ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL TERRORISME GIHADISTA

 

“En tota investigació, l’important, allò principal,

és saber què és el que s’ha d’observar”

Edgar Allan Poe

 

 

Antoni Castells Duran

 

 

 

La informació precisa i verificable de la que es pot disposar sobre aquests fets és escassa, per l’opacitat oficial amb què estan envoltats. Això però, no impedeix poder avançar en el coneixement del terrorisme gihadista que ha protagonitzat aquests fets i molts altres de semblants a Europa, als EEUU, Àsia i Àfrica: el seu origen, desenvolupament, causes… Coneixement imprescindible per poder oposar-se i combatre el terrorisme gihadista i les seves conseqüències. I per això cal saber què és el què s’ha d’observar.

 

La informació sobre els fets del 13N a París, del 22M a Brussel·les, del 14J a Niça, del 19D a Berlín:

 

Arrel d’aquests fets: matança indiscriminada de ciutadans desarmats per comandos armats i ben coordinats (sembla ser que de “l’Estat Islàmic”), els mitjans oficials -estatals i privats- anomenats d’informació i comunicació (en realitat de tergiversació i manipulació) després de condemnar-los i rebutjar-los amb contundència, tal com calia fer, s’han limitat, tret d’escasses excepcions, a:

 

– Muntar-se una pel·lícula, especulant sobre el nombre dels que han participat en la massacre, quants han pogut fugir, on es troben i el perill que representen, el perfil psicològic dels participants…

 

– Parlar de les mancances dels serveis d’informació dels respectius estats, i de la seva insuficient coordinació a nivell europeu…

 

– Comentar la major o menor eficàcia de bombardejar l’Estat Islàmic a Síria, a l’Iraq, …

 

– Divagar banalment sobre la falsa alternativa entre la seguretat i la llibertat de les persones. Sobre la necessitat, o no, i fins a quin punt, d’augmentar el control dels ciutadans per l’Estat i en conseqüència reduir o eliminar la seva llibertat individual i col·lectiva…

 

Tot plegat, per tal d’entretenir el personal i desviar la seva atenció del que és important i, sobretot, per inocular-l’hi el virus de la histèria de la por, i d’aquesta manera anul·lar la capacitat dels ciutadans de raonar pel seu propi compte sobre el com i perquè s’ha arribat a la situació en la que ens trobem. Situació que és la que ha donat lloc a fets com els del 13 N, el 22 M, el 14 J, el 19 D… i a la probable proliferació de fets semblants, per tal d’intentar reduir els ciutadans a la condició de xais esporuguits, i el poble a un ramat submís.

 

En realitat, però, és tan sols a partir de l’esforç de cadascú per mantenir un criteri propi i per posar-lo en comú, enraonant  i debatent de forma oberta amb els altres ciutadans, com podrem aconseguir, col·lectivament, copsar el més fidelment possible quina es la situació en la que estem i perquè s’hi ha arribat. I a partir d’aquí intentar transformar-la o capgirar-la, així com trobar els mitjans que ho facin possible.

 

La resposta:

 

L’actuació dels estats occidentals i de Rússia  per tal d’impedir, segons diuen, les accions violentes del gihadisme, s’ha vertebrat entorn a dos eixos:

 

– 1) L’exterior, amb els bombardejos i atacs militars contra països musulmans per, segons diuen, eliminar les bases des de les que opera el gihadisme.

 

– 2) L’interior, amb el retrocés o eliminació dels drets i llibertats dels ciutadans i l’increment del control policíac sobre la població per, segons diuen, garantir la seva seguretat i el règim democràtic.

 

Però des de l’onze de setembre de 2001 fins avui, els fets han posat clarament en evidència el fracàs de les esmentades mesures i accions dels estats per impedir el terrorisme gihadista, que no ha fet més que proliferar (els casos de París, Brussel·les, Niça i Berlín tan sols són quatre d’entre molts d’altres). Malgrat aquesta evidència i contra tota lògica i el més bàsic sentit comú, l’únic que proposen és persistir i, fins i tot, incrementar el mateix tipus d’accions que han mostrat la seva inoperància.

