No sé si recordeu una pel·lícula en què la Rosa Ma. Sardà, tot ballant sevillanes en una reunió de negocis, ponent enllà, deia: -…Si ens veiés en Pujol!-… Doncs a mi em passa el mateix quan penso que em vindria de gust banyar-me a la banyera. Penso: -… Si em veiés en Miralles!

I és que l’aigua no s’ha de malbaratar. És un bé escàs. I preciós. I car. I els amics poden veure-ho, si et banyes gaire sovint, tot regirant les factures d’Agbar -Aigües de Barcelona. També recordo una altra pel·lícula, Los asesinatos de mamá, en què una mare de família que practicava l’assassinat de tots aquells que gosaven portar la contrària o no acabar de fer tot allò que ella pensava que s’havia de fer per tal de complaure els membres de la seva família, aconseguia la comprensió del públic -i del jurat- quan argumentava com a pretext que una veïna tot just assassinada per ella no reciclava la brossa prou sovint. I és que, ben mirat, és molt millor dutxar-se, a casa. Però als hotels és una altra cosa. Són grans consumidors, tenen preus preferents de les grans companyies subministradores i, encara que no et banyessis, també en gastarien molta. I ets anònim. Ah!… Banyar-se als hotels… És improbable que caiguis en la xarxa de les intercomunicacions i se’t faci responsable del desequilibri ambiental. Es tracta de canviar d’hotel amb prou freqüència, no fer-hi estades massa llargues, evitar les empremtes, no deixar rastre, i deixar les tovalloles al seu lloc, no a dins de la banyera, perquè quedi clar que no les han de rentar cada vegada. I, total, només hi vas quan ets de vacances. Per tant, poses molt poc en qüestió la teva consciència ecològica. És tan poc sovint! Clar que això no afecta els qui van a l’hotel per feina. Ah no! Aquests tampoc no s’han de banyar, faltaria més! En qüestió de congressos, convencions, trobades d’empresa, reunions de treball o aplecs del cargol, no. A la dutxa, i no cal que sigui cada dia. Banyar-se als hotels, doncs, com a plaer anònim, descaradament transgressor, vinculat únicament al lleure carnal més dissolut del temps lliure, del desvagament, de l’absència de compromís. Ara, això sí, no cal fer servir massa sabó, que la pell se’n ressent. Tampoc no cal publicitar-ho. Si ho veiés en Miralles!