Cap persona és il•legal. I algunes legalitats són il•legítimes. Ras i curt. Encara que no sempre sigui tan fàcil d’articular un marc polític –i econòmic- que permeti que allò que la lògica democràtica veu prou clar s’expressi en termes de solució pràctica i garantia jurídica.
Perquè, de debò, a aquestes alçades de la pel•lícula –i del coneixement històric… (Ah, és clar! Per això darrer fa falta una mica d’esforç de perspectiva i, segurament, una certa dosi de laïcitat…)- algú pot defensar, intel•lectualment, humanament, que les persones d’aquest planeta no som totes habitants del mateix indret?
Ah, és clar! Resulta que la globalització tan sols és oportuna i efectiva per als moviments de capital, per als beneficiaris d’un sistema econòmic salvatge i embogit… Però és que, tots i totes respirem el mateix aire –que, en bona part, prové de l’Amazonas…-, ens escalfem amb el mateix sol, bevem de l’aigua del desglaç –ai, l’Àrtic!- i acabem morint-nos molt abans del que voldríem –bé, és clar, la majoria… I, pel fet d’haver nascut en aquest planeta, tenim el dret de viure-hi com a veïns, acceptant que els drets de la nostra llibertat impliquen l’acompliment dels deures de ciutadania. Que volen dir el respecte al comú, a l’espai públic. I, com que tot és a l’abast de l’actual horitzó de coneixements, podem tenir clar que aquesta Terra és la nostra casa, i que hem de gaudir de la llibertat de vida i residència, pel cap baix.
La raó laica ens aferma en l’opció que no hi ha cap hegemonia fonamentada en cap relació de poder –patriarcal, religiosa, jurídica o econòmica- que es pugui sentir amb dret a dictaminar res que atempti contra allò que és fruit d’una opció lliure en consciència, sempre que no s’oposi ni impedeixi aquest mateix dret en cap altra persona. No hi ha límit, no hi ha acomodació del dret de lliure pas que s’hagi de justificar per l’acompliment de cap llei que no ens garanteixi, per damunt de tot, el conjunt de les llibertats que ens poden permetre el lliure accés a les nostres opcions de vida. Sabent, això ha de ser també evident, que aquestes opcions han d’implicar el deure de respectar els marcs de convivència que, democràticament, facin possible que a ningú se li pugui impedir escollir la seva pròpia via cap a la recerca de la felicitat. Ara, perquè això sigui de debò, i no pas un parany, cal, abans, poder accedir a la totalitat de la informació, d’una informació no manipulada, en la qual cadascú es pugui sentir interpel•lat per les causes i les conseqüències del seu propi procés. També, el de l’emigració, que hauria de ser conseqüència d’una lliure opció de vida, i no pas de la pressió exercida per la misèria o la ignorància. I per les màfies que tant se n’aprofiten. Hi ha recursos suficients per deixar-ho clar. El que cal és distribuir-los adequadament. I això no és factible sense una planificació global, sense anar cap al marc jurídic més universal possible.
En estructures administratives tan minúscules i inoperants com les configurades pels estats actuals, és molt difícil que es puguin generar aquesta mena de garanties, perquè la por als efectes de la mateixa globalització facilita que el desconegut, el diferent, l’estranger, sigui fàcilment detectat, desposseït de drets, reclòs en camps d’internament. Això va molt bé per als defensors dels privilegis del capitalisme financer transnacional –ells sí que no en tenen, de fronteres…- que sustenten el seu poder –i les relacions que se’n deriven- en l’enfortiment de les diferències i l’afirmació d’una jerarquia social que es legitima, entre altres raons, en funció dels límits d’administració territorial, a més a més de les diferències de classe. No hi ha cap problema quan l’estranger és ric. Per tant, el problema és quan aquest és pobre. Un pobre que espanta els pobres locals que es deixen convèncer que aquest darrer és l’enemic immediat.
Històricament, era més fàcil transgredir els límits (el limes) de l’Imperi romà que no pas les petites marques frontereres dels seus múltiples regnes epígons. Històricament era més fàcil transgredir els límits de l’Imperi austrohongarès –tan esmentat per Berlanga!- que no pas els marcs administratius actuals dels múltiples estats de l’Europa central i de l’est. Contemporàniament, seria més útil, per a les persones, comptar amb una sola estructura administrativa federal d’abast europeu que no pas amb tants aparells administratius gelosos del seu territori.
El dret de ciutadania, que una concepció laica de la vida defensa per damunt de qualsevol possible àmbit de pertinença, és més garantible en un gran marc administratiu, que allunyi el límit fronterer tant com sigui possible i que, al mateix temps, permeti dotar de control polític els poders econòmics que, en absència d’aquest control, s’aprofiten per legitimar les diferències de classe, per imposar la seva hegemonia violenta sobre els menys afavorits i per perpetuar la seva dominació.
No hi ha emancipació, ni capacitat política d’acollir com a veïns nous ciutadans mentre no es pugui exercir control real sobre els qui detenten el poder econòmic, i es pugui fer servir part del seu benefici per garantir les condicions de vida de la ciutadania, també de la més nova.
I no hi haurà deslegitimació profunda del límit administratiu que marca l’aparent diferència entre territoris, mentre aquest límit no desaparegui o, pel cap baix, tendeixi a diluir-se.
Vicenç Molina.
Comentaris recents