Antoni Domènech, que en pau descansi, va dedicar bona part de la seva obra (oral i escrita) a batallar contra la deriva postmoderna d’una part de l’esquerra, entenent per «postmoderna» aquella part de l’esquerra que, en comptes de fer una esmena «des de dins» a l’herència de la Il·lustració, va passar a fer-ne una esmena a la totalitat. Per aquesta esquerra, el racionalisme il·lustrat no era sinó una mascarada pel colonialisme europeu, el patriarcat i el poder de les classes altes. L’emancipació dels oprimits reclamaria, així, un fort relativisme, tant des del punt de vista epistemològic com ètic: un rebuig més o menys frontal a la pretensió il·lustrada de fer servir la raó per anar-nos atansant (de forma imperfecta) a la veritat objectiva i al bé comú (de cada comunitat política i de la humanitat sencera).  

Domènech, per contra, reivindicava el compromís tradicional de les esquerres amb el mètode científic i amb les ètiques racionals (com les de Wollstonecraft o Kant), així com amb les teories polítiques i econòmiques que miraven d’assentar-se en ambdues potes (com la de Marx). Teories que criticaven els sistemes polítics i econòmics sorgits de les revolucions dels segles XVIII i XIX pel fet de no ser, precisament, prou fidels als ideals de la Il·lustració radical (com ara el de la igualtat). Domènech alertava que una cosa és l’examen crític continuat sobre allò que es considera veritable, a cada moment; i que una altra cosa és rebutjar la idea mateixa de «veritat». Que aquest últim extrem portava a buidar de contingut conceptes emancipadors com el de «justícia». I que, quan això passa, inevitablement acabem situant les nostres vides col·lectives sota la llei del més fort, la qual cosa, naturalment, apuntala l’opressió del dèbil. 

En les seves obres i intervencions en aquesta línia, Domènech sovint citava un passatge de Benito Mussolini, francament aclaridor: 

El feixisme és un moviment superrelativista […]. Si el relativisme significa la fi de la fe en la ciència, la decadència d’aquest mite, la «ciència», concebut com el descobriment de la veritat absoluta, em puc lloar d’haver aplicat el relativisme a l’anàlisi del socialisme. Si el relativisme significa menyspreu per les categories fixes i pels homes que asseguren posseir una veritat objectiva externa…, aleshores no hi ha res més relativista que les actituds i l’activitat feixistes… Nosaltres, els feixistes, hem manifestat sempre una indiferència absoluta per totes les teories… Nosaltres, els feixistes, hem tingut el valor de deixar de banda totes les teories polítiques tradicionals, i som aristòcrates i demòcrates, revolucionaris i reaccionaris, proletaris i antiproletaris, pacifistes i antipacifistes. Només cal tenir una mira fixa: la nació. La resta és evident… El relativista modern dedueix que tothom té llibertat per crear-se la seva ideologia i per intentar posar-la en pràctica amb tota l’energia possible, i ho dedueix del fet que totes les ideologies tenen el mateix valor, que totes les ideologies són simples ficcions. (Domènech, 2019, p. 253) 

Avui, en ple auge global de l’extrema dreta, demòcrates d’arreu del món miren de localitzar les causes d’aquest fenomen per tal de poder-lo combatre. Com amb qualsevol gran fenomen social, segur que ens trobem davant d’un amb origen multicausal. Però el fet és que hi ha un tret comú a totes les extremes dretes d’arreu del món: el seu rebuig, implícit i tot sovint explícit, al racionalisme de matriu il·lustrada. Des de les conspiranoies estil QAnon fins al negacionisme climàtic, passant per la invenció de dades falses sobre criminalitat o la difusió de mites pseudohistòrics, els moviments d’extrema dreta d’arreu del món participen de forma oberta d’una cultura d’exaltació de la irracionalitat. Una cultura de la qual formen part, i no menor, els vincles entre l’extrema dreta i els fanatismes religiosos (de tota mena de religions). És per això que, en l’arsenal disponible per lluitar contra l’auge de l’extrema dreta, les forces prodemocràtiques han de renovar el seu compromís amb un valor que ja fa massa temps que confinen a un lloc secundari: el de la laïcitat. 

