La crisi de la democràcia delegativa

Han saltat, diverses alarmes amb una intensitat més gran després de la caiguda del mur de Berlín com a símbol del desgel Est-Oest, que ens indiquen la crisi dels models de democràcia liberal clàssica basada en el model del parlamentarisme representatiu o delegatiu, que de vegades arriben a qüestionar i posar en perill el propi model democràtic (populisme, auge de nous integrismes, primacia de la identitat col·lectiva sobre les llibertats individuals, moviments excloents de signe autoritari, etc.), i que si més no, ens mostren els límits i déficits d’aquest model posant de manifiest la necessitat de la seva profundització i radicalització.

Entre els símptomes més destacables d’aquest problema, profusament analitzat des del pensament marxista durant la segona postguerra mundial, i avui detectat des de les proclames socialdemòcrates per una tercera via democratitzadora de la democràcia (Tony Blair dixit), així com des del pensament liberal progressista i radical, cal destacar els següents:

• La monopolització pels aparells electorals dels partits polítics de la canalització de l’activitat política ciutadana.

• Les llistes tancades i bloquejades que furten als ciutadans d’un ampli marge d’actuació en l’elecció dels seus representants.

• L’opacitat política i l’extrema burocratització de les formes de participació que desincentiven una activitat crítica de la ciutadania.

• La marginalització de l’activitat parlamentària en la vida política, en favor del protagonisme institucional del poder ejecutiu.

• Un teixit associatiu cívic débil, fácilment manipulable des del poder polític, i sense tradició ni cultura participativa.

• Unes altes taxes d’abstenció en els processos electorals, únic espai de participació realment obert.

• Unes campanyes electorals basades més en la imatge i en la impressió immediata sobre l’elector que en el debat i l’explicació dels programes i propostes.

• Una creixent professionalització de les elits polítiques, que multipliquen els seus càrrecs de forma simultània, i repeteixen els mandats de forma il·limitada.

• Les dificultats per a l’accés a una informació veraç i directa de l’activitat institucional.

• L’ocupació des del poder públic de parcel·les de l’espai social impedint l’autonomia i l’autogestió de la societat civil dels seus propis interessos i generant una cultura de demanda paternalista.

• La pervivència de grans àrees de poder no específicament polític alienes a la democratització del seu funcionament: educació, exèrcit, sanitat, etc.

• Un sentiment d’indefensió ciutadana davant les possibilitats coactives del poder polític.

• Una falsa cultura política del consens, uniformitzadora dels missatges polítics i de les propostes, reduint el camp de possibilitats a les existents, i afavorint la gestió política sobre la decisió política.

Així, podríem seguir enumerant causes que han portat a la crisi als models democràtics clàssics del liberalisme polític, qüestionant la seva vigència i deslegitimant la seva autoritat. La necessitat d’obrir el sistema polític de forma que la ciutadania recuperi el protagonisme segrestrat des de les elits tancades dels aparells dels partits, apareix així, en tot el món civilitzat, com una necessitat d’avenç i aprofundiment democràtic, a la qual les noves tecnologies de la comunicació i les seves possibilitats d’interactivitat aporten grans facilitats.

Les possibilitats de la democràcia interactiva

Les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen per a l’aprofundiment de la democràcia i l’activació de la participació ciutadana en l’accés, gestió i control del poder públic podem dividir-les en dos grans marcs: l’informatiu i el pròpiament interactiu o participatiu. Hem d’assenyalar així mateix alguns dels problemes i perills que presenten aquestes possibilitats, com també els seus principals avantatges i aportacions. Tot això ho farem enunciant simplement els diversos punts d’análisi, que donaria cadascun d’ells per si sol per a un article.

La utilització de la ciberdemocràcia en un terreny de difusió de la informació, així com facilitar l’accés a la mateixa des del propi ordinador personal pot concretar-se en les següents idees:

• Accés a documents oficials, normatives, impresos, etc.

• Tauler de notícies, comunicats i informacions diverses.

• Accés a bases de dades temàtiques.

• Links que permitin l’accés a altres pàgines d’informació vinculades amb el tema, amb especial preeminència de la informació sorgida des d’instàncies no governamentals.

• Arxiu de converses i xats realitzats.

• Convocatòries d’actes públics, agenda d’actividats, etc.

En el marc de la interactivitat i la participació és on se’ns revela l’especial potencial de la ciberdemocràcia per a l’aprofundiment i mutiplicació de les formes de participació ciutadanes. Els seus principals elements serien:

• Xats permanents (fòrums) sobre temes d’actualitat.

• Xats autoregenerats pels ciutadans sobre temes del seu interès.

• Intercomunicació dels ciutadans amb institucions i polítics.

•Recollida de firmes electróniques per instar la iniciativa legislativa popular.

• E-mails autodifusors: un cop rebuda la informació/reivindicació aquesta, si ho desitja el receptor, s’envia automàticament a tota la seva agenda electrònica de direccions.

• Vídeoconferències.

• Reunions on line.

• Revistes electròniques (webzines).

• Urna electrònica per a referèndums locals, autonòmics o estatals.

• Seguiment de l’activitat política en directe: debats parlamentaris, etc.

• Llistes temàtiques de correu electrònic.

• Enquestes obertes.

• Enquestes d’opinió a sectors específics.

• Articulació de propostes: disseny de polítiques des de la participació ciutadana on line.

Podem enumerar els principals problemes i perills a què la ciberdemocràcia ha de donar una resposta encertada en els següents elements:

• Dictadura telemàtica: el control de la ciutatania i la invasió de la seva intimitat tot restringint les seves llibertats.

• Aristocràcia telemàtica: l’accés d´’uns pocs a vies preferents de participació, excloent la majoria de la població.

• Plebiscitarisme populista: la ruptura de la legitimitat de les instàncies representatives a favor de l’enquesta.

• Determinació dels idiomes de treball.

• Divulgació dels projectes per al seu coneixement i possibilitat d’accés als mateixos.

•Titularitat del website.

• Determinar qui realitza la gestió transparent i el control del website.

•Problemes de privacitat i protecció de dades.

• Ciberatemptats contra institucions: virus informàtics, canvis a la website,…

• Dificultats tècniques diverses.

Enfront d’aquests perills, trobem com a principals avantatges i aportacions de la interactivitat democràtica les següents característiques:

• La seva universalitat.

• L’accés lliure, sense mediadors.

• La asincronia: obert les 24 hores.

• La seva descentralizació.

• L’eliminació de costos de infraestructures.

• El caràcter complementari i no substitutori de la democràcia representativa.

• L’augment de les possibilitats de participació de joves dones.

• La generació de política off-line.

• La conversió del discurs polític en llenguatge ciutadà.

• L’enfortiment de la societat civil.

• La identitat postnacional: desterritorialització del discurs.

• Les possibilitats de control directe de l’activitat política.