La religió és una estructuració del pensament i de la praxi humana basada en la persona com a expressió divina. L’ecologia demostra que l’ésser humà és una peça més de l’univers material i energètic. L’ecologisme és un sistema de pensament que apropa la persona al seu entorn i la fa igual a la resta dels éssers vius, però amb la responsabilitat que la racionalitat ens atorga per ser conscients dels nostres actes. Per això, ras i curt, l’ecologisme no pot ser religiós. Un ecologisme cristià, per posar un exemple, és un duet impossible, com ho és el desenvolupament sostenible o la generositat bancària.

La fertilitat i la pròpia magnitud del cel atmosfèric amb totes les seves manifestacions (llamps i trons, ventades…) i de la fúria de la terra escupint foc des de les entranyes o del vast oceà colgant qualsevol cosa que s’atreveixi a solcar-lo en plena tempesta, han estat signes inequívocs per situar l’orgull i la racionalitat humana en una posició d’humilitat. Ben al contrari, les religions, des de les més antigues fins a les modernes, atorguen a l’ésser humà un paper d’heroi al costat dels déus. En qualsevol cas, és evident que el dilema actual de “creixement” de la civilització humana sense fre (tots hem de ser lliures, per fer el que ens passi per la punta clitoriana o del gland) referma el llegat de mil·lenis de religiositat o, dit d’una altra manera, de dogmes espirituals exaltant que ens cal “conquerir el planeta per al nostre gaudi”.

També és evident que cal distingir entre religions i espiritualitat. Una religió té un sistema sociopolític que l’avala i una organització jeràrquica que dictamina, defensa i implanta un codi normatiu que determina el comportament d’una societat. En canvi, l’espiritualitat és un sistema de lliure pensament sobre la transcendència vital. Per això, no es pot anomenar espiritualitat (sinó creença religiosa) un sistema de pensament que no valori que la totalitat de la vida està interrelacionada i de la qual la humanitat n’és una forma més. En aquest sentit, l’ecologisme es pot considerar una renovació de l’antic animisme en el qual la fortalesa espiritual neix del pregon respecte per la natura que inclou al propi ésser humà. Les religions exalten la “divinitat humana” i posen en la mateixa línia de conquesta la pròpia “salvació”, amb independència de si per assolir-la “cauen” altres humans. Aquest és el sistema de pensament imperant, que fa que els rics existeixin perquè s’explota els pobres o s’acumulen béns sense compartir-los sabent que la nostra vida és efímera.

La grandesa de l’espiritualitat basada en la natura és que apropa la persona a les energies còsmiques de les quals forma part. Ens agradi o no som una vibració energètica que s’expressa per raons del propi medi físic en el qual vivim i dels nostres sentits a través d’una forma material. Però la matèria carnal és tan sols una part de la nostra realitat i per això una baixa pressió atmosfèrica, o la ionització de l’aire abans d’una tempesta, ens pot alterar el nostre comportament. Aprendre de la natura, connectar-se amb les energies de l’entorn, estimar Gaia, el planeta Terra, ens ajuda a situar la nostra dimensió humana en un marc d’humilitat i, per tant, d’espiritualitat.

Al capdavall, l’espiritualitat no és altra cosa que la recerca de la connexió harmònica de l’energia que portem dins i que ens envolta perquè en som part. Asseure’s relaxadament sota la volta del firmament plena d’estels en moviment en una nit sense lluna regenera els nostres ànims, com aquell que endolla el mòbil sense bateria al carregador.

Aprendre a viure observant la natura que ens envolta ens portaria a una actitud més respectuosa i ens impediria aquesta actitud de conquesta salvatge que ens porta a construir arreu, a disposar de més d’un habitatge i de moure’ns per on ens doni la gana i donar voltes al planeta mentre l’estem ofegant de gasos amb efecte hivernacle. Per això, en aquest sentit, no hi pot haver educació ambiental sense una reeducació espiritual en la qual ens alliberem del jou del sistema de pensament religiós que excita la “nostra grandesa i divinitat”. Mentre siguem “fills de déu” voldrem “ser déus” i en realitat, l’ecologia i la ciència, en general, ens han mostrat que, de “divins”, no en tenim ni l’ADN, el qual pot ser corromput per un simple virus i acabar amb la nostra existència en un tres i no res.

Si analitzem l’actual desgavell ambiental i social podrem veure que, en el fons, hi ha la supèrbia divina que estimulen les religions que atenallen l’espècie humana. El cristianisme, l’islamisme, l’hinduisme són l’opi que enterboleix la nostra ment per fer-nos lliures. El budisme, el taoisme o el moviment New Age, permeten un apropament més probable a la necessària humilitat humana. Però no cal cap pensament espiritual si hom s’endinsa en la realitat que ens aporta la ciència ecològica sobre el nostre paper en aquest planeta, emmetzinant-lo de contaminants, amenaçant el futur de centenars de generacions amb la radioactivitat, esgotant els recursos naturals o simplement extingint milers d’espècies que comparteixen el nostre mateix planeta. L’ecologia no és més que una ciència, però és evident que el seu estudi ens apropa a una forma espiritual de respecte per allò que ens envolta i alhora ens allunya dels dogmes religiosos.

L’ecologia ens condueix a la idea que la “Terra no pertany a l’home sinó que és l’home el que pertany a la Terra i que aquell que escup sobre la Terra ho està fent sobre si mateix”. Per contra, les religions ens sotmeten a un sistema de pensament que ens converteix en esclaus del propi sistema i ens cega sobre l’evidència que, mentre pretenem anar pels camins de la divinitat, no fem res més que deixar una estela de destrucció. El problema no és generar mites ni símbols, sinó facilitar que deixem de considerar-nos “fills de déu”. La nostra energia i la matèria que portem a dins és de la mateixa mena que la dels estels, les pedres, l’aigua o els animals i plantes que ens envolten. Quan ens morim aquests àtoms i ones retornaran al medi i fertilitzaran noves vides. La religions monoteistes s’han imposat gràcies a l’imperi de la por i de l’esclavatge del pensament. Només hi pot haver “sostenibilitat” i, per tant, garanties per sobreviure com espècie en el futur, si ens alliberem del jou de les religions.