Francesc Ferrer i Guàrdia i Salvador Seguí es van fer, cadascun a la seva manera, la mateixa pregunta: si volguessis canviar el sistema, per on començaries? Un creia que la revolució havia de començar a les escoles; l’altre, als tallers.
Ferrer, fundador de l’Escola Moderna, pedagog revolucionari afusellat el 1909. Seguí, conegut com «el Noi del Sucre», figura central del sindicalisme català i de la CNT. Els separaven prop de vint anys i, tot i coincidir durant una dècada a la mateixa ciutat, tot indica que mai no es van arribar a conèixer en persona. Els uneix, en canvi, una mateixa classe social, un mateix context històric —el de la Catalunya industrial de finals del segle XIX i principis del XX— i un mateix destí tràgic.
Amb motiu dels Diàlegs Ferrer Guàrdia, la sèrie de la Fundació Ferrer i Guàrdia que posa en conversa Ferrer amb altres figures de la història, parlem amb Emili Cortavitarte sobre els punts en comú entre totes dues figures, l’educació integral, el sindicalisme revolucionari i la voluntat compartida d’alliberament de les classes populars.
Entrevista a Emili Cortavitarte, president de la Fundació Salvador Seguí
Cortavitarte és president de la Fundació Salvador Seguí, professor d’història, articulista i conferenciant, i coneix el moviment obrer no només com a historiador, sinó també per experiència pròpia: va ser delegat sindical de la CGT a Catalunya a l’ensenyament públic, secretari general de la CGT a Catalunya entre 1989 i 1998, secretari d’acció sindical i de relacions internacionals de la Federació d’Ensenyament de la CGT, i secretari general del Sindicat d’Ensenyament de Barcelona.
Emili, ets una persona que coneix profundament les figures de Salvador Seguí i Francesc Ferrer i Guàrdia. Quin és l’origen d’aquestes dues personalitats?
Bé, tenen una diferència d’edat considerable, uns vint anys. Ferrer té un origen dins d’una família camperola més o menys benestant —propietària, monàrquica i catòlica—, però tant ell com un dels seus germans trenquen ràpidament amb la família. Als catorze anys, el trobem ja treballant en una fàbrica de farines a Sant Martí de Provençals, que aleshores era un municipi al costat de Barcelona, encara no annexionat. Poc després, cap als vint-i-quatre anys, acabarà treballant com a factor de tren, en una línia que unia Barcelona amb la frontera francesa, cap a la Catalunya Nord.
Seguí, en canvi, és fill d’un forner i d’una mestressa de casa. La seva partida de naixement diu Lleida, tot i que no tenim clar si la família ja hi era o si hi van anar només a inscriure’l. El cert és que hi van viure dos o tres anys i després es van traslladar a Barcelona, on el pare va continuar de forner. Es van instal·lar al Raval, barri on Seguí va viure pràcticament tota la vida, tret dels últims anys, que va passar al carrer València. Com la majoria de nens i nenes de la classe treballadora d’aquella època, va anar poc a l’escola: es va posar a treballar aviat, va substituir el seu pare en alguna ocasió, després va provar de cambrer i finalment va optar per l’ofici de pintor de parets —no tant perquè li agradés, sinó perquè li donava la llibertat necessària per dedicar-se després a les qüestions sindicals.
El seu aprenentatge, doncs, és molt diferent. Ferrer, a través del patró que té a Sant Martí de Provençals, s’interessa per la cultura i s’hi introdueix, i també en el republicanisme; té un aprenentatge molt lligat a la tertúlia —participa a la del Cafè Espanyol, a la del Paral·lel, a la del Cafè Suís a la Rambla— i a l’Ateneu Sindicalista, fins que s’integra al sindicat de pintors i, més tard, a Solidaritat Obrera. És, diguem-ne, un aprenentatge menys formal que el de Ferrer.
Per què creus que és interessant posar-los en diàleg? Dit d’una altra manera: quin seria l’escenari possible en què aquestes dues figures podrien haver dialogat entre elles?
Cal tenir en compte la diferència d’edat: Ferrer neix a finals dels anys 50 del segle XIX i Seguí, a finals dels 80. De fet, segurament només van coincidir físicament —vivint— a la ciutat de Barcelona entre 1901 i 1909, encara que Ferrer vivia fora i hi venia sovint. Estic convençut que no van tenir un contacte directe, tot i que hi ha historiadors que han arribat a dir que Seguí havia anat a l’Escola Moderna, cosa pràcticament impossible per una qüestió d’edats i pel moment en què es va tancar l’escola.
