En un món cada cop més accelerat, el correu electrònic s’ha convertit en una forma ràpida de comunicació. Però els e-mails, per la seva pròpia essència, no permeten transmetre els sentiments tal com ho poden fer les cartes. Tot i que es poden guardar e-mails en format esborrany, estan pensats per a la immediatesa buida.

El més divertit de tot plegat és que res no canvia. Al capdavall, som qui som ens agradi o no. Potser el més difícil és saber qui som cadascun de nosaltres. Les meves lletres potser són incomprensibles, perquè el llenguatge del cor, a vegades, ni un mateix no el pot comprendre. I, tanmateix, són paraules d’allò més personals, potser són tan íntimes que ni la llenceria més fina no ho pot amagar.

L’efímera lleugeresa del correu electrònic acaba matant la permanència del gènere epistolar. I, sense aquesta deposició dels sentiments del text treballat, la distància entre les persones perd la profunditat que permet la carta escrita des de la paciència i el temps infinit.

Tot plegat pot semblar molt llunyà.

No pas més lluny d’on em trobo sempre… voleiant en pensaments inescrutables que, de vegades, només els silencis poden dilucidar. Els mateixos silencis que separen unes lletres d’unes altres. Els mateixos silencis entre l’eternitat que separa l’impossible. Perquè més enllà de tota voluntat sempre hi ha l’amor que empeny el desig de construir. En el fons, tu i jo, construïm amb delit i a crits el propi món.

Confesso que sóc un addicte al gènere epistolar, al qual m’hi vaig avesar a mesura que els amics i amigues s’esborraven de la proximitat. El 1984 vaig assistir a un curs d’educació ambiental a Costa Rica, i vaig conèixer una bona colla de persones de l’Amèrica central. La relació d’un curs intensiu d’unes 600 hores en poc més d’un mes, va deixar-nos a tots plegats una empremta notable. Així que, de retorn a casa, va començar una intensa relació epistolar amb moltes d’aquelles persones. Però també amb els amors fugissers dels estius, en plena joventut, que van demanar cartes que el correu electrònic no va poder vèncer anys després.

“Jo només vull sentir cada matí l’aire fresc des del balcó, vull poder cantar al Sol mentre va sortint de darrera les muntanyes, sentir com, una a una, les gotes d’aigua del mar van esquitxant la meva pell mentre em submergeixo, vull veure els estels que il·luminen el cel fosc i van desapareixent molt a poc a poc, mentre la lluna, somrient, s’enfila. Jo vull poder veure com les flors van aconseguint, mica en mica, convertir-se en Bellesa. Vull sentir la immensitat de la vida al meu voltant. Vull solament ser feliç i poder fer feliços els qui m’envolten. És tan difícil d’aconseguir això?…” Això m’ho vas escriure fa anys.

Poc a poc, la distància i la pèrdua de cartes, però també les diferències d’anar madurant i escollint camins diferents, van fent de selecció natural, fins que, al cap de 20 anys, ja només quedaven dues persones amigues a l’altra banda de l’Atlàntic. Cap a finals dels noranta, el correu electrònic va irrompre definitivament com un mitjà de comunicació. Però, si bé la fiabilitat d’aquest sistema era superior al correu postal, em vaig negar a escriure e-mails. El correu electrònic es va convertir, doncs, simplement, en el sobre que contenia un arxiu fet amb un tractament de textos. D’aquesta manera, els sentiments, les experiències, es podien escriure amb tranquil·litat, i després de la destil·lació quedaven enllestits per ser enviats. Al principi, els meus amics i amigues centreamericans veien en l’e-mail un sistema fantàstic de comunicació. Però jo em vaig resistir, i avui els arxius annexats fets amb el processador de textos s’han convertit en el nostre estàndard de comunicació i poden conservar la intensitat d’una comunicació emotiva.

Una s’amaga darrera les paraules sorgides del cor i una altra ho fa darrera la quotidianitat sentida amb amor. La vida, a voltes, sembla que ens mena per camins inescrutables i, en realitat, és tan sols una expressió de la nostra força interior. Per què ens continuem escrivint? Tu plores, jo filosofo, tu pateixes, jo hi poso abnegació, tu imagines, jo viatjo a la meva Itaca pròpia. Tot és el mateix. Perquè darrera les teves llàgrimes, o les meves lletres dibuixant paraules consecutives, hi ha la impotència de saber-nos incerts i atemorits.

