones. Perquè Candida Sanz, l’Espiritista de Gràcia, diu que et pots reencarnar en un home o en una dona, indistintament del teu cos. Llavors, per fi, en aquestes entitats espiritistes es poden llegir testimonis de dones. Elles en són les presidentes, cosa que no passa en altres entitats. Poden ser tresoreres, no només vocals: realment són llocs on les dones tenen poder. I és on trobo moltes de les protagonistes d’alguns dels meus llibres. 

Hi trobem societats espiritistes representades per Angel Aguarod, un editor de l’Aragó, i també moltes de les Balears, com Amor i Ciència. Trobarem també l’alcalde de Figueres, Tomàs Jordà, que també va a aquest congrés lliurepensador. I la López de Ayala, que representa més de 400 dones lliurepensadores de Sabadell. Poca broma, eh?, perquè ha aconseguit associar les dones en uns anys en què no podien tenir veu. Hi era també José Zulueta, diputat a Corts per Vilafranca, i la representació de moltes revistes, com La Campana de Gràcia. 

Tot això és només un tastet d’aquesta manera de ser de Ferrer i Guàrdia. L’Ofrena és el dia en què recordem el seu afusellament, però jo el volia representar ple de vida: un home actiu, compromès, il·lusionat, que viu la Setmana Tràgica de Barcelona il·lusionat també, i que serà condemnat en un judici preparat totalment des del poder i l’Església catòlica. 

Com deien Ferrer i Guàrdia i els seus amics: visca el lliure pensament i visca l’Escola Moderna! 

---

Dolors Marín és historiadora, especialitzada en moviments socials, pedagogia llibertària i pensament feminista. És doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i autora de diversos llibres sobre la història del moviment llibertari i del lliure pensament.