En el ero 29 d’Espai de Llibertat (primer trimestre de 2003) escrivia sota el títol “Europa de la mitologia a la república” una reflexió al voltant de l’ampliació europea en la que assenyalava que l’Europa dels 25 serà més un mite que no pas una república, un gran mercat però no un espai públic i ciutadà comú. Afirmava que aquesta gran Europa ampliada era impossible que, a curt o mitjà termini, esdevingués una república federal amb lleialtats compartides pels seus ciutadans i una veu pròpia en el concert internacional. Ara, quasi dos anys més tard, amb l’euroeufòria constitucional, ens toca de nou, als que sempre hem estat europeistes convençuts, fer de “pepitos-grillo” de la manipulació mediàtico-publicitària que s’amaga sota la falsa Constitució europea: són temps difícils per al pensament crític… i als que lluitàvem per la idea modernitzadora i federal d’Europa davant els defensors de la reserva espiritual hispana, ens toca ballar ara amb la més lletja, i veure els vells antieuropeistes conversos a l’Europa-mercat, mentre expliquem que una altra Europa és possible.

Per començar, cal dir que això que ens venen com la Constitució europea, no és, ni de lluny una Constitució. Les Constitucions són elaborades per Cambres constituents, escollides expressament per a aquesta tasca. La Convenció europea que ha elaborat aquesta Constitució, ha estat un refregit de representants de governs i d’institucions, escassament participatiu, i amb procediments poc democràtics (Cal recordar, per exemple, que el president de la Convenció europea va anar a veure el Papa de Roma per presentar-li el projecte, i que davant les crítiques d’aquest a la descristianització europea, va decidir unilateralment incloure l’article 51, que dóna a l’Església Catòlica, entre d’altres privilegis, la possibilitat d’una consulta prèvia a l’adopció de qualsevol text normatiu europeu). En segon lloc, les constitucions han de ser plebiscitades mitjançant un referèndum per assolir aquesta condició, i l’anomenada Constitució europea només serà plebiscitada allà on les autoritats estatals, per concessió generosa i no necessàriament vinculant, ho decideixin. Això no és una Constitució!

Llavors, què és? És una nova reforma dels Tractats Constitutius de la Unió Europea. O sigui, un tractat internacional que esmena el Tractat de la Unió Europea fet a Niça el 2001. Ni tan sols és la reforma més important d’aquests Tractats. La gran reforma, el gran pas cap a una major integració política i econòmica, es va donar al 1992 amb el Tractat de Maastricht, primer tractat de la Unió Europea. Per què en aquell moment no es va consultar als ciutadans i ara sí?

La situació és més greu. Si pensem en la gran transformació que ha sofert el projecte de construcció europea al llarg de la seva història, aquesta és la gran ampliació dels darrers anys, quan l’Europa dels 15 ha passat a ser l’Europa dels 25. La inicial Europa dels sis del 1957(França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Bèlgica i Països Baixos), va incorporar al 1972 el Regne Unit, Dinamarca i Irlanda, el 1981 Grècia, el 1986 Espanya i Portugal, i el 1995 Àustria, Suècia i Finlàndia: una construcció lenta, sostinguda, d’uns països amb referents polítics capaços de cohesionar económicament, socialment, politicament i culturalment les seves aspiracions comunes. Però, amb escassa discussió, i sense cap consulta popular, decidim incorporar 10 Estats més, amb tradicions i cultures polítiques força diferents, en un temps rècord: buscàvem crear una unió política o buscàvem tan sols un gran mercat?

Doncs bé, després de tota una història de construcció europea marcada pel rellotge dels euroexperts, d’esquenes a la participació democràtica, ara resulta que hem de fer un simbòlic gest de plebiscitar tot aquest bagatge i, a més, anomenant-lo constitució. Potser ens demanen massa, no?

Si ens haguessin preguntat per l’Europa de Maastricht, jo hagués dit que sí, que endavant. Potser fins i tot hagués dit un sí crític a alguns dels arguments de l’ampliació a 25. Però, ara, preguntar-me, quan ja està tot fet, per una no massa important reforma del Tractat, i fer-me empassar que és una constitució, em sembla una broma de mal gust democràtic.

A més, no m’agrada que aquesta anomenada constitució no reconegui cap participació de pes als ens subestatals: sota el mapa polític d’Europa bateguen nacions, regions, comunitats…, que, al llarg d’una difícil marxa cap al federalisme han assolit poder politic propi, i, Europa, -el gran projecte federal- es mostra cega davant d’aquesta realitat. No podem demanar a Europa que resolgui allò que els estats no han estat capaços de resoldre durant més de dos segles… però tampoc no podem permetre que miri cap a una altra banda, com si el federalisme, enlloc de ser un projecte polític democratitzador, fos un eslògan vàlid per amagar un gran mercat però innecessari per organitzar-nos politicament. No m’agrada tampoc l’article 51, però això mereix un text a part.

Una revista de pensament no és un bon lloc per donar consignes de vot. Jo no sé què votaré. Podria votar un sí desganat per un mal menor, un no contundent contra les formes de fer, o un vot en blanc constatant que no és el tema ni el moment. El que mai no faré serà abstenir-me, que aquest disbarat no serveixi de nou per desmobilitzar l’electorat conscient i compromès: les urnes són el nostre espai… i alguns voldrien que l’única capsa quadrada en la que pensem fos la dels aparells de televisió.