Per a aquest dissabte 17 de març hi ha convocades a diverses ciutats espanyoles manifestacions per la derogació de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LSPC), més coneguda com a Llei Mordassa. A Barcelona és a les 11.00 del matí a la plaça Urquinaona i anirà fins a la delegació de Govern, a la cantonada Mallorca/Roger de Llúria. Està convocada per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. El darrer d’ells no fa ni dues setmanes.
El 2 de març passat l’Audiència Nacional va condemnar el raper Pablo Ribadulla, Pablo Hasel de nom artístic, a dos anys i un dia de presó en atribuir-li haver comès els delictes d’enaltiment del terrorisme, amb l’agreujant de reincidència, i d’injúries i calúmnies contra la Corona i Institucions de l’Estat.
És, de moment, el darrer dels episodis que han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.
I no perquè ho digui jo. Més important és que ho diuen organismes de tota solvència. Un d’ells, el Comitè de Drets Humans de l’ONU que aviat farà tres anys –el juliol de 2015– va emetre un informe en el qual considerava que l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC. La nova norma havia entrat en vigor a principis d’aquell mes i segons Nacions Unides s’havia de revisar per tal de garantir que s’adequava als compromisos contrets per Espanya. També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF).
Des de l’entrada en vigor de l’LPSC hi ha hagut un reguitzell incessant de detencions, multes, processaments, denúncies, judicis i apel·lacions, condemnes, absolucions (poques) per qüestions relacionades amb la llibertat d’expressió i la d’informació. A l’Estat espanyol, la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI) n’ha fet un seguiment exhaustiu i no fa gaires dies expressava la seva «gran preocupació i rebuig de la cadena de fets consecutius contra la llibertat d’expressió que s’ha produït en les darreres hores a Espanya», cosa que l’ha portat a afirmar que la llibertat d’expressió «està en caiguda lliure».
La PDLI es referia a la condemna a tres anys i mig de presó al raper mallorquí Valtonyc, el segrestament cautelar del llibre Fariña, i la retirada d’una obra al·lusiva als presos polítics de la fira Arco. Com a contrapunt, tenim que més o menys en les mateixes dates el Tribunal Suprem va absoldre la tuitera Cassandra, contradient l’Audiència Nacional –la mateixa que ara ha condemnat Hasel– que prèviament li havia imposat una pena d’un any de presó per haver difós acudits sobre Carrero Blanco.
Val a dir que la llibertat d’expressió no ho empara tot. No empara la mentida, la manipulació informativa, o la tergiversació de la realitat. Tampoc l’insult o la injuria. Però, on posem el llistó de què és insult? Amb la Llei Mordassa el llistó està pràcticament per terra.
A més dóna una discrecionalitat de sanció als cossos administratius que abans de l’LPSC estava en mans del poder judicial. De la mateixa manera ens trobem amb una aplicació del que s’anomena com a delicte d’odi molt restrictiva a la vegada que discriminatòria, en funció de qui el comet i contra qui, suposadament, es comet.
Arribats a aquest punt, és obvi que cal sumar-se a totes les veus i iniciatives que exigeixen la derogació de la Llei Mordassa i de les modificacions posteriors del Codi Penal.
Cal sortir al carrer a defensar les llibertats d’expressió i d’informació, bàsiques en una societat realment democràtica per poder defensar la resta de les llibertats civils.
De tota manera, Espanya no és l’únic lloc on aquests drets s’estan veient perseguits. Malauradament, és una dinàmica global. Hem vist diversos països on es volen implementar lleis regressives, especialment en l’àmbit d’Internet. Però som on som i a nosaltres ens toca portar la lluita al nostre país.
El març de 2015, l’IPI va publicar un informe sobre la llibertat de premsa a Espanya, fet conjuntament amb la Federació Europea de Periodistes (FEP), RSF i altres entitats, i assenyalava els set forats negres que havia detectat en aquesta matèria:
- Noves i restrictives lleis (incloent-hi la Llei Mordassa)
- Amenaces a la independència d’RTVE
- Manca d’un regulador independent especialitzat en la ràdio i la televisió
- Manca de transparència en el repartiment de la publicitat institucional i inadequació de la nova legislació sobre transparència, que no compleix els estàndards internacionals
- Tendència dels representants públics a fer rodes de premsa sense preguntes
- Existència de lleis penals de difamació
- L’augment dels poders del Govern a l’hora de dur a terme la vigilància sobre la ciutadania en general i els periodistes en particular.
Espanya és un dels pocs països del nostre entorn on no hi ha cap tipus de regulació del dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. I això afecta també Catalunya, perquè l’Estatut disposa d’un article, el 52, que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir aquests drets a la ciutadania. I malgrat tots els requeriments als diferents governs haguts fins ara, això encara no ha estat possible.
El dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat ja no és només una cosa de periodistes, afecta el conjunt de la societat perquè les noves tecnologies faciliten la llibertat d’expressió de tothom. I mentre Espanya i Catalunya segueixin sense afrontar aquesta qüestió, seguiran a la cua del món civilitzat en aquest àmbit. I mentre l’Estat espanyol no derogui la Llei Mordassa i la resta de disposicions normatives que arraconen la llibertat d’expressió, seguirà la pell de brau en caiguda lliure en la garantia dels drets fonamentals de la seva ciutadania.
Francesc Ràfols és secretari d’Acció Interna del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC)
2 thoughts on “Les llibertats bàsiques en caiguda lliure a Espanya”