El temps inexorable és com la corda que ens suporta mentre ens despengem per un penyasegat. La consigna vital és que un bon descens és aquell que ens permet assolir la tranquil·litat d’estar de peus a terra amb el mínim risc. Però és evident que, si la vida és deixar-se anar per una cinglera de la qual en nèixer ens deixen a dalt del cim, potser cal propiciar que el descens sigui també el més ric possible. Estar viu significa que la corda vital resisteix al nostre descens. Tanmateix, tenim l’oportunitat de vaguerejar per la paret escarpada i a la recerca d’altres detalls de l’ecosistema rupícola. Espai de Llibertat fa deu anys que desafia la força de la gravetat vital, per tal d’animar-nos a passejar per altres aspectes capaços de transformar la nostra experiència quotidiana. El quart trimestre de 1997 va aparèixer la primera consigna i és evident que aquesta secció, amb prop d’una trentena de col·laboracions, es pot ja valorar com un manual in progress avançat de transformació activa de la societat, i que il·lustra les petites utopies possibles de cada dia.

Rellegir i prendre alè per caminar

Avui es parla molt del corrent “slow food” per potenciar la necessitat d’assaborir el menjar sense presses i amb ingredients fets amb amor, com una forma de recuperar la pròpia essència cultural, en alguns casos, de segles d’experiència. En l’àmbit cultural també caldria reclamar el “slow book” per evitar aquesta invasió inacabable de lectures inabastables i pensades per devorar de forma incessant. Cal fomentar, ni que sigui de tant en tant, la relectura d’allò que ens ha entrat pels ulls. Per ser lector caldria estar educat en saber gaudir de les lletres. La fita dels deu anys d’Espai de Llibertat, a part de ser un goig per als qui ens emociona l’ideari laic i progressista, que tan bé ressumeix l’“instruï-vos i sereu lliures… estimeu-vos i sereu feliços”, és també una ocasió per repassar els diferents números editats. Aquesta és la consigna per aquest número: rellegiu i pregunteu-vos en què us sentiu satisfets d’allò que en el seu dia vàreu llegir i valoreu que era important.

Un manual d’estil de vida progressista

Si feu un repàs a les consignes publicades, redescobrireu propostes per fer camí en els ideals progressistes, des del dret a la mandra fins a l’opció per la dieta vegetariana, passant per l’Europa sense constitució. Una de les primeres consignes ens proposava simplificar la nostra vida i ser més austers a casa. La bicicleta i moure’s per la ciutat, sempre pensant que podem estalviar contaminació i soroll anant a peu o amb transport col·lectiu, continua sent de rabiosa actualitat, tenint en compte que el transport suposa un 40 % de les emissions responsables de l’efecte hivernacle. Com fer les nostres oficines més ecològiques i com introduir l’activisme ambiental a casa, quedaven ben reflectides amb propostes com ara incorporar electrodomèstics eficients, omplir les terrasses o balcons amb plantes comestibles, reciclar o separar selectivament la brossa i fer servir menys embalatges. Però, també, se’ns ha recordat no caure en les drogues de disseny, la importància d’estar associat i pagar una o vàries quotes de suport a projectes associatius, perquè ens permeten contribuir a la transformació social. Tot i que encara hi ha poca oferta, invertir els diners en fons ètics o tenir el compte en una banca ètica ens fa més responsables dels nostres recursos econòmics, per escassos que siguin.

La invitació a compartir pis (no pas amb animals domèstics o de companyia que, a ciutat, constitueixen una desencertada elecció) també constitueix una bona consigna en un temps en què l’habitatge s’ha convertit en una de les principals eines d’especulació socioeconòmica. Potser caldria pensar allò de: si la hipoteca et vol escanyar, hi ha la possibilitat d’associar-se per ser més forts. Cercar edificis en els quals un col·lectiu d’amics hi comparteixen diferents habitatges podria permetre compartir algunes prestacions domèstiques bàsiques (rentadora, aparells de neteja, etc.).

En definitiva, tenim a les nostres mans una col·lecció de revistes a les que el pas del temps no ha fet perdre actualitat en molts aspectes. Així, que rellegiu i assaboriu que sou fills i filles del temps infinit, malgrat que el nostre descens per la cinglera vital no ens permeti mai veure la utopia. La utopia o la immortalitat és, precisament, saber aturar-se i assaborir amb joia els moments viscuts, llegits, sentits, riguts o plorats: “slow life” per als propers 10 anys.