 

Persistència que tan sols pot ser deguda o bé a la incapacitat d’aquests estats per afrontar la violència gihadista, o bé a que les seves accions no estan dirigides a acabar amb l’esmentada violència, que és el que ens venen. És a dir, ens trobem davant la seva incapacitat o el seu engany, o d’una combinació d’ambdós. En qualsevol cas no podem deixar la solució a les seves mans.

 

El que sí han aconseguit aquestes accions és: incrementar els beneficis de la indústria armamentística, i també els fons destinats als serveis d’informació i a la despesa militar, en detriment de les finances dels estats, amb el corresponent augment del seu deute i la disminució dels fons que es  podrien destinar a cobrir les necessitats del conjunt de la població.

 

També han aconseguit provocar un gran nombre de víctimes civils -morts i ferits- i una enorme destrucció de riquesa en els països que han atacat, i augmentar el control i repressió dels seus propis ciutadans, amb la corresponent reducció de la seva llibertat i capacitat de decisió, així com del conjunt dels seus drets polítics i socials. I, per últim, incitar el creixement dels fonamentalismes i dels nacionalismes xenòfobs per  ambdues bandes.

 

La seguretat:

 

Des del 2001 s’ha incrementat la presència al carrer de la policia i l’exèrcit, per tal d’aparentar que així augmentava la seguretat dels ciutadans, quan en realitat, el que ha augmentat és el seu control per part de l’Estat. Amb la mateixa excusa, s’ha incrementat la impunitat i l’arbitrarietat de l’actuació dels serveis d’informació de l’Estat, amb el que s’ha reduït la llibertat dels ciutadans, els seus drets i garanties, i la seva intimitat. Tot plegat, segons diuen, per tal de garantir la seguretat dels ciutadans, i la pervivència de la societat democràtica i lliure que el terrorisme pretén destruir.

 

Dir que per lluitar contra el terrorisme gihadista, que vol destruir la nostra democràcia i els nostres drets i llibertats, cal imposar un conjunt de mesures i restriccions que les redueixen i, fins i tot, poden arribar a eliminar-les, no és més que un sarcasme, un oxímoron, una juxtaposició de conceptes contradictoris. Una presa de pèl!

 

Islamisme i gihadisme:

 

L’islam, de forma semblant a les altres dues religions monoteistes (el judaisme i el cristianisme), les religions del Llibre (la Bíblia, l’Evangeli i l’Alcorà), són religions que es fonamenten en la “Veritat” revelada per “l’únic Déu veritable”. Els seus adeptes comparteixen la creença que la seva religió conté “la Veritat absoluta”, concepte força perillós tant per a la convivència pacífica entre persones amb diverses creences o conviccions, com  pel desenvolupament lliure de l’home i la societat.

 

Perillositat que aquestes religions, en institucionalitzar-se, desenvolupen amb facilitat i intenten, quan les circumstàncies els són favorables, imposar al conjunt de la societat les seves creences, per tal d’establir un règim polític totalitari. Totalitarisme que abasta tots els àmbits de la vida pública i privada, i que es basa en la imposició al conjunt de la societat, pels mitjans que sigui, del “Pensament Únic”, com a expressió de la “Veritat”, sigui o no religiós, i així ho mostren tant els fets històrics com la realitat actual.

 

Pel que fa al terrorisme gihadista, negar o intentar amagar la relació que existeix entre aquest i l’Islam, com es fa en ocasions, a més de ser fals, impedeix poder oposar-s’hi de forma efectiva. Això no significa, ni molt menys, que tots els musulmans siguin terroristes, el que sí significa és que per poder contenir i posar fi al  gihadisme és imprescindible anar a la seva arrel: l’integrisme o fonamentalisme religiós, i combatre-la obertament, amb coratge. Arrel que niua dins l’Islam, com també dins de les altres religions monoteistes.

 

Tot seguit em referiré breument a les frustracions que ha patit el món musulmà, les quals han afavorit el creixement del fonamentalisme islàmic i les seves conseqüències.