Dit això, penso que sí que és important posar-los en diàleg perquè viuen en un marc comú: el de la Catalunya industrial de finals del segle XIX i principis del XX. Viuen en un moment en què les idees de l’escola activa —i, a partir de Ferrer, de l’Escola Moderna— apareixen a Catalunya i són recollides més tard també per Seguí. I viuen també el moment en què neix el sindicalisme modern tal com el coneixem, a partir del sindicalisme revolucionari i, especialment, de Solidaritat Obrera primer i la CNT després.
Salvador Seguí, el “Noi del Sucre” 
Francesc Ferrer i Guàrdia
En definitiva, totes dues persones tenen en comú la voluntat d’alliberament de les classes populars —potser des de perspectives diferents, però que conflueixen en un punt: la importància que tots dos donen a una educació integral i alliberadora per aconseguir aquest procés d’avançament de les classes populars cap a una societat diferent i més justa.
Podríem dir que el moviment obrer del primer terç del segle XX té una visió integral, que vol unificar en un mateix projecte l’educació, la cultura i l’organització?
Des del punt de vista històric, això pertany al que s’anomena el sindicalisme revolucionari, que avui no ho és, però que va ser majoritari a Occident a principis del segle XX, fonamentalment fins a la Primera Guerra Mundial —a Catalunya, de manera més avançada. És un sindicalisme que no es queda només amb la reivindicació de la millora de les condicions laborals o de la reducció de l’horari de treball —encara que també: les famoses campanyes a favor de la jornada de vuit hores, que ens portarien, per exemple, a la vaga de la Canadenca, on Seguí té un paper destacat, i que s’aconsegueix el 1919 a Catalunya i a Espanya. Però pretén, sobretot, un canvi social: avançar cap a una societat sense classes, en què els mitjans naturals i els mitjans de producció estiguin en mans del conjunt de la comunitat, en què la gent no sigui només mestressa de les eines, sinó també de la seva vida i de la seva cultura —on hi intervenen factors com l’alliberament sexual o la capacitat de cada persona per decidir sobre la seva vida.
Estem, doncs, davant d’un sindicalisme que va molt més enllà de tot això. Tornant a Seguí: tenia clar que, per aconseguir-ho, calia fer una organització molt forta —cosa que va procurar; de fet, a finals de 1919 arribaran a tenir més de tres-cents mil afiliats a Catalunya, una xifra enorme per a l’època—, però també tenia clar que amb això sol no s’arribava a la revolució. Deia que si volem prendre les regnes de la nova societat hem de tenir una cultura i una educació suficients per fer-ho: no podem destronar la burgesia només per la força, hem d’oferir un altre tipus de món i estar preparats per oferir-lo. Per això creia que el sindicat havia de complir aquest paper: no només ser el primer moment en què t’associes, sinó també un element formador —no només en la teva feina o en la lluita, sinó també per crear una consciència nova i diferent. En això coincidia amb Ferrer: és la part que ens permet parlar d’aquesta coincidència.
Seguí sempre va considerar necessari aquest procés. Hi ha un moment en què parla d’una cosa que ell anomena «l’educació sentimental»: veient el que passava al món, deia que calia aquesta educació sentimental perquè, si no, un petit nucli de persones ens la canviaria fins i tot després de fer la revolució. Veient el que estava passant a Rússia, deia: aquest no és el nostre model. El nostre model és el d’un poble, unes classes populars, prou autònomes en si mateixes com per no necessitar lideratges ni coses per l’estil.
L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia va obrir les portes el 1901 i va tancar el 1906, però la seva influència va anar més enllà d’aquest període. Tenim l’editorial de l’Escola Moderna i, també, es va començar a crear una xarxa d’escoles modernes, integrals o racionalistes que van tenir una influència directa en el sindicalisme revolucionari i en figures com Seguí. És així?
Sí, sí. És evident —i suposo que és una idea que comparteixo amb altra gent— que Ferrer tenia contactes bastant estrets amb dues persones molt significatives del sindicalisme revolucionari i, si voleu, de l’anarquisme d’aquell moment: Anselmo Lorenzo, que a més era el seu tipògraf, l’encarregat d’editar els llibres, i Joan Montseny, que també va escriure algun llibre per a l’editorial —segur que en teniu algun per aquí, com Sembrando Flores. A més, a França s’havia relacionat amb dos anarquistes molt significatius: Charles Malato i Jean Grave, que també va escriure un llibre per a l’editorial que s’utilitzava a l’escola, Les aventures de Nono, protagonitzat per un sabater. I si revisem el butlletí hi trobarem escrita la famosa carta de Kropotkin a Ferrer animant-lo a tirar endavant l’escola, o també tot el treball que va fer amb Élisée Reclus, el geògraf anarquista, que li va aportar coses sobre geografia i amb qui també conversava.
