… Qui atempta contra París no atempta contra França, ataca el conjunt de la humanitat, va dir Víctor Hugo.
Canviem París per qualsevol altre topònim, nom d’indret, vila, poblet, comarca, per qualsevol lloc on hi hagi una persona que es disposa a viure. A viure, per tant, a viure en llibertat. A viure, per tant, a viure amb dignitat.
No és veritat que el fenomen del terror només tingui conseqüències. No, no és cert. També té causes. Però, un cop desfermades les conseqüències, la immensa tragèdia de les conseqüències, cal actuar per impedir-ne de noves. Cal actuar per defensar-nos. I això, malgrat la injusta ambigüitat que representa el fet de no haver estat prou capaços, o prou forts, per impedir-ne, abans, les causes.
Sí, les causes d’una invasió il·legal de l’Iraq l’any 2003, les causes del finançament dels grups fonamentalistes que, aparentment, deien dissentir de la dictadura siriana, les causes de la conxorxa entre fanatisme i monarquies del Golf, alguna d’elles poderosa spònsor d’allò que pretenia ser més que un club esportiu…
Les causes de no haver estat prou forts, ni prou efectius, per impedir la subsistència del fanatisme religiós, que s’utilitza com a excusa per part dels manipuladors del terror… A aquestes alçades, en el segle XXI, les causes d’allò que havia d’haver estat l’erradicació del substrat dels codis de comportament marcats per una visió estreta del món i de la humanitat. Les causes de la manca de força dels principis de la laïcitat i del compromís amb l’educació per damunt de les cosmovisions grupals endogàmiques i en risc de fanatització. Les causes d’un sistema econòmic embogit que facilita que els fanàtics manipulin aquells que poden sentir-se exclosos o maltractats, allò que, en paraules de l’amic Henri Peña-Ruiz consisteix a percebre que “l’islam dóna escalfor a aquells als qui el capitalisme dóna fred”…
Les causes de no haver entès que la tecnologia digital, l’ús de les xarxes de fidelització per mitjà d’internet és un arma molt seriosa en mans dels grups criminals, com és ben conegut. No haver entès que la manipulació de la comunicació digital és la gran arma del crim globalitzat. I que l’ús de la xarxa no és sinònim d’emancipació, sinó, sovint, d’aculturació cap al tancament, la restricció i el sotmetiment.
Les causes de no haver entès que no hi ha resposta possible si no és per mitjà de la unió dels demòcrates, de la unió dels europeus, de la unió en una sola, lliure, democràtica –i forta- Europa. Per això, cal desempallegar-nos d’allò que l’autor de novel·la històrica Simon Scarrow anomena patriotismes parroquials, siguin de l’abast que siguin. Qualsevol patriotisme que no sigui europeu, internacional, és avui parroquial. Ara com ara, té encara més raó el doctor Samuel Johnson: el patriotisme, últim refugi dels pocavergonyes…
No haver actuat prou sobre les causes és la mesura del nostre fracàs.
També va passar a la segona guerra mundial. Va ser una fosca i terrible conseqüència dels errors de la primera gran guerra, i de la manca de perspectiva històrica en tractar la seva finalització i imposar les condicions dels tractats de pau, com tan bé va saber explicar –a temps- Keynes (… i no li van fer cas).
Però no hi havia cap més sortida: calia actuar sobre les conseqüències, lluitar contra el feixisme. Com ara. Per no deixar en el buit la mort de tants innocents. Per defensar el nostre dret a ser ciutadans i ciutadanes de tots els París del món.
Per construir una vida digna i lliure, defensem la vida, la llibertat i la dignitat. Contra l’exclusió i la injustícia social, contra els fanatismes religiosos, contra el feixisme.
2 thoughts on “París”