Entrevistem a Jordi Garcia Farrero, autor del llibre “Pensar por cuenta propia. La pedagogía libertaria hoy” (Octaedro, 2024), amb motiu de la seva presentació a la Biblioteca de l’Associació de mestres Rosa Sensat. Des d’una profunda convicció en la importància de fomentar l’autonomia de pensament i l’exploració d’alternatives educatives, el llibre ofereix una mirada crítica i enriquidora sobre grans temes pedagògics.

En aquesta obra, els autors ens convideu així a explorar les preguntes fonamentals de la tradició llibertària en l’educació i a reflexionar sobre el seu impacte en el context contemporani. Quin ha estat el vostre objectiu a l’hora d’escriure’l i com ha estat aquest procés d’escriptura?

Aquest llibre és fruit de la col·laboració de dos amics. Quan ens van encarregar de fer un llibre sobre pedagogia llibertària i el binomi anarquisme-educació, teníem molt clar que volíem fer-ho junts. El Gerardo Garay i jo ens coneixem des del 2011, malgrat no haver-nos vist físicament moltes vegades. La nostra amistat ha crescut al llarg dels anys, mantenint el contacte amb trucades telefòniques i compartint articles. Aquest llibre és el resultat de lectures i converses entre nosaltres. Pel que fa al públic, sempre hem volgut que fos accessible per a tothom amb un mínim d’interès en educació i cultura. No pretenem imposar cap doctrina, sinó obrir preguntes i renovar-les, ja que moltes tenen múltiples respostes i contradiccions. El nostre objectiu és que els lectors també es plantegin qüestions sobre cultura i educació.

El llibre està plantejat en forma de preguntes que es responen —o suggereixen camins— a cada un dels capítols. Quines són aquestes preguntes i quina és la seva vigència actual?

Quan vam començar a escriure, ens vam trobar amb el repte d’ordenar moltes idees. Vam decidir estructurar el llibre al voltant de preguntes, ja que creiem que és una bona manera d’aproximar-se a l’anarquisme, perquè promou la reflexió constant. A través d’aquestes preguntes, dialoguem principalment amb la primera generació d’anarquistes del final del segle XIX i principis del XX. És una voluntat que volem reivindicar: creiem que és important considerar els clàssics. El llibre, a més de ser una obra entre amics com he dit abans, és una reivindicació de la lectura dels clàssics en qualsevol pràctica pedagògica.

Són les preguntes permanents, les de sempre: Com s’ensenya la llibertat? Quin és l’educador o educadora idoni i pertinent per ensenyar la llibertat? Quins són els llibres que ha de llegir una persona que vol emancipar-se? Són preguntes que van plantejar-se primera generació d’anarquistes i ens hem de tornar a fer avui. El diàleg amb la primera generació és totalment actual i et puc assegurar que ho serà d’aquí a 20 o 30 anys. Aquesta és també la idea dels clàssics, que es plantegen qüestions atemporals.

La llibertat és un terme en disputa en l’actualitat. Com diu Sílvio Gallo, al pròleg, “la llibertat avui està colonitzada pel neoliberalisme”. És la llibertat un fi en si mateix per a la pedagogia anarquista?

Ho és, totalment. Avui en dia és difícil expressar-se, ja que les paraules han patit una certa perversió. Sovint les paraules no tenen el significat original i ens confonem amb elles. Això també era molt important per en Gerardo i per a mi: tornar a les arrels. Anar als primers pensadors anarquistes, on la llibertat tenia un significat més clar. També la pedagogia anarquista tenia com a finalitat la llibertat. Aquesta paraula “llibertat” sovint s’associa amb compromís, responsabilitat, desenvolupament de les facultats humanes, harmonia… Està vinculada amb aquestes idees i entorn d’elles hi havia un debat pedagògic molt interessant. Sovint trobem a faltar aquest debat pedagògic avui en dia. Hi ha autors que consideren que per ensenyar la llibertat, l’entorn ha de ser totalment lliure. Altres creuen que s’ha de coaccionar per ensenyar la llibertat.

“El llibre, a més de ser una obra entre amics com he dit abans, és una reivindicació de la lectura dels clàssics en qualsevol pràctica pedagògica”. 

Pel que fa al paper del mestre i les identitats docents, com es conjuguen les pedagogies llibertàries, amb el principi antiautoritari de l’anarquisme?

Això va més enllà de l’anarquisme. És una qüestió molt més àmplia. Podem observar pràctiques educatives que s’autodenominen anarquistes o llibertàries, on no hi ha educador ni educadora. D’altres pràctiques dilueixen molt la figura del mestre, fins al punt que és gairebé un igual. I altres mantenen al mestre com a figura dominant. Les pràctiques que hem estudiat, centrades en la primera generació d’anarquistes, tenen una presència molt marcada del mestre, ja que es van desenvolupar abans de la crisi de l’autoritat que va arribar amb el Maig del 68. Això també té conseqüències en relació amb l’entorn educatiu, si aquest és més o menys lliure.