Diguem-ne que, d’alguna manera, gent com Seguí, que es movia en aquests ambients, ja tenia un cert coneixement de tot això. Quan Ferrer instaura l’Escola Moderna, un dels principis és l’educació integral, una qüestió sobre la qual havien escrit Kropotkin i Mikhaïl Bakunin des de dos punts de vista diferents: l’escola en el sentit del desenvolupament de la persona, no només utilitzar l’educació per treballar la intel·ligència o transmetre una sèrie de conceptes, sinó procurar desenvolupar tota la personalitat humana. Bakunin hi afegia una altra volta: calia fer un tipus de formació que permetés trencar d’una vegada per totes amb la diferència entre el treball manual i el treball intel·lectual, calia integrar-los. Això apareix ja en el primer butlletí de l’Escola Moderna: Ferrer hi coincideix i diu que no hem d’anar només a la intel·ligència i a la raó —malgrat que després sovint s’ha dit de Ferrer que també calia anar al cor i a la voluntat. De fet, amb el tipus d’alumnat que tenia, era molt complicat integrar també el treball manual a l’Escola Moderna, però Ferrer considerava que el joc és un element que després porta al treball; en parla en algun moment referint-se al que aleshores es deia la primera i la segona ensenyança —el que avui en diríem infantil i primària, d’una banda, i secundària, de l’altra.
Tot això els posa en contacte. I, evidentment, té molta importància el martiri de Ferrer: ell va participar, d’alguna manera, en la Setmana Tràgica —no tal com diuen els seus assassins, però sí que hi va participar. Ferrer va col·laborar amb Solidaritat Obrera finançant-ne la revista, La Huelga General. A més, Ferrer aporta una sèrie d’idees noves que, des del meu punt de vista, són molt atractives per al sindicalisme revolucionari i, especialment, per als anarquistes: per exemple, l’absència de premis i càstigs, o el seu laïcisme radical —un laïcisme que no és només de no acceptar els manaments de les esglésies, sinó que també s’oposa a l’Estat. Quan Ferrer parla de la República francesa, diu que hi canvien la religió per la constitució, una cosa per una altra, però que en definitiva sempre hi ha un objecte intocable que no es pot posar en qüestió. Aquest laïcisme, el plantejament del pensament crític, o la importància que Ferrer dona a la relació amb la natura —sempre molt estimada, sobretot en aquella època, per l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el sindicalisme revolucionari.
Crec que ells veuen tot això i, per això, quan el 1910 es forma la CNT, un dels capítols que es tracta és la creació d’escoles dins dels sindicats: la idea que el sindicat no ha de ser només una eina reivindicativa, sinó també formativa. És cert que en bona part això els venia també de la CGT francesa, també sindicalista revolucionària en aquella època. Però el model que troben no és el de les experiències fetes a França —que segurament ni coneixen—, sinó el de Ferrer. Per això adopten la terminologia racionalista: com sabeu, l’Escola Moderna es definia com a científica i racional, i agafen aquesta expressió de «racional» i comencen a construir escoles racionalistes, a través dels sindicats i dels ateneus. En el congrés de 1910 ja s’aprova construir aquestes escoles; en el congrés de Sants de 1918 també, i quan hem revisat les actes hi trobem gent que proposa «fem-ne quatre o cinc a Barcelona i experimentem», i les delegades i els delegats s’hi tiren al damunt i diuen que no, que cada sindicat que pugui farà la seva pròpia escola racionalista. Quan en parlen, tenen clar què estan dient: pràcticament el mateix que Ferrer. Hi ha coses de Ferrer que segurament no recullen, però diuen essencialment el mateix.
El 1919, en un congrés a Madrid, van més enllà i plantegen crear una escola normal que preparés educadors i educadores amb aquesta orientació. No ho poden tirar endavant perquè arriba tota l’etapa de repressió dels anys vint i després la dictadura de Primo de Rivera. I, finalment, per completar el recorregut: el 1936, al Congrés de Saragossa, hi ha un apartat dedicat a com seria l’educació en el comunisme llibertari, i m’agradaria llegir-ne una frase curta: «Un ensenyament lliure, científic, igual per als dos sexes» —evidentment hi ha un salt endavant en el tema de la coeducació, que ja apareix en Ferrer— «dotat de tots els elements precisos per exercitar-se en no importa quin ram de l’activitat productora i del saber humà.» Aquí hi ha una condensació brutal del que havien marcat Ferrer, Kropotkin i Bakunin, i també del que ells mateixos ja havien fet a la pràctica a través de les seves escoles.
