Sí, o no. Perquè és més que evident que cal fer tots els esforços possibles per contribuir al manteniment de la salut. I és cert que la nostra és la de tothom. I que no cal fer res que no sigui imprescindible si és que això pot perjudicar-nos, o pot posar en risc la salut col·lectiva…
Però el que el cos em demana –i el cor- és agafar el primer AVE i anar-me’n a Madrid. Ras i curt. Senzill. Sincer. Passejar, calle de las Huertas cap amunt, cap a la plaza de Santa Ana, pel barrio de las Letras. Prendre alguna cosa a la Cervecería Alemana. Sense tocar res, ni ningú. Cal anar a poc a poc, i mirar cap avall, per anar llegint els fragments literaris que hi ha al carrer. I desitjar que algú –no diré noms- gaudís llegint-los. I, és clar, entenent-los.
De moment, potser és cert que és innecessari córrer el risc de viatjar quan no és necessari… Perdó? Quan, no és necessari moure’s, viatjar, aprendre d’altres i d’altres coses? Potser sí. Però és que el cos –i el cor- s’encenen quan senten segons qui, dient segons què, de determinada manera, i amb una absoluta manca de perspectiva, i amb mala bava. L’antropomorf que diuen que presideix un autoanomenat govern autonòmic, que s’ha caracteritzat -des de fa deu anys- per prioritzar el desballestament de l’espai públic –educació, sanitat, prestacions socials (competències autonòmiques, com les residències d’avis fins el 13 de març-…)- fa un crit d’alerta avisant-nos que no hi anem. I se li veu el llautó, de com li agrada… En comptes d’incentivar la solidaritat i la reconstrucció dels drets socials bàsics –i les retribucions del personal sanitari, més enllà dels aplaudiments?
A més a més, no sé si sap que, a la plaza de las Platerías, cantonada paseo del Prado –gairebé enfront del Museu- fan un pa amb tomàquet boníssim. De debò.
Ja deia Pío Baroja que el carlisme és una malaltia que es cura llegint, i que el nacionalisme és una altra malaltia que es cura viatjant. I aquests pateixen dels dos mals. Vet aquí!
Comentaris recents