M’agrada la nit per destil·lar la quotidianitat i convertir-la en un doll de lletres escrites amb la serenor del millor moment. Sovint, aquests arxius els deixo reposar dies i els continuo quan em ve de gust. L’avantatge de corregir i reescriure és el que fa molt més fàcil l’ordinador que no pas les cartes fetes a mà. La darrera carta que vaig escriure a mà fou el 1988. Tanmateix, puntualment, no he dubtat de tornar a l’escriptura manual per deixar un testimoni més personal com el que transmet la cal·ligrafia pròpia.

Avui em ve a la memòria una anècdota d’uns deixebles de Confuci, enfront la pregunta de què farien si tinguessin l’oportunitat d’actuar públicament. Un d’ells va dir que, si fos administrador del Regne, treballaria per eliminar l’opressió, vèncer la fam i la misèria i retornar la confiança al poble. L’altre va dir que administraria per aconseguir la prosperitat i confiaria a un noble l’ensenyament dels bons costums i les arts. El tercer va dir que continuaria dedicant-se a l’estudi i en qualitat d’humil funcionari en les cerimònies del temple, en les assemblees públiques, etc. I el quart va tocar estranys acords a la cítara i, finalment, quan el Mestre el va pressionar més, va dir que simplement li agradaria anar-se a banyar a l’aigua del riu i que, a l’estiu, acompanyat de cinc o sis homes i de sis o set noies, prendria el sol i tornaria satisfet a casa. Confuci va aplaudir la sinceritat del quart i va expressar la malfiança amb els compromisos dels altres tres. En definitiva, que la sinceritat amb un mateix és l’única qualitat que hem d’explorar.

L’any 1989 vaig adquirir un petit Apple SE 30, que va durar més de deu anys i que permetia guardar els arxius amb la comoditat que avui permet l’universal Windows (una mala còpia del sistema iso-8859-1), però que, en aquella època, era encara el trist MSII de la majoria. El plaer d’escriure des de la distància s’ha convertit en un elixir que viatja entre les estrelles d’un continent a l’altre i la meva tossuderia ha fet que es conservi l’essència de la relació epistolar. Un gènere que, en el món de la immediatesa actual, permet créixer la consciència i, alhora, esdevé una espècie de psicoanàlisi gratuïta i molt enriquidora.

Cada un de nosaltres pot anar a la recerca d’aquesta sinceritat interior. Explorar les habilitats i donar el bo i millor de la nostra essència. Segurament, tinc una passió i respecte per Gaia irracional. Segurament, tinc la convicció que moltes idees són caduques sense saber massa perquè. Però, en el pou artesià propi descobreixo possibilitats que cal transmetre més que no pas predicar. Tinc la convicció sincera que encara haig de pouar molta aigua pròpia. Si, al final del temps, segueixo creient que cal madurar, no em deixaré enlluernar per cap guspira màgica que pogués apagar la felicitat de la família humana.

Un dia, l’amiga de Guatemala va guardar la darrera carta que li havia enviat a l’escriptori del seu ordinador portàtil. Enmig d’una conferència ministerial, en lloc de clicar l’arxiu de powerpoint, li va donar a la tecla que va activar el darrer arxiu llegit i, per sorpresa de tots els assistents, abans no va adonar-se de les seves cares astorades, aquella carta transoceànica a tota pantalla es convertí en la millor anècdota de més de 20 anys de relació epistolar.

Estimada Alba, la vida continuarà i aquestes paraules es perdran en la pròpia sintaxi d’un pensament imperfecte i una vida insuficientment noble com la meva. Ningú no pot deixar cap altre testimoni, més enllà de formular de forma maldestra el sentit de la impròpia existència. Potser cada un de nosaltres camina per dreceres diferents.

Al petit SE30 li va seguir un encara més petit iBook de 12 polzades que ja suma 6 anys i que continua sent la principal eina per convertir la meva vida en aquest doll d’emocions, que només les cartes escrites sota la mirada de les estrelles poden viatjar més enllà del temps de cada un de nosaltres. El millor tresor de la vida humana és el temps … la pressa mata i els SMS destrueixen la nostra capacitat de pensar.