Tenim referències i documentació d’unes 160 escoles racionalistes entre 1901 i 1936. De fet, tenim el mapa interactiu «Escoles modernes, laiques i racionalistes inspirades per Francesc Ferrer i Guàrdia», que podeu visitar a la nostra web, amb un centenar de docents documentats. Què en podries dir?
Doncs que aquest impuls no es va quedar només en les resolucions dels congressos, sinó que va funcionar arreu de Catalunya, arreu d’Espanya i, també, internacionalment: hi va haver escoles d’aquest tipus a Londres, a Nova York, a Rio de Janeiro, en molts llocs, sota, d’alguna manera, el plantejament que havia fet Ferrer —segurament amb adaptacions pròpies. Van ser les escoles racionalistes. Cal dir que hi va haver mestres i homes i dones fantàstics: des del mestre Rossell fins a Sánchez, a Andalusia; des de Joan Puig i Elias, per parlar dels més moderns, fins a Antoni Maimon… moltíssims, dels quals podríem parlar. I val la pena saber que aquestes escoles solien estar relacionades directament amb un ateneu o amb un sindicat —de vegades les dues coses alhora— i que van ser escoles amb molts problemes, igual que l’Escola Moderna: sovint eren tancades amb l’excusa d’insalubritat, quan les escoles de l’Estat eren molt més insalubres, i algunes escoles religioses també. Funcionaven amb un horari de matí i tarda dedicat als nens i nenes, i de nit dedicat als mateixos treballadors. Un exemple seria l’Escola de la Llum de Sants, on després es va fer precisament el Congrés de Sants, i on el mateix mestre feia tota aquesta llarguíssima jornada. Un altre cas és el de Sánchez i la seva dona, Ana Villalobos, a Andalusia: ella feia l’horari de matí amb els nens i les nenes, i ell, el de la tarda amb els adults.
Crec que el bagatge de l’escola racionalista a l’Estat espanyol és, per desgràcia, molt poc treballat i estudiat: quan parlo amb alumnes de les escoles normals em diuen que normalment aquest tema no es tracta, tret que hagin tingut la sort de tenir en Pere Solà o algun altre professor semblant. I crec que tenim uns exemples brutals del que ara anomenem educació popular, i de com la gent, a partir de la idea inicial de Ferrer i del creixement del sindicalisme revolucionari, va construir la seva pròpia educació popular en un moment en què l’educació —ni la pública ni la privada— no els arribava.
Tot això arriba fins al 1936: el 27 de setembre d’aquell any, entre els molts comitès que es van formar en el procés revolucionari, n’hi va haver un que es deia el Comitè de l’Escola Nova Unificada, integrat per quatre persones de la CNT, quatre de la UGT i quatre representants de la Generalitat. Hi ha un decret, signat pel president Companys i pel conseller de Cultura d’aleshores, Ventura Gassol —que jo crec que cap dels dos s’ho creia del tot, però el van haver de signar—, que diu, en certa manera, fent sentir de nou la veu de Ferrer: «La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora d’una nova escola inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana, a base de la supressió de tota mena de privilegis.» Jo crec que no havíem tingut mai una escola pública de veritat aquí; la vam tenir el 1936. Va durar, en principi, del 1936 al 1939, tot i que de manera plena només fins ben entrat el 1937.
Com comentaves, el 13 d’octubre de 1909 va ser afusellat Ferrer i Guàrdia, condemnat per un tribunal militar…
Sí, però no per la seva implicació directa en la Setmana Tràgica, sinó més aviat per la seva activitat pedagògica, per haver ensenyat d’una manera racional i laica, al marge de l’Estat i de l’Església. I això el va convertir en un referent internacional.
Seguí també va tenir una mort violenta. Què tenien en comú, i què els feia tan perillosos als ulls del poder?
Tots dos tenen una mort violenta relacionada amb el poder. En el cas de Ferrer, com bé has explicat, és l’Estat qui intervé, impulsat per la burgesia i per l’Església: és l’Estat qui organitza un judici militar i disposa un escamot de l’exèrcit per afusellar-lo, una mort indigna. En el cas de Seguí, diríem que estem davant de les clavegueres de l’Estat: una banda de pistolers, pagats per una part de la patronal catalana, acaba amb la seva vida.
