Jo vaig arribar al curs de directors de lleure per motius laborals. L’empresa on treballo, un parc d’aventura als arbres, tenia la intenció, des de fa temps, de crear un casal d’estiu per a nens i joves, i em van oferir la responsabilitat de portar endavant el projecte. Per això volien que fes aquest curs.
Sóc diplomat en magisteri d’educació física, vaig exercir de mestre substitut en un parell d’escoles i vaig trobar feina més tard, en aquest lloc, gràcies al cicle formatiu d’activitats físico-esportives al medi natural que vaig fer anteriorment. Tot i que he treballat força amb nens i joves (a més de l’experiència de ser mestre i de la meva feina actual, en la qual també fem altres activitats lúdiques, a més dels circuits d’aventura, també vaig ser entrenador d’handbol en el club on jugava), no tenia cap experiència en el lleure abans de fer el curs.
Vaig arribar a l’Escola Lliure El Sol per casualitat, no coneixia cap lloc concret on fer el curs, només em sonava la Pere Tarrés. Un company de feina em va parlar d’aquest centre i em vaig apuntar, a falta de poc temps i amb una plaça no assegurada. Va ser una vegada iniciat el curs que vaig començar a adonar-me del lloc on havia arribat a parar. I em vaig adonar de la sort que vaig tenir de ser allà. No coneixia quina era la ideologia d’aquesta escola, ni coneixia el Moviment Laic i Progressista, però em va omplir de satisfacció trobar un centre en què em sentia ideològicament molt identificat.
La part teòrica va ser molt satisfactòria, a més d’uns mestres força implicats i uns companys dels millors que he tingut, la metodologia de treball invitava, generalment, a la participació, al debat i a la reflexió.
Ha estat un curs curt, intens, però puc dir, sense exagerar, ni voler quedar bé perquè ho esteu llegint vosaltres, que no se m’oblidarà. Durant tota la meva trajectòria com a estudiant, hi ha hagut alguns moments que m’han fet canviar. Un d’ells va ser durant la carrera de magisteri, en una assignatura d’història amb un professor que era anarquista. En aquella assignatura vaig sentir que obria els ulls i començava a veure el món d’una altra manera. Aquest curs no m’ha fet tornar a obrir els ulls, que ja tenia oberts, m’ha fet sentir la responsabilitat de ser ara jo qui ha d’obrir els ulls als altres, als nens i joves, sense obligar, és clar.
Finalment, vull fer menció d’una de les coses que més em van agradar del curs, una cosa tan simple com que un professor respongués als alumnes, cada vegada que feien algun comentari o donaven la seva opinió, amb un: “molt bé, gràcies per la teva opinió”. No ho havia sentit dir mai a cap professor.
Comentaris recents