La laïcitat i l’imperi de la raó 

Sovint, la laïcitat s’entén com una forma de neutralitat de l’Estat en matèries religioses i morals. No obstant això, aquesta comprensió simplista no fa justícia al veritable significat d’aquest concepte. La laïcitat implica, en essència, que les posicions basades en la fe i el dogma són respectades a l’esfera privada, però no governen la vida pública. Aquesta només pot ser governada per l’imperi de la raó, mitjançant la deliberació pública entre tota la ciutadania. Això significa que les decisions polítiques i socials s’han de basar en el diàleg racional i en l’evidència empírica, no en creences dogmàtiques, que, per definició, rebutgen sotmetre’s a un escrutini racional. L’estat no és «neutral» quan, per exemple, decideix que l’adulteri no és delicte, que la teoria sintètica de l’evolució s’ha d’ensenyar a les escoles o que els matrimonis entre persones del mateix sexe són legals. Les persones que no hi estiguin d’acord han de poder combatre aquestes decisions a l’àgora pública, però els arguments basats en la fe religiosa (privada i intransferible, per definició) no hi poden entrar. 

Naturalment, l’imperi de la raó és un ideal regulador, al qual només podem atansar-nos de forma imperfecta, per tal com a la presa de decisions col·lectiva s’hi barregen el debat més o menys racional amb el conflicte i les negociacions basades en relacions de força. Però l’important és que mai no es perdi de vista que la democràcia ha de maldar per maximitzar el grau de racionalitat pública que hi ha en les seves decisions, la qual cosa requereix, per descomptat, minimitzar les desigualtats de poder entre la ciutadania, per com el diàleg racional només és possible (que no inevitable) entre els iguals. 

La laïcitat, entesa així, proporciona una plataforma on totes les veus són escoltades, però on l’horitzó buscat és que les decisions col·lectives es prenguin sobre la base dels millors arguments, en el context de la deliberació pública entre ciutadans i ciutadanes lliures i iguals. Això és crucial per a la convivència en societats cada vegada més diverses, on la presa de decisions basada en dogmes de fe porta, inevitablement, a l’opressió dels membres de minories religioses i culturals. La laïcitat pública és el fonament més ferm de la plena llibertat religiosa i, en general, de l’absoluta llibertat de consciència. 

El combat laic contra l’irracionalisme 

Com hem vist explicat pel mateix Mussolini, l’extrema dreta té el seu fonament intel·lectual en l’irracionalisme, la negació de la ciència i de la veritat objectiva, i el rebuig als ideals de la Il·lustració radical. L’irracionalisme de l’extrema dreta es manifesta en diverses formes, com ara la negació del canvi climàtic, la difusió de teories de la conspiració i la promoció d’estereotips falsos sobre tota mena de minories sexuals, religioses i culturals. Aquests elements formen part d’una estratègia més àmplia per desacreditar les institucions democràtiques, cosa que erosiona la confiança en els sistemes democràtics en el seu conjunt. 

La laïcitat és una eina essencial per combatre aquestes tendències irracionalistes. En insistir que la vida pública es governi (en la mesura del possible) pel debat racional i l’evidència empírica, la laïcitat contraresta l’irracionalisme de l’extrema dreta, tot promovent una cultura de debat i diàleg informats, en lloc de la confrontació basada en la por i la desinformació. Per tant, cal que la laïcitat sigui una de les bases del combat dels demòcrates contra l’extrema dreta. Això implica, entre d’altres coses, que les forces prodemocràcia reincorporin a les seves agendes una defensa activa del principi de laïcitat en l’espai públic, a més d’assegurar que sigui seguit per les institucions educatives, governamentals i judicials. També requereix una política clara de rebuig a qualsevol intent d’imposar creences religioses o morals particulars en l’esfera pública. 

Hi haurà qui voldrà veure en això una agenda antireligiosa. Molt al contrari, la laïcitat és un principi inclusiu, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes, independentment de les seves creences religioses o espirituals. Al nostre país, al segle xix, eren els activistes anticlericals els que maldaven per garantir el dret dels protestants a obrir capelles, malgrat les enormes resistències de la jerarquia catòlica, per posar-ne només un exemple. La laïcitat assegura la llibertat per a totes les opcions religioses a força de garantir que cap d’elles governarà la res publica, que és de tothom en general i de ningú en particular. 