És important tenir clar que els anarquistes no estan en contra de l’autoritat en el sentit de l’autoritas, com a saviesa, com a coneixement. Aquest és un matís important. L’autoritat com a potestas, és a dir, com a submissió, com a obediència, és el que rebutgen. Però l’autoritat com a reconeixement de la saviesa, no. Això ens dona pistes per a la nostra societat actual sobre com recuperar el paper del mestre com a autoritat, però entenent l’autoritat com a saviesa. El reconeixement del mestre com a tal des de la llibertat. Ningú et pot imposar qui serà el teu mestre. Tenim molts professors al llarg de la nostra vida, però pocs mestres. Necessitem mestres que siguin agents culturals. És a dir, que es noti la petjada intel·lectual del mestre.

Què ens aporta la pedagogia llibertària avui sobre la diversitat a les aules i la por a la pèrdua de les identitats?

La societat de finals del segle XIX i principis del XX és radicalment diferent de la d’avui. Tot i això, hi ha elements constants com la industrialització i les divisions de classes que ja començaven a tenir un impacte significatiu. L’anarquisme, com a utopia de les utopies, exigeix molt de la humanitat, tant a

escala individual com col·lectiva. Una de les claus d’aquesta idea és la necessitat d’educar els infants en harmonia. Aquesta educació pretén permetre que els infants desenvolupin al màxim les seves capacitats i actituds, alliberant-los dels interessos del sistema. En una societat on tothom pugui desenvolupar-se plenament, cada persona pot ser realment ella mateixa, pensar per compte propi i treballar en el que realment desitja.

Malgrat això, l’anarquisme reconeix la diversitat de les persones, mantenint una tensió entre la mirada col·lectiva i la consideració de cada individu per separat. Aquesta tensió es reflecteix directament en l’àmbit educatiu, on cal considerar tant el conjunt de l’aula com les necessitats individuals dels estudiants per tal de fomentar el desenvolupament de tots i totes.

La promoció de l’educació i la cultura ha jugat un rol central en el pensament llibertari. Per què?

Quan parlem dels objectius dels autors que hem estudiat, és clar que hi ha una visió utòpica. Tots ells busquen construir una manera diferent d’organitzar-nos col·lectivament. És com dir un “no” rotund al que veiem i decidir construir un “sí” que ens satisfaci. En l’anarquisme, l’educació i la cultura han tingut un paper crucial, cosa que potser no ha estat tan rellevant en altres ideologies.

Abans del 1901, quan Ferrer i Guàrdia va crear l’Escola Moderna, ja existien experiències educatives vinculades al moviment anarquista. Després del tancament de l’Escola Moderna el 1906, fins al 1939, amb la victòria feixista i el final de la Guerra Civil, també hi va haver moltes altres experiències rellevants.

Tot això ens dona claus sobre com els obrers, la classe proletària (amb una forta tradició anarquista a Catalunya) consideren que, a més de la lluita sindical o política, l’educació també és crucial. Com diu Kropotkin: Quin és l’ordre, la revolució social o la revolució de les ments? Potser és veritat que la revolució de les ments ha de precedir la revolució social. Perquè si aconseguim una revolució social, però la gent no està prou preparada per viure amb els valors i l’ètica que defensa l’anarquisme, podríem perdre-ho tot. Així que, és clar, totes les pràctiques escolars i culturals són importants, perquè aquí educació i cultura van agafats de la mà. Això ens permet canviar les ments i la manera de viure i relacionar-nos amb el món.

“Com s’ensenya la llibertat? Quin és l’educador o educadora idoni i pertinent per ensenyar la llibertat? Quins són els llibres que ha de llegir una persona que vol emancipar-se? Són preguntes que van plantejar-se primera generació d’anarquistes i ens hem de tornar a fer avui”. 

Quin paper juga la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia dins de la tradició llibertària?

Ferrer i Guàrdia ha estat àmpliament estudiat i reconegut. La seva influència s’estén molt més enllà de Catalunya, tenint un impacte significatiu a escala mundial. Tot i que l’escola que va fundar només va funcionar durant cinc anys, el seu llegat va molt més enllà. No només va establir una escola, sinó que va crear un model educatiu innovador. A nosaltres, particularment, ens interessa el seu enfocament sobre com ensenyar la llibertat, un tema que aborda a través del seu model racionalista a l’Escola Moderna.

