“El casco de Sargón” de Jorge Benítez. Barcelona, 2022, Ed. Navona.
Doncs no. No es tracta d’una novel·la contemporània més, d’una com les altres, o com d’altres que n’hi ha, i que poden resultar interessants. No, “El casco de Sargón”, de Jorge Benítez, és molt més que no pas això. És una novel·la de lectura imprescindible, per màgica, per real, per insistentment completa i complexa, en la que s’uneix un fil narratiu d’una originalitat creativa agosarada amb un eix de documentació valuosa, brillant, molt ben descrita. Una arrel de clarivident intel·ligència, amb un llenguatge molt ben estructurat i àgilment elegant. El que no és pas gaire fàcil, ni gaire comú.
Ja en teniu prou. No cal seguir llegint aquestes ratlles. El que cal és llegir el llibre.
Però si, malgrat tot, ho continueu fent, us trobareu amb una narrativa intel·ligent que, com no pot ser de cap altra manera, mostra i demostra el distanciament irònic sense el qual no és possible, ni èticament coherent, parlar de la vida. De les nostres vides. De les vostres. Ironia no exempta d’un cert retorn melangiós respecte als orígens, al barri, als anys de conformació de les personalitats. Per això els personatges són molt potents, no gens plans, plens de matisos. En els quals no es descuida la veritable formulació de la història: allò que fan les persones quan es troben amb les circumstàncies que els fan ser el que són. Que són allò que els fa ser allò que fan. Sovint, sense tenir-ne gaire idea d’entrada. Com el Ventu, com el Javi… –L’un, universitari amb pretensions de fer-se un nom, obtenir un “càrrec”, valent-se de les “troballes” dels altres… L’altre, electromecànic que, després d’un servei militar amb intervencions humanitàries, esdevé militar professional i es veu involucrat en una guerra, i en el trauma posterior, en aquells anys, per sort superats, de l’aznaridad… Des de la capacitat d’entendre que entenguem el que anem fent, encara que no sempre ho entenguin els mateixos protagonistes –la carrera acadèmica, el servei militar, la guerra de l’Iraq, el mercat negre d’antiguitats, l’esforç per sortir de la precarietat, la renúncia a explicar-se amb honestedat des del propi passat… És una novel·la que ens ajuda a entendre’ns, que manté sempre l’interès, que ens explica. Que esdevé una prova més que tota història és, sempre, història contemporània. Des de Sargon d’Agadé –i el seu casc, robat, expoliat, perdut, retrobat… a qualsevol estructura social del nostre àmbit més quotidià. Ho vivim, llegint-la, perquè ens posem en l’horitzó del que, llegint, vivim.
Si els fets històrics són simplement descrits, fem crònica. Si la història és compresa, fem filosofia. Perquè ho fem des d’una anàlisi racional concreta que, a més, és sempre un exercici de consciència. I és des d’ara. Des dels nostres ulls. Així, com deia Benedetto Croce –no sé si l’autor hi estaria gaire d’acord- no hi ha diferència entre història i filosofia. I tota història és, sempre, història contemporània. Hi veig una certa relació, amb el que ha escrit, amb tanta dignitat literària, Jorge Benítez.
Hi ha qui diu que no es pot entendre l’Espanya de transició del Renaixement al Barroc (de mitjan segle XVI al XVII) sense llegir Cervantes –la segona part del Quijote, sobretot… No és cap broma, ni cap “postureta acadèmica”, certament. Tampoc no es pot entendre l’Amèrica llatina des de mitjans del segle XIX sense “Cien años de soledad” de García Márquez, o “La guerra del fin del mundo” de Vargas Llosa. No s’entén la cultura europea de finals del segle XIX i fins a l’època d’entreguerres sense “La muntanya màgica” de Thomas Mann, i, sobretot, “El món d’ahir” d’Stefan Zweig. Igualment, no ens entendrem bé del tot, ni nosaltres, ni la nostra societat, ni la nostra època, especialment viscuda des de Barcelona i la seva àrea metropolitana, sense “El casco de Sargón”. Certament, i em reservo un petit matís de desacord per al post-scriptum…
Potser les mentides serveixen per mantenir viva la història… potser. Però aquest és un llibre intens, molt ben narrat, sobre algunes de les nostres veritats, que contribueixen a explicar l’esperit d’un temps, el nostre. Aquest és un llibre de veritats sobre les veritats, que ens deslliuren de mentir.
Amb llampecs de tendresa que no són invents per edulcorar el dolor o les frustracions: com el tatuatge de Frida Kahlo a l’avantbraç d’una sergent nordamericana destinada a l’Iraq… Com els continus referents econòmics, sociològics, culturals i, sobretot, psicoestètics, a l’extraradi. És per això que aquesta novel·la ens remet, més que honorablement, a una certa tradició de la literatura catalana, la de Juan Marsé i Eduardo Mendoza.
Llegint-la, s’aprèn, a més de gaudir d’una molt bona obra literària…
Ah! I no caldrà que ens hi posem cap mirall. Hi sortim tots.
P.S.- Sí que hi ha buròcrates universitaris que diuen que són profes. No ho són, i ells ho saben. Però hi ha profes que són profes, perquè en volen ser, i volen fer classe. La majoria, crec, també ho saben. Però valgui la prevalença de la ironia.
Comentaris recents