No calen arguments molt sofisticats per afirmar que tancar un diari per ordre judicial és una decisió gravíssima que si no té una justificació molt fonamentada esdevé un atemptat a la llibertat d’expressió. Les idees i la informació veraç mai no poden delinquir. I si bé és cert que amb les paraules es pot ofendre i difamar, fer córrer rumors falsos o mentir i amenaçar i incitar conductes incíviques –cosa que, de totes maneres, sol ser molt difícil de provar– tot això ja té un tractament judicial per mitjà del qual es poden jutjar i condemnar les persones amb noms i cognoms que en són culpables. De tots aquests mals usos de la paraula dita i escrita, el periodisme n’és ple i els tribunals –amb lentitud i no sense discussió– fan la seva feina. Però tancar un diari al qual no es recrimina ni l’haver mentit, ni difamat, ni haver incitat a comportaments incívics, sinó que en base a documentació policial de fa prop de deu anys se suposen vincles no demostrats d’alguns dels seus responsables amb ETA i, per extensió, s’hi implica el mateix diari, sembla una arbitrarietat des de tots els punts de vista. Arbitrarietat que posa en qüestió l’existència no només de les garanties pròpies d’un Estat de Dret sinó del sentit comú i de la vergonya cívica. Es tracta, es diria, d’una versió local de la mena d’accions que han posat de moda els Estats Units d’Amèrica, o sigui, d’un tancament “preventiu” en base a unes acusacions no provades.

Possiblement, en la contundència de la decisió judicial hi va pesar molt el fet que es tractés de l’únic diari que existia en llengua basca. Per a una mentalitat unitarista, l’ús d’una llengua que no sigui la de l’Estat, i més si resulta una llengua impenetrable per a qui no la coneix, segur que li suggereix l’establiment d’un espai de llibertat que es manté fora del control sistemàtic de la vigilància policial. Es tanca el diari, doncs, i tal com se sol dir, morta la cuca, mort el verí.

Egunkaria, a més, era un diari d’aquells que neixen contra tot pronòstic. El govern nacionalista moderat del PNB tampoc no havia vist amb bons ulls l’aparició d’aquest mitjà i va posar moltes traves a la seva sortida, preparant projectes alternatius que mai no van quallar. Només l’acció popular decidida i independent va permetre l’inici d’una empresa que es va anar consolidant fins a aconseguir una xifra gens menyspreable de vendes atès el públic euskaldun existent –més de 15.000 exemplars diaris. i ara disposava d’una nova redacció amb un equipament tecnològic de darrera generació. Al cap d’uns anys, i amb pressions favorables dels socialistes llavors al govern de Vitòria, l’executiu basc va acceptar els fets consumats i va contribuir al seu manteniment, com acostumen a fer tots els governs amb tota la seva premsa nacional. Egunkaria tenia la seva línia editorial, obertament independentista, però alhora era el diari basc amb l’espectre més obert pel que fa a l’atenció al pluralisme ideològic del país, com ho demostra la presència regular a les seves pàgines de veus frontalment discrepants amb la seva orientació, tractades amb un respecte que no se sol donar en el sentit contrari.

Deixo aquí de banda la qüestió de la denúncia de tortures o maltractaments fetes per alguns dels detinguts, que considero que haurien de ser objecte d’un altre tipus de comentari més aprofundit i que, a més, s’hauria de posar en relació amb altres casos semblants que no se sap per què –o sí– no aconsegueixen el seguiment mediàtic que mereixen. El cas de les detencions arbitràries d’independentistes fetes pel jutge Garzón, just abans dels Jocs Olímpics, encara cueja, i els casos arriben fins a l’empresonament de presumptes terroristes internacionals acusats d’armament químic després de requisar-los detergent de rentar roba o a les darreres detencions de tres independentistes de Torà.

De tot l’afer Egunkaria, em quedo amb tres reflexions. Una, que els espais de llibertat –raó de ser d’aquesta revista que amablement publica l’article– no s’aconsegueixen d’una vegada per sempre, sinó que cal defensar-los amb urc arreu i tothora. I això és extensible a la mateixa democràcia, que més enllà de quedar garantida jurídicament per una Constitució, és clar que necessita l’acció d’un combat incessant per part de la societat civil. Dues, que vivim un període de restricció de les llibertats en el pla mundial. La decisió de tancar Egunkaria ha comptat amb la coartada d’una suposada persecució internacional d’allò que ara en diuen terrorisme i que abans ja havíem conegut amb el nom de subversió, i encara abans de revolució. No és, doncs, la mera arbitrarietat d’un govern espanyol de tarannà autoritari –que també– sinó el fruit d’un temps malastruc que ja comença a desvetllar una societat endormiscada en la confortabilitat d’un suposat estat protector. El recurs a la creació d’inseguretat en els ciutadans, l’acceptació per part d’aquests de tota mena de controls indiscriminats al carrer o la demanda ingènua que fan de censures protectores, exigiran noves formes d’insubmissió cívica per tornar a eixamplar els espais de llibertat. Finalment, i potser és l’única bona notícia de tot plegat, que un diari petit, econòmicament deficitari, escrit en una llengua minoritària i democràticament responsable, faci tanta por, significa que aquest Estat de tics autoritaris és més feble que no sembla. I és que “dir”, com se sap, ja és una manera de fer, molt més eficaç del que a vegades sembla. Només cal veure com el tancament d’Egunkaria l’ha fet més conegut que mai, ha fet parlar més que mai i, no en tinc cap dubte, seguirà parlant –i en basc– sota aquest o un altre nom.