No obstant això, és important reconèixer que en aquell moment també hi havia un debat pedagògic vibrant. És interessant observar les diferents visions de personatges com Ricardo Mella en comparació amb Ferrer i Guàrdia. Mella i Ferrer i Guàrdia tenien perspectives divergents, però el que realment destaco és la importància del debat pedagògic. És crucial analitzar les idees que es defensen i per què es defensen. Personalment, considero que és essencial promoure el debat sobre la figura del mestre, els mètodes educatius i la formació dels mestres. Aquests són temes pedagògics rellevants que cada societat i cada generació hauria de revisar i repensar constantment.

Sembla haver-hi un oblit de la història de la pedagogia llibertària. S’hi dedica prou atenció en els estudis?

Sens dubte, hi ha una manca en la consideració de la història de l’educació i la pedagogia. Encara que a mi, en tant que professional en aquest àmbit, em pesa admetre-ho, no se li dona la importància que mereix. No vull dir que hauria de ser l’únic focus d’estudi, per descomptat. Entenc que l’educació és un camp multidisciplinari que requereix un enfocament des de diverses àrees com la sociologia, l’antropologia, l’economia, i moltes altres, incloent-hi la història, que és la meva especialitat. Vivim en una època en què la història sembla ser absent o menystinguda, i això és un greu error. Quan es tracta dels reptes del present, sovint es descuida la importància de la trajectòria passada. És essencial reconèixer que moltes de les preocupacions actuals tenen arrels històriques profundes. Per exemple, el tema de la lectura ha estat una preocupació constant al llarg de la història, des del segle passat fins avui. Tot i que el context ha canviat, aquestes preocupacions persisteixen i ens ofereixen una comprensió vital del present. Personalment, em resulta difícil concebre el present sense una comprensió adequada del passat. La història ens proporciona les claus necessàries per entendre els desafiaments actuals.

Hi ha un desconeixement general?

Sí, no només sobre l’anarquisme, sinó sobre moltes altres qüestions. Quan vam sortir del confinament i es van reobrir les escoles, recordo que em vaig quedar sorprès en sentir com algunes persones plantejaven la necessitat de fer classes a l’aire lliure per reduir el risc de contagi. Va ser presentat com si fos una idea innovadora, però a Barcelona ja tenim exemples com l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar, que han existit durant anys. Hi ha tot un bagatge històric que a vegades sembla oblidat.

No es tracta de quedar-se estancat en el passat ni de tenir una visió nostàlgica, però és important aprendre del que ja s’ha fet. Quan ens trobem davant de situacions com la del 2021, hauríem de reflexionar sobre les experiències passades i veure què podem recuperar, modificar o actualitzar. Però sovint aquest exercici no es fa, i moltes vegades les novetats es presenten com a innovacions sense tenir en compte el coneixement acumulat. A més, cal reconèixer que també hi ha una gran dosi de màrqueting al món de l’educació, la qual cosa pot distorsionar la percepció de les novetats.

“Moltes de les preocupacions actuals tenen arrels històriques profundes. Per exemple, el tema de la lectura ha estat una preocupació constant al llarg de la història, des del segle passat fins avui”. 

El llibre duu per títol “Pensar per compte propi”. Quina relació té amb la necessitat d’aprendre a fer-se preguntes i a tenir aquest esperit crític?

Aquesta idea està profundament connectada amb la pedagogia llibertària, que valora la capacitat de l’individu per formular les seves pròpies idees. És un desig compartit de tenir la llibertat de reflexionar i dialogar amb els coneixements adquirits, mantenint sempre el respecte i la voluntat de compartir i debatre. El Gerardo i jo, amb algunes coses no estem d’acord, amb algunes sí, amb tot, però és un llibre que no està dividit per parts.

Estem contentíssims amb el títol del nostre llibre, “Pensar per compte propi”, que hem pres d’Eva Goldman. Aquesta expressió és una utopia en si mateixa, ja que implica la capacitat de formular els pensaments propis i opinions de manera independent. Les utopies ens guien cap a un objectiu, encara que potser mai arribem a assolir-lo completament, però el viatge cap allà val la pena. No es tracta d’advocar per un individualisme tancat, sinó de fomentar la capacitat de pensar de cadascú perquè, en última instància, aquest pensament individual contribueixi a una comprensió més rica i diversa quan ens reunim i compartim idees. És el poder de preguntar-se: “Jo què penso?”

Jordi Garcia Farrero. Pedagog, màster en Història Contemporània i Món Actual i doctor en Educació per la Universitat de Barcelona. Premi extraordinari de doctorat (curs 2012/2013). Professor i director del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social (GREPPS). Les seves línies de recerca se centren en els estudis dels discursos pedagògics contemporanis.