Ha estat fastiguejadora la cantarella dels qui han reclamat la quota castellana en la representació catalana de la passada fira del llibre de Frankfurt, dels qui han recriminat amb to burleta que el seu govern regional els fes cas, que ells paguen impostos en santa terra catalana, ara presa per una trepa tripartita de monolingües dolentots i estrets de mires. Escriptors de gran elegància castellana no s’han estat de perdonar-nos la vida i dir que això de Frankfurt, al final, no val la pena, que és molt avorrit, que ells sí que hi han anat moltes vegades, i que tenen els peus cremats de tant trepitjar la moqueta de la fira, i que només hi van els editors a fer els seus negocis, i que els catalans on volen anar a emprenyar tots aquests senyors amb el seu idioma de curta difusió, amb la seva llengüeta d’estar per casa… Total, els pobres i oprimits escriptors castellans de la Catalunya intolerant, ja tenen el seu agent literari que els porta tots aquests negocis tan enutjosos de gestionar –drets d’autor, contractes de traducció…– uns afers que els escriptors catalans es podrien estalviar si fossin més purs i no s’encaparressin a buscar una normalitat impossible, la normalitat que pateixen els idiomes que tenen un Estat com Déu mana; els qui escriuen en català, ai, ai, que facin versos i rondalles i signin roses de paper per sant Jordi. A més a més, –un ocellet ens ho recorda– tots aquests escriptorets aspirants a escriptorassos, també són ben bilingües i escriuen en castellà –en espanyol, cojones!– els seus articlets a La Vanguardia o a El País, ah sí, que quan volen calés bé que baixen del ruc català, la pela és la pela, que ho expliquin això als senyors alemanys que han tingut l’exòtica amabilitat de convidar-los, que ho diguin a tothom. Ai aquests catalans amb el seu pancatalanisme, el seu imperialisme de fireta, que no conviden els veïnets de l’escala i se’n van amb valencians i mallorquins a molestar en Günter Grass, quina fantasia vergonyosa això dels països catalans, no en saben administrar ni un, de país, que ja en volen més. Total, que els escriptors castellano-catalans han pagat, amb els seus diners de bons ciutadans, el viatge de tota aquesta trepa encara més perifèrica. I després això del discurs inaugural, molt graciós aquest Monzó, molt típic dels catalanets localistes, fer la mitja rialleta farisaica, amb una mà t’ensenyo el gènere i amb l’altra et clavo la punyalada traïdora, ai, ai, botiguers de curta volada.

Quin avorriment tot plegat, la cantarella de sempre, la del nacionalismo bilingüe. Des de Joan Boscà fins a Eduardo Mendoza, el millor de cada casa ha escrit en roman paladino, quina joia, quin arxiu de cortesia i quin romanço de gelosies constitucionals. Ara els senyors de Frankfurt i les autoritats del govern autonòmic, haurien de fer l’any dels escriptors castellans a Cataluña i “que con su pan se lo coman”, però, sobretot, que no el suquin amb tomàquet, que és menja provinciana i escapça la difusió de les idees, aquelles grans idees que només uns quants poden tenir i, sobretot, només uns quants escollits poden difondre en la llengua que més els plau. Au!