El retorn de la religió com a assignatura no és una simple modificació del currículum. En realitat suposa la imposició d’una escola en la qual s’ha d’aprendre de tot (tothom el mateix) menys a pensar

Dimarts 10 de febrer la Fundació Ferrer i Guardia presenta el seu informe anual Aportacions per a una societat laica. La meva aportació, entre moltes altres que tenen com a denominador comú la invitació a pensar sense posar els déus davant, porta com a títol Torna l’escola que tenia religió. A aquesta escola em referiré al final. Abans, però, vull encetar la reflexió seguint algunes de les experiències professionals d’aquests dies.

Tot just fa quinze dies, la setmana següent a les morts de París, llegia una frase lapidària de Philippe Meirieu referint-se a les escoles: “Hem de mirar a la cara tot allò que hem contribuït a fabricar, tots aquells als quals no hem ofert altra alternativa per donar sentit a la seva vida que l’assassinat bàrbar“. Fa un moment que he mirat d’ajudar un noi, educat familiarment en la religió musulmana, angoixat per estar enamorat d’una noia infidel i no acomplir els preceptes que li van ensenyar. Dies enrere sentia la ministra francesa d’educació explicant que posarà en marxa una mena de nova assignatura moral per aconseguir que els adolescents dels liceus de la perifèria estiguin a favor de la llibertat.

També he hagut de respondre a periodistes interrogant-me sobre el significat de les enquestes segons les quals un de cada tres adolescents o joves veu normal el control del que fa la seva parella (un percentatge similar d’elles no veu malament que el seu xicot es preocupi per controlar-les). D’una manera o altra he respost que es tracta de que aprenguin a descobrir-se sentint, a estimar, a pensar, a discrepar, a ser lliures fent l’altre lliure. Però ara, les mateixes autoritats que han suprimit Educació per a la Ciutadania perquè incloïa, dèiem, la cultura del gènere, afirmen que potser cal tornar a ensenyar que no es pot controlar a la novia.

També he escrit alguna de les meves columnes periòdiques parlant de la necessitat d’aparcar els déus per educar. I he rebut la contestació de profes de religió perquè, citant Álex no entiende el mundo, deia que la fe no ha de detenir les preguntes ni negar les diferents respostes. Per què tantes resistències a educar en la llibertat, per ajudar a construir-se dubtant, per acceptar que cal aprendre a pensar?

Torno a l’escola i la religió que era el meu tema per a l’anuari de la Fundació Ferrer i Guardia i per aquest article. Potser en les noves imposicions educatives està la resposta a les meves preguntes. El retorn de la religió com a assignatura no és una simple modificació del currículum. En realitat suposa la imposició d’una escola en la qual s’ha d’aprendre de tot (tothom el mateix) menys a pensar. No és que sigui la religió la que fa retornar l’escola a temps passats, és que el conjunt de la LOGSE defineix una escola totalment pretèrita on la religió era important.

A alguns ens esgota el discurs de la religió a l’escola, però les autoritats conservadores ens hauran fet oblidar el discurs col·lectiu, majoritari, que considerava el tema un debat absurd, ja que la religió (com a dogma i catecisme) no té cap lloc a les escoles i això ja no hauria de ser objecte d’una nova discussió. La majoria, crec, ja estava d’acord en deixar-la fora de les aules.

Un estat laic no és el que respecta totes les regions sinó el que no en té en compte cap per regular la vida col·lectiva i estimular la convivència. L’escola que protegeix i estimula aquest Estat ha d’estar definida, de manera diferent per a cada etapa de la infància, per un conjunt de característiques bàsiques, entre les quals hi ha ser el lloc del pensament científic, del descobriment d’un mateix i dels altres, de la llibertat per ser lliures.

L’escola i el seus professionals no eduquen contra cap religió ni contra les confessions de cap de les famílies. Tanmateix, eduquen per a que les explicacions religioses no siguin imprescindibles i per a que, quan l’infant sigui autònom sàpiga raonar, criticar o assumir lliurement les propostes religioses dels seus adults.

Repasso mentalment el que li acabo de dir a en Zaib. El déu en el que creus potser està content que estiguis enamorat. No t’emboliquis. Totes les religions, com la que et van ensenyar els teus pares, tenen tres parts molt diferents. La primera té a veure amb el lloc que déu ocupa en la teva vida. Tu tens fe i li dones un lloc important. La segona, té a veure amb com la teva fe et mana ser bona persona, ser coherent amb tu mateix i estimar els altres. Això, si més no, ho intentes. La tercera, consisteix en dir-te com has de comportar-te, des de com et lleves fins a com ha de ser la teva sexualitat. Això té molt poc a veure amb la fe i són imposicions dels que manen a les diferent esglésies, mesquites o temples. Cap déu pot estar en contra del teu desig d’estar al costat de qui t’estimes. El problema ve perquè et fan creure que no pots sentir-lo, pensar-ho i explicar-ho, produint-te així l’angoixa que ara tens.

¿Per què hem de tornar a explicar el catecisme als adolescents a l’escola, en lloc d’ajudar positivament, sense cap divinitat pel mig, a que puguin descobrir que és bo estar enamorat?

Jaume Funes

Publicat a ‘El Diari de l’Educació’ el 02/02/2015 http://diarieducacio.cat/torna-lescola-que-tenia-religio/

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin