L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer algunes reflexions derivades dels estudis de microeconomia, que poden ser útils a les organitzacions no lucratives. L’anàlisi del rol de les organitzacions del sector no lucratiu en l’assignació de recursos en una societat ha donat lloc en els darrers temps a alguns interessants estudis per part d’economistes especialitzats en organitzacions i institucions. Aquest creixent interès es deriva del paper cada cop més significatiu que aquest tipus d’organitzacions juguen en les societats actuals. Als Estats Units, per exemple, les organitzacions del sector no lucratiu tenen un rol important en el sistema sanitari, en l’ensenyament superior, i en la provisió de serveis públics locals. A Europa, organitzacions de tipus molt divers, però que tenen en comú la renúncia a l’apropiació del benefici per part d’aquells que prenen les decisions importants en l’organització, juguen un paper important en el sistema financer, en els serveis socials, en el sector del lleure o en el de l’esport. En els països en vies de desenvolupament és avui reconegut fins i tot per les grans institucions econòmiques internacionals, com el Banc Mundial, que les organitzacions sense ànim de lucre poden jugar un paper eficaç en la canalització d’ajudes per part dels països desenvolupats. El 1995, un informe sobre Govern Global de les Nacions Unides suggeria que existien prop de 29.000 organitzacions no governamentals internacionals. Les organitzacions no governamentals de caràcter nacional són encara més nombroses. Als Estats Units s’estima que són uns 2 milions, la majoria d’elles creades en els darrers 30 anys. En el mateix treball es diu que a Rússia hi ha almenys 65.000 organitzacions no governamentals creades després de la caiguda del comunisme. Només a Kenya, se’n creen 240 cada any. Aquestes xifres amaguen certament organitzacions de tipus molt divers, però segur que encara han augmentat més en els darrers cinc o sis anys.

Incentius

Què poden aportar les organitzacions no lucratives a l’eficiència productiva? Compromís i credibilitat. Comprometre’s a no tenir masses incentius per aconseguir beneficis pot ser valuós en mercats on els emprenedors poden tenir la temptació d’explotar els clients, els treballadors o els donants de fons financers. Quan els clients, els treballadors o els donants se senten protegits pel status non-profit de l’empresa, l’emprenedor non-profit disposa d’un avantatge en el mercat. La credibilitat que dóna la motivació és un actiu que garanteix l’entusiasme dels implicats en una organització no lucrativa, i que facilita la confiança dels agents amb qui l’organització es relaciona. Aquesta motivació pot també estar en l’origen de la superioritat de moltes organitzacions no lucratives pel que fa a la informació: la seva dedicació els permet un millor coneixement del terreny, de la comunitat, del que puguin tenir les grans empreses privades o els governs.

Aquesta reflexió s’ha de situar en el context de la crítica tant a l’estatisme com a les privatitzacions dogmàtiques. És absurd defensar que un mateix tipus d’organització pot servir per a qualsevol tipus d’activitat en qualsevol context. La microeconomia moderna se centra més aviat a estudiar quin tipus d’organització s’adapta millor a cada tipus d’activitat, definida per les seves propietats físiques, temporals, locacionals i relacionals (quin tipus de transacció i relació entre els agents es produeix).

L’eina privilegiada d’aquests estudis és l’Economia dels Incentius (que també pot aparèixer amb altres noms, com Teoria de Contractes, Teoria de l’Organització, Economia dels Costos de Transacció o Nova Economia Institucional). Aquesta parteix de models molt senzills, que formen part del que s’anomena Teoria de l’Agència. Aquesta teoria analitza els contractes que una persona responsable d’un projecte pot establir amb aquells que té al seu càrrec per assegurar-se que compleixen amb els objectius del responsable. La teoria ha adoptat en el passat recent extensions més realistes, i avui analitza situacions amb diversos responsables, situacions amb diversos projectes simultanis, i situacions on els objectius són plurals o estan mal definits. En tots els casos el que esdevé crucial és el disseny institucional i organitzatiu: el debat sobre governance en les empreses i en les institucions (per exemple, les universitats) es nodreix d’aquestes reflexions. El paper que han de jugar les jerarquies, els mercats, la cooperació o la competència (en definitiva el disseny de les diferents formes d’interacció) és l’aspecte cabdal. Com sostenir transaccions repetides en el temps ha esdevingut una preocupació crucial: cultura organitzativa, “brand names”, compromís, reputació, credibilitat, esdevenen els conceptes clau.