 

Primera frustració: els intents de laïcització dels estats musulmans-

 

El primer intent tingué lloc amb la creació de l’actual estat de Turquia, després de la desintegració de l’Imperi Turc Otomà com a conseqüència de la seva derrota a la 1ª Guerra Mundial. Imperi que ha estat, fins avui, la darrera formació política en la que el cap de l’Estat, el Soldà, era alhora la màxima autoritat religiosa de tots els musulmans, el Califa. Amb la constitució del nou estat turc, Kemal  Atatürk i els seus seguidors van emprendre la construcció d’un estat modern, laic, democràtic i popular.

 

Posteriorment, des de principis dels 50 fins a principis dels 60 del segle passat, els moviments d’alliberament nacional que es desenvoluparen al pròxim orient i el nord d’Àfrica, aconseguint la majoria d’ells el poder polític, foren moviments laics, nacionalistes i socialistes com:

 

El dirigit per Mossadegh a l’Iran, que nacionalitzà la producció de petroli a principis dels 50, fins que fou enderrocat per la CIA, tal com ha reconegut el president Obama. El que portà el cop d’estat d’Egipte al 1953, i que erigí a Gamal Abdel Nasser en cap d’estat des del 1954 fins a la seva mort el 1970. El dirigit per Hamid Burguiba a Tunísia, d’on fou president des del 1957 fins que l’edat l’hi impedí. El del Front Nacional d’Alliberament d’Algèria, que aconseguí la retirada de l’exèrcit francès

d’Algèria i conquerí el poder polític el 1963, sent Ben Bella el seu líder principal. El dirigit pel Baaz, format per dues branques, la de Síria i la de l’Iraq, les quals el 1963 van conquerir el poder polític en els seus respectius estats. El de la Unió Nacional de Forces Populars, àmpliament implantat al Marroc, que amb l’assassinat del seu màxim dirigent Ben Barca el 1965 a París pels serveis secrets marroquins en col·laboració amb els francesos, s’impedí que arribés al poder.

 

Els seus dirigents van abandonar progressivament els objectius pels que havien lluitat, i establiren dictadures militars per protegir els privilegis polítics i econòmics de les noves elits, mentre el malestar popular que això provocà fou canalitzat per organitzacions islamistes. Tot plegat va portar al fracàs dels intents de laïcització de les societats musulmanes i al desenvolupament de diverses corrents de l’islamisme integrista al si del món musulmà.

 

El fracàs d’aquests intents, tot i que en bastants casos estaven viciats d’origen pel protagonisme dels militars, fou degut fonamentalment al posicionament i actuació de les potències occidentals, les quals en cap cas van recolzar els esmentats intents, ans al contrari, els van torpedinar, per tal d’impedir la seva modernització i desenvolupament polític, econòmic i social i poder així mantenir la seva explotació econòmica i dependència política.

 

Segona frustració: El fracàs de la immigració musulmana per incorporar-se a les societats occidentals-

 

Les importants onades d’immigrants d’origen musulmà que van rebre els estats d’Europa occidental (El Regne Unit, França, Bèlgica, Alemanya, l’Estat espanyol…) a partir dels anys seixanta uns, i més tard altres, tenien l’esperança  que en aquests països, treballant dur, podrien aconseguir unes millors i més dignes condicions de vida per ells i seus fills. Al pas dels anys, han constatat que això no ha estat possible, i que al màxim a que han pogut aspirar és a aconseguir un accés restringit a un cert consumisme banal i sempre frustrant, quan l’economia “va bé”. Han constatat que tenen el pas barrat per formar part, en igualtat de condicions, de la societat a la que havien emigrat. Han constatat que el Paradís Occidental amb el que havien somiat no existia, i menys per ells. Aquesta ha estat la segona frustració.

 

Sense negar la dificultat que representa incorporar aquestes onades migratòries a la societat que les acull, tant pel volum i el curt període de temps en que s’han produït, com per l’existència d’importants diferències culturals, la raó principal que ha impedit que aquests immigrants poguessin formar part de la societat d’acollida es troba en la voluntat política dels seus estats d’impedir-ho, tant per raons econòmiques com polítiques i socials.

