Maria Montessori deia que “qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament de l’infant”. Quanta saviesa!
Fa uns anys que procuro que l’observació dels infants a l’aula sigui la meva activitat principal. Sovint és molt complicat, però estic compromesa amb mi mateixa i cada dia hi dedico una estona.
Em vaig adonar que, quan estava amb els infants, al principi de començar a treballar, intervenia massa, parlava massa, jugava massa, interrompia massa, dirigia massa… Massa per al meu gust, que quedi clar que no faig judicis.
En la nostra feina és força complex veure quan i com hem de jugar amb ells i quan és millor que els deixem fer sols. Requereix molta autoavaluació, atenció i cura.
De vegades quan els adults juguem amb els infants en modifiquem, sense adonar-nos-en, les seves conductes. Potser en un moment on ells endreçarien les peces de fusta per alçada, nosaltres comencem a fer una pila ben alta. A ells els fascinarà i voldran jugar al mateix que juguem nosaltres, però no ens estarem adonant que, potser, si l’haguéssim deixat fer hagués descobert per ell mateix la diferència d’alçada de les peces, hagués descobert una altra propietat dels objectes que fins ara desconeixia, hagués estat mesurant per si mateix…
Dedicar temps a observar no és perdre temps. És dedicar una mirada individual a cada infant, és detectar el moment evolutiu en que està, és pensar quins materials li podrem oferir per consolidar aquesta etapa en la qual es troba, és donar-li l’oportunitat que descobreixi per ell mateix, és confiar en ell, és adonar-nos que està creixent a cada segon i que estem formant part d’aquest creixement.
I quants dels que sou pares i mares voldríeu estar observant per un foradet tot el que fan els vostres petits a l’escola? Com us entenc!! És que observar ens dóna tantes pistes!!!
Ara, no penseu que no jugo ni interactuo amb els infants! I tant que sí! Sovint deixo que em pentinin a la vegada que faig trenes i cuetes a la velocitat de la llum, ens pintem la cara els uns als altres, ballem esbojarrats a la sala dels miralls, dinamitzo danses i cançons i activitats especials, intervinc en els conflictes que necessiten moderadors, faig propostes, consolo els plors i comparteixo els riures, faig abraçades de benvinguda, tinc converses molt interessants i m’emociono amb les seves històries fantasioses! Gaudeixo jugant amb ells quan sento que és el millor moment.
Al llarg d’aquests pocs anys, alumnes de pràctiques m’han preguntat moltes vegades per aquesta manera que tinc d’estar a l’aula. De vegades perquè no se senten còmodes creient que han de jugar amb els infants tota l’estona i no saben quin ha de ser el seu rol, i d’altres perquè gaudeixen jugant i se senten incòmodes perquè jo no ho faig. Quan en parlem, s’adonen que cadascú pot tenir el rol que vulgui sempre que respecti als infants, els seus ritmes i els seus espais.
I quan han fet aquesta reflexió passen a fer un joc amb ells molt més interessant. Juguen deixant-se portar pels infants, jugant quan els menuts els fan partícips, complicant-los una mica més el joc per comprovar com reaccionen per assegurar l’etapa on es troben, gaudint d’allò que estan vivint, sent conscients que el joc és l’eina més interessant que tenim els adults per comunicar-nos amb els infants!
I és que és un gran privilegi, poder començar a entendre les necessitats dels infants a través del joc, poder descobrir que el joc dels infants és fascinant per la quantitat de missatges que ens donen a cada minut, i sovint sense massa paraules!!!
Comentaris recents