Exemples

La teoria dels contractes (i en particular la teoria de les relacions verticals, o les relacions que es produeixen entre diferents unitats d’una cadena productiva, com un proveïdor i una empresa client) pot ajudar a donar idees sobre dos processos molt vinculats al treball de les organitzacions no lucratives:

1) L’organització de la provisió de serveis públics per part de l’administració. Entre la provisió directa per part dels funcionaris i la lliure competència entre proveïdors privats hi ha tot un ventall de possibilitats amb diferents resultats sobre l’eficiència productiva, l’eficiència assignativa i els efectes redistributius: subhastes, contractes, convenis, subvencions, regulacions i comissions de seguiment.

2) L’organització interna de les organitzacions no lucratives: el paper i la relació entre patrons, fundadors i membres, per exemple. L’estructura del govern corporatiu és tan rellevant per a una multinacional com per a una associació: com evitar l’oportunisme dels gestors interns: aconseguir llur motivació, fer possible el compromís. La relació entre estructura interna i les interaccions externes entraria en aquest capítol. Per exemple, quina organització interna facilita una estratègia més agressiva i quina una estratègia més moderada (en front de l’administració o d’una organització que competeix per atraure fons o membres).

Estudis empírics

D’aquestes reflexions se’n poden derivar interessants estudis empírics:

1) Anàlisi de resultats. Quin impacte tenen diferents formes d’organitzar la provisió de serveis públics sobre alguns indicadors? Estudis comparatius a nivell internacional poden ajudar a respondre aquesta pregunta. Una altra qüestió important és quines estratègies aconsegueixen més diners: com assignar correctament els recursos de lobbying.

2) Anàlisi de determinants: raons per les quals un determinat tipus d’organització s’adapta millor a un sector i no a un altre.

3) Com millorar l’organització interna: l’eficiència productiva i l’estructura de costos, els incentius i els processos de presa de decisió. Buscar i definir on es pot aplicar la competència (entre diferents organitzacions no lucratives, entre potencials treballadors) i quins efectes té esdevé cabdal, com en tot sector productiu.

4) Estudis d’estructura. Aquests inclourien els estudis de concentració: quin és el número òptim d’organitzacions en un determinat sector? Estratègies de diferenciació del producte i de diversificació, les economies d’escala i d’abast, la mida òptima, són també aspectes importants de l’estructura de qualsevol sector, com també ho són les economies d’experiència. Un aspecte rellevant és l’anàlisi de les possibilitats d’obtenir rendes, i no centrar-se en sectors on pot haver-hi molt volum de negoci però l’obtenció de rendes és limitada (potser perquè ja hi ha molta competència). Això permetria analitzar amb arguments rigorosos el perill de la proliferació d’organitzacions i la cultura del “xiringuito”.

Les organitzacions no lucratives també tenen problemes, i els seus gestors fan bé quan en són conscients i miren d’introduir mesures per combatre aquests problemes. Les organitzacions no lucratives poden ser menys burocràtiques, corruptes i malbaratadores que alguns governs, però algunes organitzacions no lucratives també poden escapar a tot tipus de control públic per falta de transparència i poden ocultar processos d’apropiació per part de sectors que s’aprofiten del seu aparent bon nom. Les organitzacions que funcionen millor són les que s’anticipen a aquests problemes, i es sotmeten voluntàriament a processos externs i interns de control que milloren la seva reputació, la qual cosa els permet augmentar la seva esfera d’influència a llarg termini. Les organitzacions no lucratives són les primeres a beneficiar-se dels processos de debat i crítica sobre elles mateixes, sobre el seu funcionament i sobre la seva relació amb l’administració i les polítiques públiques.

Reforçar les organitzacions del sector no lucratiu pot ser una manera de crear capital organitzatiu i social entre aquells sectors que no disposen de fàcil accés al capital financer. En unes altres paraules, pot contribuir a aconseguir que els rics no siguin els únics que saben gestionar.

En aquest article he intentat traslladar quines idees dels estudis teòrics i empírics de microeconomia poden ser d’aplicació per al sector no lucratiu. Tot i que només s’han suggerit, sense aprofundir massa, algunes línies generals, la importància creixent d’aquest tipus d’organitzacions suggereix que val la pena aprofundir-hi.

La microeconomia ha contribuït en les darreres dècades a millorar el coneixement, les estratègies privades i les polítiques públiques en terrenys com les finances, les polítiques de defensa de la competència, la regulació dels sectors monopolístics i la teoria de l’empresa. Moltes de les tècniques fonamentals, tant teòriques com empíriques, que s’utilitzen per part dels investigadors més oberts en aquests terrenys es poden aplicar també a l ‘anàlisi del desenvolupament i millora del paper, ja molt important, que les organitzacions no lucratives juguen en la nostra societat.