 

En l’àmbit econòmic van promoure la immigració,  per tal que les empreses poguessin disposar de mà d’obra barata i/o de reserva abundant de mà d’obra amb la que aconseguir contenir o abaratir els salaris en general. Aquest és el paper que se’ls ha assignat i que, evidentment, no desitgen modificar.

 

En l’àmbit polític-social, impedir que els immigrants s’incorporin en igualtat de condicions a la societat porta a mantenir segregada una part important de la població, el que impedeix la cohesió social del conjunt de la societat, dificultant, així, que aquesta pugui expressar amb força la seva voluntat autònoma, a la vegada que facilita el seu control per l’Estat.

 

Les denominades polítiques socials vers els immigrants no són res més que un simple espectacle hipòcrita per tenir entretingut el personal, fent veure que es fa alguna cosa, enlloc de fer-la, i que en el millor dels casos pot arribar, com a màxim, a pal·liar algun dels aspectes més punyents de la situació en la que es troben els immigrants, però mai a que col·lectivament puguin superar-la.

 

La tercera frustració: agressió militar i invasió de l’Iraq – primavera àrab – fugida cap Europa-

 

– L’agressió militar contra l’Iraq, la seva invasió i ocupació (2003-2011) protagonitzades pels EEUU i el Regne Unit (l’Estat espanyol també hi participà de forma subordinada), malgrat l’àmplia oposició de l’opinió pública internacional mostrada en les multitudinàries manifestacions que es realitzaren en nombroses ciutats, es portaren a terme adduint el perill que representava l’Iraq perquè tenia armes de destrucció massiva, i perquè era una dictadura que s’havia de substituir per un govern democràtic.

 

Posteriorment, es posà clarament en evidència, als ulls de tothom, inclosos els musulmans, que les “raons” adduïdes eren totalment falses, tal com ja havia denunciat l’opinió pública internacional.  Es  demostrà que les armes de destrucció massiva no existien, i que si bé es posà fi a la dictadura de Saddam Hussein, aquesta no fou substituïda per un govern democràtic, sinó per la lluita sagnant entre les diverses sectes religioses i els diversos pobles que formaven part de l’Iraq, i pel caos generalitzat. I a més de la dictadura, també es posà fi a les institucions laiques de l’Estat, així com al nivell de vida material, cultural, sanitari i educatiu de la població de l’Iraq, un dels més alts dels països musulmans. Tot plegat acabà afavorint el naixement i expansió de l’Estat Islàmic.

 

Està clar que la causa de l’agressió i invasió de l’Iraq no es troba en les “raons” que van adduir els que la portaren a terme, sinó que es troba en la consecució dels seus propis interessos econòmics (petroli, indústria armamentística,…) i geoestratègics. I que per tal d’aconseguir-los, no van dubtar, cínicament, a tenir com a principals aliats a la zona països amb règims integristes i dictatorials, com el de l’Aràbia Saudita i els dels Emirats Àrabs, res a veure amb la seguretat del món ni amb la defensa de la democràcia.

 

– La Primavera Àrab, nom amb el que es coneix el conjunt de moviments i protestes populars massives, es va iniciar a Tunísia el 2011, i es va estendre ràpidament per altres països àrabs: Egipte, Líbia, Síria, Iemen… Moviments populars amb una gran participació de la població més jove, de caràcter predominantment laic i republicà, tot i que sovint s’incorporaren aviat a les protestes els grups islàmics integristes que estaven a l’oposició.

 

Aquests moviments anaven dirigits contra els règims dictatorials i corruptes dels seus estats, i reclamaven més democràcia i els canvis econòmics i socials necessaris per millorar les seves condicions de vida. A diferència dels moviments que es desenvoluparen els anys 50 i 60 del segle passat, els seus protagonistes no van ser els militars sinó la població civil. Una altra diferència entre ambdós moviments és la del marc internacional en el que es desenvoluparen, el de la “Guerra Freda” el primer, i el de la globalització neoliberal el segon.