Tots dos eren persones gens agressives ni violentes en les seves actuacions: eren gent que utilitzava la paraula, el convenciment, la pràctica i la lluita sindical —en un cas, l’escola; en l’altre, la vaga, l’organització, etcètera— per oposar-se a un sistema que consideraven opressiu. Però eren, evidentment, profundament perillosos, perquè quan el poder veu que al voltant d’algú s’organitza molta gent —de manera més o menys organitzada, o simplement a partir del pensament, de les idees, de la vida quotidiana—, això li comença a preocupar, i per això ha d’eliminar-los. I això és el que passa amb tots dos: de fet, l’Estat de l’època no volia eliminar només aquestes dues persones, sinó el que representaven.
És que el que fa por és la capacitat de pensar i d’actuar col·lectivament.
Exacte, sí.
Podríem pensar que Salvador Seguí i Francesc Ferrer pertanyen a un altre temps. Ara tenim precarietat, fragmentació, molta informació però molt poca capacitat crítica, i també una certa desmobilització. Però les preguntes que ells es feien continuen obertes: quin tipus d’educació volem, com s’organitza la classe treballadora, quin sentit té parlar de cultura obrera? Què creus que en queda, avui, del seu llegat?
Jo diria que menys del que a nosaltres ens agradaria, però més del que molta gent creu. I començaré per aquí: és significatiu que, en tots els moments en què aquest país ha tingut una certa llibertat, totes dues figures han estat reivindicades. Hi ha moltíssimes places que porten el seu nom. Quan parlo de Ferrer i de les escoles racionalistes, sempre poso una foto d’un poble de Castella —no recordo si de Valladolid— amb un rètol pintat sobre una paret: «Calle Ferrer i Guàrdia». El mateix passa el 1936, en aquesta experiència de què parlàvem, la de l’escola pública catalana del moment: si revisem els noms, la majoria eren Ferrer i Guàrdia. Tots dos tenen carrers, tots dos tenen instituts amb el seu nom. És molt significatiu que dues persones assassinades fa 115 i 103 anys, respectivament, estiguin encara tan presents. Crec que no hi ha altres figures de les classes populars amb aquesta significació, i això, per a mi, és molt important.
I, respecte a l’altra part de la pregunta: de vegades la gent creu que ha passat molt de temps i que vivim en una etapa completament diferent. Pel que fa a alguns dels temes que comentaves, com la precarietat, crec que hi ha moltes més similituds de les que ens pensem amb fa cent anys. De vegades, quan pensem en classe obrera, pensem en una cosa que només va passar entre els anys 50 del segle passat i els 80, quan va començar la crisi de l’estat del benestar: gent que començava a treballar en una empresa i hi acabava, i que només podia ascendir o guanyar més diners. L’actualitat no és així, però en els anys vint tampoc ho era: com hem vist abans, tots dos van treballar com a mínim en dues o tres coses diferents, tots dos s’havien de buscar la vida. En aquell moment no era tan fàcil entrar en una empresa i acabar-hi la vida laboral; era bastant normal treballar al camp, després en una empresa, després en un port, després altre cop al camp.
No estem, doncs, tan lluny d’ells. I potser el que sí que ha canviat de manera substancial, i que ara ens podria dificultar més fer-los cas, és aquesta manca de «conscienciació», o aquest individualisme que el neoliberalisme ens ha col·locat al damunt. Però, al marge d’això, penso que moltes de les coses que ells plantegen tenen encara tota la vigència. Per posar un exemple: en les revoltes que hi ha hagut als Estats Units contra l’ICE, hi havia una cosa que em sorprenia molt i que, alhora, m’agradava: quan la gent parlava de «comunitat» —«estan expulsant gent de la nostra comunitat». Ells eren profundament comunitaris, i crec que una de les coses que hem d’aprendre ara és a voler ser comunitat de classes populars. Aquesta idea de crear els nostres propis mitjans, de trobar-nos al barri, de trobar-nos a la feina, de crear aquesta mena de comunitat i que sigui alliberadora, crec que és aquí, ara mateix, i és, per a mi, l’única sortida —segurament diferent de com ells la plantejaven. A banda dels sindicats de classe, avui tenim sindicats de llogateres, altres maneres d’organitzar-nos que també funcionen; hi ha moltes més organitzacions, com les LGTBI, que en aquell moment no existien. El feminisme té avui una importància que aleshores no tenia. Són qüestions que simplement poden sumar. Crec que ells ens diuen moltes més coses de les que pensem que ens poden dir.
Comentaris recents