Una laïcitat actualitzada 

No obstant això, la laïcitat anirà coixa en aquest combat si no actualitza les seves receptes concretes a les condicions d’una Europa molt diferent de la dels segles xviii i xix. En aquella època, el paisatge religiós del continent era molt més uniforme, i l’ideal del «ciutadà» s’associava acríticament al de l’home blanc, propietari i de rerefons cultural cristià. Aquest suposat ideal «universal» en realitat sempre va emmascarar la imposició d’una visió i uns interessos molt particulars, que van anar sent discutits pels grans moviments emancipadors, com ara el feminisme, el moviment obrer o el mateix moviment laïcista. Moviments que plantejaven una esmena «des de dins» al projecte de la Il·lustració radical, en contraposició a aquells moviments que (com el tradicionalisme o el feixisme) hi plantejaven esmenes a la totalitat «des de fora». 

Però és que, a més, a l’era de la globalització, Europa és encara més diversa (quantitativament i qualitativa) que en els segles en què es va començar a formular i implementar el principi de laïcitat. Això no implica que aquest concepte s’hagi d’abandonar, sinó que cal actualitzar les formes en què es concreta. Per posar-ne un exemple: des d’un punt de vista laic, pot resultar controvertida la imatge d’un alcalde o una alcaldessa assistint (en tant que càrrec públic) a una celebració religiosa com la Festa del Xai. Però, alhora, el fet és que al nostre país bona part de les festes majors estan associades al santoral catòlic. Quan la majoria de catalans i catalanes provenia del mateix rerefons cultural catòlic (sostinguessin o no aquesta fe), això podia no ser de gran importància. En el moment en què una part creixent del país ni és catòlica ni prové de famílies de tradició catòlica, tot plegat esdevé més problemàtic; sobretot en un context en què un dels cavalls de batalla de l’extrema dreta és la criminalització de les persones de fe islàmica. La forma de resoldre aquesta mena de tensions entre la teoria i la pràctica de la laïcitat no és fàcil, però el que està clar és que no pot ser la mateixa que al segle xx. 

“A l’era de la globalització, l’universalisme laic només pot ser una eina eficaç en el combat contra l’extrema dreta si reconeix (i evita) els seus usos perversos que en el passat han legitimat el colonialisme, el nacionalisme d’estat, el classisme i l’heteropatriarcat”

L’anterior va lligat a la idea que la manera correcta de defensar els valors de la Il·lustració radical és fer-ne una crítica «des de dins», en dos sentits: (1) identificar la distància que separa les nostres societats de la realització d’aquests valors, i (2) identificar les formes en què aquests valors s’han fet servir, retòricament, per justificar sistemes socials que en realitat s’hi troben en contradicció. A l’era de la globalització, la quarta onada del feminisme i l’auge de la diversitat cultural, l’universalisme laic només pot ser una eina eficaç en el combat contra l’extrema dreta si reconeix (i evita) els seus usos perversos que en el passat han legitimat el colonialisme, el nacionalisme d’estat, el classisme i l’heteropatriarcat.  

Però, igual com és important fer aquesta crítica, és important que sigui una crítica des de dins de la Il·lustració radical. És bo i necessari desemmascarar que hi ha veritats que resulten no ser-ho, que hi ha universalismes que no són sinó particularismes imperials, o que hi ha consensos sobre la justícia que en realitat són injustos amb molts col·lectius; en canvi, renunciar a les idees mateixes de «veritat», «universalitat» o «justícia» és suïcida per a qualsevol lluita d’emancipació. En el terreny de la convivència democràtica, l’alternativa a l’imperi de la raó traduït en el principi de laïcitat és l’imperi del dogma basat en la força bruta. Aquesta és la cruïlla. L’extrema dreta té clara la seva tria. Cal que les forces democràtiques d’arreu del món també tinguin clar quina ha de ser la seva. 

Lluís Pérez Lozano

El Prat de Llobregat, 1985.
Professor associat al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra i membre del seu Grup de Recerca en Teoria Política, així com director acadèmic de la Fundació Josep Irla. Els seus interessos de recerca se centren en les teories de la democràcia i, més concretament, en el republicanisme: les seves característiques teòriques, els seus orígens i evolució, les seves variants i les seves debilitats i fortaleses en afrontar diferents controvèrsies normatives a les democràcies modernes. 

Referències bibliogràfiques 

Domènech, A. (2019). El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Crítica.