 

L’actuació de les potencies occidentals, i també de Rússia, fou la d’oposar-se i frenar  aquesta onada de protestes, no donant suport a les seves justes reivindicacions ni al seu component laic i republicà. Quan intervingueren ho van fer tard i malament, optant per donar  suport a sortides dictatorials que garantissin el control de la població, o per incitar i consolidar el caos. La seva actuació fou cínica i hipòcrita.

 

Les conseqüències d’aquesta actuació pels països àrabs que van participar en la Primavera Àrab (excepte Tunísia) han estat un elevat nombre de morts i ferits, el desencís i la ràbia de la població, i que, actualment, o bé pateixen una dictadura amb una repressió tant o més dura que l’anterior i un empitjorament de les condicions de vida, o bé estan enfonsats en el caos i la destrucció, o una barreja d’ambdues situacions.

 

– La fugida d’una part important de la població d’aquests països àrabs, per tal d’escapar de la destrucció, la fam i la mort, ha donat lloc a un gran desplaçament de persones, que s’incrementa cada dia, primer cap els estats veïns i després cap a Europa.

 

L’Europa que es presenta a si mateixa, davant  l’aparador mundial, com la pàtria de la llibertat, de  la justícia, dels drets humans i del benestar, però que en realitat és l’Europa de l’engany i la mentida, fins fa poc auto-satisfeta, banal i egoista, i avui esporuguida perquè no sap com fer front a la violència, mort i destrucció que ha contribuït a crear, i que ara l’amenacen directament, però sobretot perquè ni tan sols no sap què és ni què vol ser.

 

I aquesta Europa barra el pas als que fugen en un intent desesperat per evitar la seva mort immediata. Primer intentant impedir per tots els mitjans que puguin arribar a Europa, i després construint murs i tanques de filferro per impedir el pas als que han aconseguit arribar, i retornant-los d’on han fugit, amb la col·laboració ben remunerada de Turquia, que ha estat denunciada per no respectar els drets humans, però que ara Europa ha declarat que, pels que fugen, és un estat segur.

 

Algú, amb un mínim de sentit comú, pot dubtar que tanta inhumanitat, cinisme i crueltat no afavorirà el creixement del terrorisme gihadista i les seves accions a Europa?

 

Terrorisme gihadista. Suports:

 

A més de l’arrel del terrorisme gihadista i de les frustracions del món musulmà que han afavorit la seva expansió durant els darrers seixanta anys, un altre element a tenir en consideració és el de la procedència dels suports externs que han potenciat el seu naixement i desenvolupament. Entre aquests suports destaquen els proporcionats per:

 

– L’Aràbia Saudita, un dels més estrets aliats i alhora protegit dels EEUU que li subministra armament amb la tecnologia més avançada, governat per una monarquia absoluta amb un règim teocràtic wahhabita (moviment fonamentalista musulmà de la branca sunnita). És àmpliament conegut que aquest estat ha proporcionat sempre un important suport a les organitzacions terroristes gihadistes: al-Qaeda, l’Estat Islàmic… Suport tant ideològic (escoles i publicacions per adoctrinar…), com financer i armamentístic.

 

– L’Emirat de Qatar, també ferm aliat i protegit de les “democràcies” occidentals (els EEUU i el Regne Unit en especial), i també regit per la doctrina wahhabita, tot i que amb algun toc superficial més liberal per tal d’aparentar una certa modernitat. Els ajuts d’aquest emirat a les organitzacions terroristes gihadistes constitueixen un dels seus suports més sòlids.

 

– L’Estat turc, membre de l’OTAN i aliat estratègic dels EEUU, al que R. T. Erdogan ha sotmès a un ràpid procés d’islamització, ha proporcionat un  suport fonamental a l’Estat Islàmic establert a Síria i l’Iraq, obrint-li les fronteres als seus combatents, possibilitant-li l’exportació del seu petroli, bombardejant les posicions dels kurds, els primers que aconseguiren frenar i fer retrocedir l’avenç de l’Estat Islàmic. I que darrerament s’ha aliat amb Rússia per tal de poder destruir amb major facilitat el que resta de l’oposició laica a Síria i als kurds, que és el que realment l’hi preocupa.

