Llei Molière, ja!

DIÀLEGS PERIPATÈTICS (i II)

 

 

“Llei Molière, ja!”

 

Ferran Escoda

 

 

 

Ja ni recordo quan va començar tot plegat, però sí que hi ha una forma fàcil de saber des de quan s’allarga el “captivèria show” per alguns; connecteu-vos via wifi amb el mur d’unes cel·les concretes, no em feu dir noms. Més de 6 mesos ja… Només cal mirar, via satèl·lit, el tros de paret dedicat al recompte manual, a l’estil digital del comte de Montecristo: quatre palets i un cinquè en diagonal, i aixi anar fent. “A veure quitxalla, exercici de matemàtiques: posem per cas un pres que porta un any en garjola preventiva. Pregunta: quantes agrupacions de cinc palets, quatre pals verticals més el diagonal, tindrà el dia que el jutgin?”. “Ep, Ep, perdoni que vostè m’està adoctrinant la canalla i després m’arriben a casa esvalotats cridant que els carrers seran sempre seus i que volen anar d’excursió a veure el Puig de Mont, i ja en el súmmum de l’odi revengista i revisionista, el meu fill pobrissó va i li fot lletra a l’himne de tots els espanyols…”. “Però tots, tots?”. “De tots, sí, fins i tot d’aquells que es creuen que no ho són, d’ells també és aquest himne, i per això no té lletra, perquè cadascú se la imagini i, en la llibertat del silenci interior se la canti, sense ofendre ningú i respectant els límits de la constitució més democràtica que mai hagi vist aquesta península.”

 

“Això de la lletra s’ho inventa…”. “I què!, també els infantons i jovincells, manipulats per una classe educadora al servei de les forces del ‘prucés’…, també ells tornen a desenterrar coses com aquell ‘Franco, Franco, que tiene el culo blanco’, i això cantat per una criatura que es troba en aquest nou estadi tendre de l’individu anomenat pre-adolescència. Això fa mal, fa molt mal, trenca famílies a la sobretaula i a totes les menjades, i fins a la migdiada si m’apura.”. “Vol dir que n’hi ha per tant…”. “Ui, si jo li expliqués…” . “Expliqui, expliqui.”. “No vull, la majoria silenciosa som així, callem quan convé i, quan és necessari, ens cordem el blazier blau marí i cantem allò tan emotiu de: “Somos novios de la suerte…”, mentre ens toca el Sant Cristo gros i la Grossa de la rifeta i la cabra de la processó.”. “Doncs a mi, posats a triar, m’agrada més el Cara al sol, però molt més -musicalment, és clar-, si no fos que, ara, amb el canvi climàtic s’ha de vigilar el temps d’exposició solar.”. “Perdoni però ens estem desviant del tema principal, els polítics presos.”. “Deu voler dir els presos polítics.”. “Ja hi som.”. “Millor dit, encara hi són.”. “Ells s’ho han buscat, no haver violat la llei.”. “Vol dir violat, o simplement i com a molt, abusat de la seva posició de poder, democràticament guanyada, si no recordo malament.”. “Malament acabarà vostè, sobretot si confon abús amb violació, vigili i no segueixi la “manada”…”Miri sap què, jo em poso un llaç groc i protesto silenciosament i pacífica.”. “Vostè em segresta els símbols, és que no ha vist el color del lleó dels agents que custodien la nostra, la seva, Delegación del Gobierno?. “. “Doncs seran del Reial Saragossa, a mi què m’explica.” . “Miri sap què, li explicaré una intimitat per acabar el nostre viatge en dues direccions -paral·leles i que no es troben-. La vigília de Sant Jordi, previsor i ordenat com sóc, m’aturo a cal Navarro.”. ”Els del concert?”. “Calli vostè ara amb el concert, ja en parlarem del concert.”. “Té raó, perdoni, ara estem amb el desconcert.”. ”Li compro a la meva estimada la rosa més bonica que trobo, senzilla, però imponent, amb les seves quatre barres de llacet, ni capces ni romanços, una senyora rosa per a una senyora. Em segueix?”. “De tan a prop com puc.”. “Després demano unes roses en test, florides però no massa, vives per poder-les replantar, grogues i alegres, perquè a casa som així i també volem tothom a casa sense prevencions. M’emboliquen el test amb un paper groc, elegant, com de pastisseria. Surto escopetejat i feliç cap a casa, com qui porta l’estendard de la victòria de la festa que vindrà. Pujo per Llúria, i el camí més curt m’obliga a fer el tomb allà on fan guàrdia palplantats i armats els policies, dubto un instant, en una mà el test a l’altra la tija, i si per evitar la provocació… Quina?, em dirà vostè.”. “Li ho dic”. “Doncs cap, però vaig de pressa i tal com pujo Roger de Llúria, agafo el xamfrà mig obert per no ensopegar amb la tropa, la turística sobretot, llavors el test que al final porto amb l’esquerra -esquerrà com sóc-, es vincla un pèl en la mitja derrapada i frega lleugerament el canó del policia que va fent la seva dansa lenta d’ara miro cap aquí, ara cap allà. Ep, ep, freno en sec a Mallorca perquè el semàfor és vermell, Un instant, però, m’imagino el poli cridant-me “Eh, eh, el de las rositas amarillas…”. Es posa verd el semàfor, i tiro via protegit, suposo, pels sants del col·legi d’advocats, que més que gegants, són torratxes que deuen veure els dies clars la Mallorca de debò. M’aturo al forn que hi ha abans de Pau Claris, continuo amb la rosa vermella i exclusiva en una mà, i el test de roses grogues i esclatants el deixo al taulell, per poder indicar-li a la dependenta la barra que vull. Ella està tremolosa, com nerviosa, fa un gest cap a les roses grogues i diu: “No em deixi això aquí, si us plau…”. No l’acabo d’entendre. “El què, les roses?”. “Sí, no… és que han passat fa poc…”. “Qui ha passat fa poc, qui?”. “Anaven cridant”. La vull treure del seu quequeig esporuguit. “ Qui ha passat, els fatxes?”. Agafo la barra i marxo trist. Recordo com fa un parell de setmanes em vaig creuar amb un estol de noies engrescades de la seva mateixa edat i una llençava la pregunta al vol: “Ja portes alguna cosa groga?” i la companya li responia ràpida i feliç “Eh, sí, sí, les dents!”.

“No sé què em vol dir?”. “Vull dir que ens convé una Llei Molière, ara mateix, i eradicar tot aquest esfereïment de símbols i colors.”. “D’acord amb vostè, no vull que això s’allargui ni un minut més, no vull que ningú prengui mal amb el groc al trau. Apliquem una teatral Llei Molière, però abans tots els presos a casa i després, despullats de qualsevol símbol o color, un cop netes les mans de tanta gresca tavernària, tots a seure i a parlar.