Una clau per entendre les eleccions a las Vascongadas es troba en la perversa revolució que s’ha produït en el baròmetre emocional martirològic basc. M’explico. Quan naixia ETA, en plena dictadura, el conjunt del poble basc, favorable o no a la violència en si, tenia molt clar qui eren els màrtirs i qui els inquisidors. Els joves que s’havien separat d’un inert PNB per emprendre el camí que els havia de dur de l’activisme als atemptats, gaudien de les simpaties de la majoria. Avui, trenta anys més tard, la roda ha girat 180°, i la ceguesa dels etarres ha convertit el sector polític alineat amb els inquisidors en màrtirs. S’ha produït una revolució completa en la conceptualització del martirologi i en la dinàmica de les empaties col·lectives. Tant és així, que el conjunt PP-PSOE –sovint percebut com una sola opció real– s’emporta vots de gent que no són ni espanyolistes com ells, ni de dretes com el PP. Són els vots anti-ETA, vots que la intensa campanya mediàtica de dos anys llargs (Grupo Correo, COPE, RNE, SER, televisions, etc.), amb l’inestimable ajut d’ETA, ha ajudat a convertir en probable alternativa.

En l’altre braç del balanç, PNB-EA i Izquierda Unida cal veure’ls com els únics que s’han mantingut dins els paràmetres de l’equilibri i l’estabilitat. Són els únics que plantegen una situació de diàleg i una solució pràctica del conflicte, sovint a costa de perdre vots. Juntament amb posicions com les defensades per Elkarri (i inclòs Gesto por la Paz, abans nineta dels ulls dels mitjans, avui ignorada), aquestes organitzacions pateixen de la situació de foc creuat que es viu a Euskadi. Representen aquell sector responsable que –amb major o menor insistència– ve insistint des de fa molts anys en la necessitat de respectar tant els drets individuals com els col·lectius a l’hora de sospesar la situació. Parteixen d’una anàlisi avui escombrada sota l’estora mediàtica, que ens informa que la causa del constitucionalisme és una causa d’escassa legitimació a Euskadi, on un minso 30% va votar la Constitució. I què no dir del fet que el dèficit democràtic que representa la no-acceptació de l’autodeterminació en el pacte de la Transición?

PP i PSOE, en canvi, han vist molt estimulada la seva bunquerització constitucionalista en les solucions policials i repressives precisament per l’actitud d’ETA. Potser no ho sabrem mai, si la treva de 1998 era sincera per part dels etarres o, si com diuen algunes veus, la treva va ser aprofitada pel sector dur per arravatar la direcció de l’organització. El cert és que els intel·lectuals del règim constitucionalista van curar-se en salut atacant el fet que s’hagués de pagar un “preu” polític als partidaris de Lizarra. Poc els importava que aquell preu es basava en un antic deute impagat: el fet clau que els bascos, en el seu conjunt, no van votar la Constitució.

La realitat actual d’Euskadi resulta difícil de discernir sense certa basarda. No crec, com creu l’agitador Fernando Savater, en cap possibilitat de guerra civil. Insistir-hi només són ganes d’afegir benzina a la foguera de la por. Però si crec, amb el premi Nobel argentí Pérez Esquivel, que l’arribada del Sr. Mayor Oreja a la Lehendakaritza, seria un greu revés per a la causa de la pau. Certament, tot fa indicar que és el que busca Euskal Herritarrok per impulsar els bascos cap a una nova combativitat social per la reconstrucció nacional basca. Però, han tingut en compte els d’EH la gravetat que pot suposar l’entronització durant anys d’un Lehendakari constitucionalista, sigui Redondo o Mayor? Cal recordar que pot resultar perillosíssima una possible consolidació de sectors antibasquistes en el poder i un enrocament del seu electorat. Caldria preguntar què passaria amb l’euskera, per exemple, i si no pot conèixer un retrocés de molts anys. En aquest sentit, cal saber que l’Ajuntament de Vitoria-Gasteiz, ja en mans dels ex-franquistes, acaba de rebaixar en un 59% el pressupost d’ensenyament del basc, tot retirant les subvencions a tots els euskaltegis (escoles d’adults de basc)