 

– L’Estat d’Israel, l’aliat i protegit més important de les “democràcies” occidentals (en especial dels EEUU) al Pròxim Orient, un estat considerat democràtic, però que des del seu naixement ha exercit el terrorisme d’estat contra la població palestina, aplicant una política que pot qualificar-se de genocida en la que ha combinant l’eliminació física dels palestins amb l’expulsió de les seves terres. Israel ha incomplert reiteradament totes les resolucions de l’ONU que no l’afavoreixen.

 

L’Estat d’Israel donà suport al desenvolupament de Hamàs, organització islàmica integrista oposada a l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OLP), organització laica que des del 1964 agrupava el conjunt de les organitzacions palestines, amb la finalitat de trencar la unitat i així debilitar la lluita del poble palestí. Posteriorment, en consolidar-se i incrementar-se la capacitat d’acció de Hamàs, Israel la va qualificar d’organització terrorista i va assassinar el seu màxim dirigent.

 

– Els EEUU entrenaren i finançaren el grup que comandava Osama Bin Laden, membre d’una de les famílies més poderoses de l’Aràbia Saudita, proporcionant-li el suport necessari per poder combatre a la República Democràtica d’Afganistan, un estat laic i socialitzant que realitzà la reforma agrària, i al seu aliat, l’exèrcit de l’URSS, que intervingué a l’Afganistan per lluitar contra les diverses fraccions islamistes que posaven en risc la supervivència de l’esmentada República.

 

El suport dels EEUU fou determinant per la creació i consolidació d’Al-Qaeda, organització terrorista gihadista fundada i dirigida per Osama Bin Laden, la qual realitzà sagnants atemptats en diversos indrets, entre els que destaca per la seva magnitud i repercussió el de les Torres Bessones, l’onze de setembre del 2001. El 2011 Osama Bin Laden fou assassinat per un comando de l’exèrcit dels EEUU.

 

Així doncs, el terrorisme gihadista colpeja, en primer terme, la població dels països musulmans en un intent d’eliminar tot tipus de dissidència, sigui laica o religiosa, i d’imposar-li la seva concepció política i social totalitària-teocràtica, i també colpeja, en segon terme, però cada vegada més sovint, la població dels EEUU i sobretot la dels països d’Europa occidental amb una important població musulmana, per tal d’atemorir-la, paralitzar-la i accelerar la seva  desintegració social. Aquest terrorisme ha rebut els suports més importants, tal i com s’ha vist, dels principals aliats i protegits al Pròxim Orient de les “democràcies” occidentals comandades pels EEUU o d’elles mateixes.

 

Posar fi a aquests suports és també, una condició necessària per combatre amb èxit el terrorisme gihadista.

 

Consideració final:

 

L’onze de setembre del 2016 ha fet 15 anys de l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York. Durant aquest temps, l’actuació desenvolupada per combatre el terrorisme gihadista s’ha basat en l’actuació militar (bombardejos, ocupació i presència de l’exèrcit al carrer…)  i policial (increment dels controls i de la seva presència al carrer …) acompanyada de la legislativa (disminució dels drets i llibertats de les persones).

 

Els fets han posat clarament en evidència el fracàs d’aquesta actuació per combatre el terrorisme gihadista, al que no tan sols no ha aconseguit debilitar ni encara menys eradicar, sinó que pel contrari  l’ha enfortit i incrementat. També s’ha posat en evidència la incapacitat o manca de voluntat dels que exerceixen el poder, de canviar o almenys modificar la seva actuació, malgrat el seu rotund  fracàs.

