Per què negar que la meva vida està lligada a la bicicleta des de ben menut? Des de les primeres escapades d’adolescent fins als estudis a la universitat i, de llavors ençà, ha estat l’única companya fidel. Una de les primeres feines, mentre era estudiant, fou treballar per al Vespa Club de Sabadell, la seu del qual estava a la Creu de Barberà (on Sabadell perdia el seu nom), és a dir, a més de 2 km de casa meva. Així que, mentre ajudava a tasques administratives d’uns apassionats de la Vespa, jo hi arribava en bicicleta. Aquells trajectes els feia en una bicicleta pesada, era una Velosolex reciclada dels anys 60, sense el motoret que la caracteritzava. Al cap de dos anys d’aquest treball, vaig canviar aquella andròmina de museu per una bicicleta feta a peces que havia recol·lectat en contenidors en els meus llargs recorreguts urbans. Aquella bicicleta reciclada em va durar molts anys, fins que, un dia, mentre travessava per davant les llambordes (llavors era un tram sense asfaltar del Sabadell progressista) de la plaça del Dr. Robert, es va partir per la meitat i em vaig clavar un castanyot impressionant. No portava casc i no n’he portat mai. Tampoc en portava en una època en la qual em vaig agenciar una bicicleta de la infància d’una amiga i, per saltar-me conscientment un Stop, em van atropellar i vaig volar alguns metres abans no vaig aterrar a l’asfalt. El resultat foren nombroses pelades al braç i una bici recargolada.

El cap del ciclista no està fet per portar casc, perquè impedeix la mobilitat necessària del tors per tenir cura de l’entorn salvatge del trànsit motoritzat. El casc de bicicleta està homologat per a un pinyot a 20 km/h, sempre i quan ningú et doni una trompada. Perquè està calculat que un cotxe circulant a 46,5 km/h contra un ciclista que vagi a 20 km/h, provoca un impacte que podria enviar-lo a l’alçada d’uns quants pisos (jo ho vaig comprovar no en alçada però sí en longitud, i el cotxe no anava a més de 20 km/h). En altres paraules, els cascs de bicicleta no estan homologats per rebre una trompada, sinó, només, per a una caiguda accidental a menys de 20 km/h. Per això són recomanables si es fa bicicleta de muntanya, que és fàcil perdre l’equilibri i fotre-se-la. El que mata un ciclista no és l’impacte caient a terra per ell mateix, sinó una trompada amb un vehicle més veloç i amb una massa de més de 1000 kg. Tot i la lleugeresa, el casc provoca molèsties a les cervicals en el seu ús continuat. Per aquesta raó la llei reconeix que no cal portar casc circulant en bicicleta per un entorn urbà. Actualment, la legislació només obliga a l’ús del casc en bicicleta per les vies interurbanes, tot i que els que es maten mai no és per falta de casc. La veritable protecció per a un ciclista és un trànsit pacificat i les vies pròpies. El casc no és obligatori en vies urbanes de cap país d’Europa.

El material bàsic del casc de bicicleta és el poliestirè expandit (EPS), un material sintètic que es deforma en absorbir l’energia de l’impacte. Hi ha cascs més bons que incorporen estructures de plàstic, alumini i fibra de carboni, per tenir una major absorció, però, vaja, no gaire més. Tot i així, cal insistir que, en una trompada amb un altre vehicle, poc hi tens a fer. Per exemple, per a velocitats de més de 30 km/h un casc d’EPS hauria de tenir un gruix de 16,5 cm, és a dir, una còfia gens agradable i que, a més, dificulta la mobilitat del cap per estar atent als vehicles motoritzats que t’envolten. Estic acostumat a pedalar entre vehicles, fins i tot per carrers ràpids, i us asseguro que la millor protecció és (tot i que no miris) girar el cap com si semblés que estàs controlant els que roden darrera teu. Els conductors d’automòbils reaccionen amb prudència quan tenen la sensació que se’ls controla amb la mirada. Aquest hàbit m’ha salvat de moltes possibles envestides.

