(Fotografia de “Fotomovimiento”)
El Partit Popular, el partit que forma en solitari el govern d’Espanya, liderat per Mariano Rajoy, va aprovar, primer al Congrés, després al Senat i, finalment, un altre cop al Congrés, l’anomenada Llei de Seguretat Ciutadana, enfront de la resta de grups parlamentaris, que la qualifiquen de “Llei mordassa“ i pensen que limita drets fonamentals. Aquesta Llei substitueix la que va ser anomenada “Llei de la patada a la porta”, impulsada por un Govern socialista i que ja va ser molt criticada en el seu moment. Si aquella atorgava potestats exorbitants a la policia, aquesta multiplica el poder de control sobre els ciutadans.
Ha d’explicar-se, malgrat tot, que una gran part dels preceptes de la Llei no són polèmics, atès que recullen normes anteriors, per exemple, sobre els mitjans d’identificació de les persones, com el document nacional d’identitat o el passaport, o sobre el control d’armes i explosius.
Tota l’oposició ha fet front comú per tal de denunciar a la tribuna el contingut de la norma, amb expressions com ara “repressió“, “barra lliure per a la policia“, “atac a les llibertats” o “aberració jurídica”, entre d’altres. I tots han promès que, si en la propera legislatura hi ha una majoria diferent a l’absoluta del PP, hi promouran el canvi o la derogació de la llei de seguretat ciutadana.
Per al socialista Antonio Trevín “la llei és un retorn a l’estat policial i no és necessària” i “amb la coartada de la seguretat volen retallar drets dels ciutadans, imposant el dret administratiu de l’enemic i eliminant el control judicial”. El PSOE i altres quatre partits de l’oposició van presentar recurs contra la llei davant el Tribunal Constitucional.
Bàsicament, la llei converteix en sancions administratives el que abans eren faltes incloses en el Codi Penal i, per tant, sotmeses directament a control judicial. Segons alguns portaveus, d’aquesta manera, es limita el dret constitucional a la tutela judicial efectiva, perquè el ciutadà afectat haurà d’esgotar, primer, la via administrativa i, després, recórrer a la jurisdicció contenciosa administrativa. A més a més, inclou conductes sancionables com les manifestacions davant del Congrés –el que, simplement, desenvolupa la prohibició constitucional d’aquestes manifestacions davant les assemblees legislatives- o les protestes amb escalades en edificis públics, entre d’altres. Des de l’anunci de l’avantprojecte de llei, el Govern va matisar algunes de les sancions administratives que poden arribar fins als 600.000 euros per als casos més extrems.
En el capítol de canvis de caràcter positiu, cal remarcar que se suprimeixen els procediments especials d’imposició de sancions i que s’aplicarà únicament el procediment general de la Llei de Procediment Administratiu de 1992, una norma garantista i molt correcta, d’elevada qualitat tècnica.
Des de l’inici de la seva tramitació parlamentària, la norma va rebre crítiques de la Comissió Europea i de Nacions Unides, pel fet de considerar-la contrària a Dret en alguns temes molt sensibles. Així, un grup de relators de Nacions Unides van demanar a Espanya que desistís d’aquesta reforma, perquè amenaça amb violar drets i llibertats fonamentals dels individus i soscava els drets de manifestació i d’expressió en el país. Segons explicaven, “els drets de manifestar-se pacíficament i d’expressar col·lectivament una opinió, són fonamentals per a l’existència d’una societat lliure i democràtica“. “Ens preocupa que les propostes de reforma puguin ser una resposta del Govern i del poder legislatiu a les nombroses manifestacions que, en els darrers anys, s’han dut a terme a Espanya“, plantegen.
El Govern també va introduir en la norma, durant el tràmit parlamentari, altres articles especialment polèmics com la capacitat de les Forces de Seguretat per rebutjar els immigrants que salten les barreres de Ceuta i Melilla. Aquesta possibilitat, inclosa en una disposició, suposa legalitzar les anomenades “devolucions en calent”, expressament prohibides fins ara, perquè els immigrants que arriben a territori espanyol tenen dret a assistència lletrada i a que es comprovi si són menors o refugiats. El Govern entén que no pot parlar-se de “devolucions en calent” perquè no ho són si tan sols trepitgen territori espanyol i no superen el cordó policial. Aquesta disposició va ser introduïda com a esmena en el Congrés, una forma de tàctica parlamentària molt censurable, perquè eludeix els informes preceptius del Consell General del Poder Judicial, del Consell d’Estat i del Consell Fiscal.
El Senat, com he dit abans, també va aprovar el projecte de llei amb els únics vots del PP, en un llarg debat de més de cinc hores. Amb 134 vots a favor, 84 en contra i cap abstenció, la Cambra alta va donar sortida al projecte més característic del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, en aquesta legislatura, projecte que, després del seu retorn al Congrés, va obtenir l’aprovació definitiva. No pot deixar de fer-se esment que, durant el tràmit del Senat, el text va ser suavitzat en relació al text del Congrés.
Així, la Cambra alta va regular que el “rebuig en frontera” es realitzarà “respectant” la normativa de drets humans i per indicar que les sol·licituds d’asil es formalitzaran en les oficines habilitades per aquesta finalitat.
Des d’una perspectiva jurídica, al meu parer, es continua respectant que la tutela dels drets i llibertats correspon en exclusiva als Jutges i als Tribunals, els quals tindran sempre la “darrera paraula”, però s’amplia notablement l’àmbit d’actuació administrativa, el que deixa els ciutadans inermes durant alguns períodes de temps fins que pugui intervenir el Jutge. En l’equilibri entre Policia i Jutge, la Llei es decanta envers la Policia. És una típica Llei inspirada per un ministre de l’Interior, sense el contrapès de les altres sensibilitats polítiques, singularment les que protegeixen els drets humans. Dit d’una altra manera, la Llei en si mateixa no és un perill, el perill neix de la utilització que se’n pot fer.
La Llei Orgànica 4/2015, de 30 de març, de Seguretat Ciutadana, entrarà en vigor el proper 1 de juliol de 2015, tot i que la regulació de les expulsions a Ceuta i a Melilla ho ha fet ja, al dia següent de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat. En suma, una mala notícia per als que creiem que Europa és un “espai de llibertat, seguretat i justícia”.
Joan-Francesc Pont Clemente. Catedràtic de Dret de la Universitat de Barcelona. President de la Fundació Ferrer i Guàrdia.
One thought on “La llei de seguretat ciutadana: l’aposta autoritària del PP”