 

Els fets també han mostrat amb claredat, les conseqüències reals que sí ha tingut aquesta actuació, tals com:

 

– Provocar, en els països que han patit l’agressió militar, un elevat nombre de morts i ferits entre la població civil i una enorme destrucció de la seva riquesa, així com de la seva cultura i manera de viure, a més de les conseqüències associades que tot plegat ha comportat, tals com, a nivell polític el caos i/o l’establiment de dictadures militars més dures que les anteriors, i a nivell social, la pèrdua de cohesió fins la seva desestructuració.

 

– Com a conseqüència de l’anterior s’han produït importants desplaçaments interns de població i un allau de refugiats vers els països veïns i els d’Europa occidental, en condicions dramàtiques.

 

– Un important increment de la despesa militar, en especial de les “democràcies” occidentals i Rússia, que unida a les despeses en armament dels grups gihadistes, ha augmentat considerablement els beneficis de la indústria de guerra.

 

Durant el segle XXI, els països amb un pressupost militar més elevat i que són alhora els principals exportadors d’armes han estat els EEUU, Rússia, Xina, el Regne Unit, França i Alemanya, encapçalats pel primer. En el rang d’estats exportadors, l’Estat espanyol ocupa el lloc número 12.

 

– Un elevat augment de la despesa destinada a incrementar els recursos personals i materials de les forces policials i els serveis d’informació. Aquest augment de la despesa a càrrec de l’Estat sumada al de la militar, s’ha realitzat en detriment de la despesa de l’Estat destinada a les infraestructures necessàries, a l’ensenyament i sanitat públics, al conjunt del serveis i prestacions socials…

 

– L’increment del control dels ciutadans per l’aparell policial de l’Estat en els països amb democràcia parlamentària, acompanyat d’un greu retrocés i pèrdua de drets i llibertats dels seus ciutadans. Tot plegat ha donat lloc a la pèrdua progressiva de la seguretat i les garanties democràtiques dels ciutadans enfront l’arbitrarietat de l’Estat, amb el que el règim polític d’aquests països s’aproxima cada vegada més al d’una dictadura.

 

– El fracàs d’aquesta actuació per combatre el terrorisme gihadista ha afavorit la proliferació i ràpid creixement d’organitzacions xenòfobes d’extrema dreta, en especial en els estats amb “democràcia” parlamentària.

 

En definitiva, el nexe o base comú de les conseqüències de l’actuació portada a terme contra el terrorisme gihadista, ha estat l’increment de la riquesa i el control dels amos sobre la població tant dels països musulmans com occidentals, i el consegüent increment de la desigualtat, el patiment i empobriment material i cultural de la població, així com el retrocés de la democràcia i dels drets i llibertats de la població.

 

Per combatre realment el terrorisme gihadista fins eradicar-lo, és imprescindible:

 

– Combatre obertament, amb convicció i coratge, la seva arrel: l’integrisme o fonamentalisme religiós.

 

– Evitar que es produeixin les circumstàncies que afavoreixen el seu desenvolupament, tals com la frustració dels països musulmans que van iniciar la seva laïcització, la frustració dels emigrants musulmans que van intentar incorporar-se, en condicions d’igualtat, a les societats occidentals… Per aconseguir-ho és imprescindible:

 

Imprimir un gir de 180 graus a l’actuació d’Occident vers els intents de laïcització sorgits  en el propi si de la població dels països musulmans. Passar de rebutjar-los i tractar d’impedir-los, pel que s’ha  recorregut fins i tot al patrocini i potenciació de grups islamistes fonamentalistes, a afavorir i recolzar l’esmentada laïcització.

 

– Impedir per tots els mitjans que el terrorisme gihadista continuï rebent suports financers, logístics, d’armament, sigui la que sigui la seva procedència.

 

I, donat que els amos no poden o no volen posar fi al terrorisme, l’única possibilitat que els atemptats del terrorisme gihadista (o del signe que sigui), no es converteixin en habituals i acabin impedint tot tipus de convivència pacífica, es troba en que la ciutadania s’autoorganitzi per exercir col·lectivament la sobirania que li correspon i a partir d’aquí es pugui combatre, realment, el terrorisme fins eradicar-lo.