Cal dir, tanmateix, que el casc de bicicleta és recomanable per a la canalla i les persones inexpertes. Perquè, cal dir-ho, un dels accidents més típics és una frenada brusca, i caure pel davant. Recordo una estudiant alemanya poc avesada a circular per carrers de Barcelona plens de trànsit a la qual vàrem deixar una bicicleta plegable de la Fundació Terra, i un dia va frenar sobtadament, i ja no recorda res més fins que la van socórrer uns vianants i la van portar a l’hospital. La noia només va patir una petita commoció, i era evident que ningú l’havia tocada, perquè la bicicleta estava intacta, llevat d’alguna pelada.

A Austràlia, on el casc de la bicicleta és obligatori en vies urbanes des del 1992, es confirma que, després de més de 15 anys, la seguretat dels ciclistes no ha augmentat en comparació amb els motoristes o els vianants. També s’ha comprovat que els traumatismes cranials en ciclistes alemanys que usaven el casc són pitjors que no pas els que no el feien servir. Tot i així, cal fer l’excepció en el cas dels nens i adolescents de fins a 14 anys, perquè les caigudes en bicicleta sense casc són molt pitjors que no pas les dels que en porten.

Portar casc és, doncs, una protecció que introdueix una component de seguretat falsa en els adults i que, per tant, pot fer perdre la necessària prudència que requereix anar en bicicleta circulant entre el tràfic motoritzat. En tot cas, si hom escull circular en casc cal que aquest sigui lleuger, transpiri i que no oprimeixi la barbeta, perquè aquesta immobilitat és perjudicial per circular amb més atenció.

No podria acabar aquest article sense fer un elogi a la bicicleta. Perquè aquest vehicle, com cap altre, ens permet volar amb llibertat sobre l’asfalt i recórrer vies verdes o camins, amb una sensació de plaer, integrats en els sons de la natura. També és important saber que, quan hom circula en bicicleta, ho fa a una velocitat de 4 a 5 vegades la d’un vianant, i virtualment en silenci. Per això és important que si transitem per carrers de vianants ho fem a velocitats per sota dels 10 km/h, ja que és l’única manera de no espantar els que van a peu. El timbre obligatori pot ser útil, però confesso que, tot i portar-ne sempre, mai no l’he utilitzat. Prefereixo anar tranquil al ritme dels vianants.

Fa dècades que circulo en bicicleta i aquest vehicle m’ha donat una llibertat increïble. El dia més feliç de la meva vida va ser quan finalment vaig poder desfer-me del segon cotxe que havia tingut. Han passat 5 anys, i puc afirmar que la combinació entre bicicleta plegable i transport públic sempre ha estat prodigiosa. És clar que, alguna vegada, he patit de valent. Com el dia que se’m va acudir no posar la bicicleta dins el bus a la parada del tren de Caldes d’Estrac per anar a Sant Vicenç de Montalt, i em vaig mamar una pujada èpica en la qual vaig treure els budells. En tot cas, sense casc per vies urbanes, la bicicleta és un plaer que et permet sentir l’aire a la pell. Com una matinada de fa anys que tornava de casa d’uns amics, després d’una nit d’orgia, i per desvetllar-me vaig baixar tot el carrer Muntaner de Barcelona a una velocitat de vertigen, amb els semàfors verds, mentre a l’horitzó el mar quedava més alt i semblava que anaves submergit damunt d’un torpede. Aquell dia vaig batre tots els rècords (el carrer fa baixada) superant els 55 km/h. Si m’hagués clavat un pinyot a aquesta velocitat no n’haurien trobat ni rastre, dels meus ossos. Així que la millor protecció, anant en bicicleta, és no córrer i estar sempre atent als vehicles motoritzats que t’envolten. Paraula de ciclista empedreït.