L’objecció de consciència és un dret concebut en les societats democràtiques a fi de respectar els drets de les minories i garantir-ne la convivència. Sembla que l’objecció de consciència vingui d’una llarga tradició però és durant la segona guerra mundial quan joves nord-americans de confessió protestant invoquen el seu pacifisme de fonament religiós per oposar-se a ser reclutats.
Aquí i durant els anys de la dictadura, sabíem d’uns joves, Testimonis de Jehovà, que per negar-se a vestir l’uniforme eren condemnats a reclusió en una presó militar. Però aquest comportament, motivat per les seves conviccions religioses, no pot ser considerat com una veritable objecció de consciència ja que aquesta només es pot exercir en un marc de llibertats individuals que les dictadures no respecten. Potser fora més adequat considerar-los com insubmisos, ciutadans que s’oposen a una ordre del govern o a una llei per considerar-la injusta.
Així, doncs, l’objecció de consciència neix del convenciment democràtic de respectar els drets de les minories per tal d’afavorir la vida en comú. La regulació de les relacions socials amb interessos no sempre compartits es basa en les lleis aprovades per una majoria suficient però no necessariament per unanimitat. Les lleis són acords morals de mínims que compten amb el suport social més ampli possible. Però l’essència de les societats democràtiques consisteix en garantir l’exercici de la llibertat individual encara que no s’advingui amb el parer majoritari.
L’objecció de consciència és l’exempció d’acomplir una obligació legal per raó de les conviccions morals de la persona, bé siguin d’arrel religiosa o bé ideològica o de pensament. És conseqüència de la llibertat de ideologia i de religió reconegudes i garantides per les constitucions democràtiques. Sense l’objecció de consciència, la llibertat de pensament no té sentit i la consciència moral individual com a rectora del comportament és veu severament compromesa. El que es vol és evitar el dany moral causat per l’obligació a actuar en contra de les pròpies conviccions.
Ara bé, l’exercici de l’objecció de consciència hauria de ser una excepció i no un fet habitual. És l’excepció individual a la norma que obliga a tots. La majoria accepta aquest dret de la minoria per tal d’afavorir la convivència i evitar un mal individual. I és per això que s’ha de tenir cura en no utilitzar-la en va. Sovint els professionals, i d’una manera especial en l’àmbit de la salut, la invoquen per justificar el que han de fer i, més sovint, el que no volen fer. Però la majoria dels casos no corresponen a una veritable objecció de consciència.
L’objecció per motius professionals, laborals, de gestió i d’organització no té un fonament religiós o ideològic i no s’hauria d’invocar a la consciència per oposar-s’hi. Si l’objecció deixa de ser exercida quan canvien algunes de les circumstàncies que la motivaven, el més probable és no estem davant d’una veritable objecció de consciència.
L’objecció de consciència ha de ser coherent amb les conviccions profundes de la persona que l’exerceix. No pot canviar segons el lloc i les circumstàncies de l’exercici professional. És personal com ho és la consciència i, per tant, s’exerceix a títol individual. És un contrasentit que una corporació o un grup professional l’esgrimeixi com argument per oposar-se a determinades pràctiques.
Ha de ser específica i no pot ser genèrica. El que vol dir que en el cas de la salut, s’exerceix per a una intervenció concreta i ben definida. Per aquest mateix motiu, que la fa previsible, ha de ser comunicable i comunicada per a poder assegurar la continuïtat de l’assistència. Però el procediment ha de preservar la confidencialitat dels motius al·legats per l’objector ja que pertanyen a l’àmbit privat.
A més, s’ha d’exercir amb responsabilitat. Això vol dir tenir cura en tot moment de la persona atesa, amb l’excepció de l’acte que és motiu de l’objecció. L’objector de consciència ho passa malament per què es veu escindit entre dues obligacions, la de respectar el seu credo moral o la d’atendre a qui la necessitat ha posat a les seves mans. Per això, el veritable objector fa tot el possible per a garantir la continuïtat de l’assistència.
Amb aquests criteris podem analitzar algun exemple de la utilització inadequada de la objecció de consciència, el que s’anomena pseudoobjecció. Així, quan una persona competent i en l’exercici del seu dret rebutja un tractament de suport vital, el professional no pot imposar-lo amb l’argument de que la seva consciència l’obliga a salvar la vida del pacient. L’objector, apel·lant a la seva consciència, pot deixar de fer, que no és el mateix que actuar per imposar la seva voluntat a la d’una altra persona. L’objecció és a deixar d’acomplir amb un deure sabent que altres ho faran però no legitima una intervenció en contra de la voluntat del pacient.
Tampoc poden argumentar motius de consciència els professionals que, de manera prudent i raonada, rebutgen portar a terme una intervenció perquè consideren que les limitacions imposades pel pacient, com pot ser el rebuig de la transfusió de sang, representen un risc no assumible. El balanç entre riscs i beneficis és part del procés d’indicació i presa de decisió d’una intervenció mèdica i, en aquest cas, el rebuig de la transfusió és un element més a tenir en compte en la estimació del risc. Constitueix, doncs, un element de la pràctica habitual i fora un mal ús de l’excepcionalitat que representa exercir l’objecció de consciència atribuir-li una decisió fonamentada en la pràctica habitual com és el balanç entre el risc i el benefici. Es pot al·legar a la prudència professional, a la no maleficència, però no a l’objecció de consciència.
Hi ha qui pensa que aquests problemes d’interpretació desapareixerien amb una legislació pròpia. Però no hi ha acord entre els juristes sobre la conveniència de la regulació legal de l’objecció de consciència. Els qui s’oposen argumenten la dificultat que representa regular un dret basat en el respecte als valors personals, propis de l’àmbit privat. De fet, el Tribunal Constitucional, en sentència dictada al 1985, deixa clar que és un dret constitucional fonamentat en la llibertat de consciència, religiosa i ideològica, garantida a l’article 16 de la Constitució i que el seu exercici no necessita una legislació específica.
Però les lleis no sempre eviten els conflictes. I un exemple n’és l’aprovació recent de la llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, vigent des de juliol de 2010. Aquesta llei, alhora que garanteix el dret a la interrupció voluntària de la gestació, reconeix en l’article 19.2 el dret a l’objecció de consciència dels professionals directament implicats. L’exercici d’aquest dret en els centres de titularitat pública pot contraposar-se al dret de la població a la protecció de la salut garantida per l’article 43 de la Constitució, generant un possible conflicte entre drets constitucionals.
Sobre els directius dels centres públics recau la responsabilitat de fer compatible l’exercici dels dos drets. Cal ser cauts i prudents en el procediment per reconèixer els veritables objectors de consciència i deixar-ho a la iniciativa dels protagonistes, els responsables de planificar l’assistència i els objectors. La convivència diària i la proximitat proporcionen la informació i la confiança per lliurar els veritables objectors de les seves responsabilitats. En cas de conflicte, els comitès d’ètica assistencial i les comissions de deontologia dels col·legis professionals o les comissions creades “ad hoc” poden ajudar amb les seves deliberacions a discernir els casos de veritable objecció dels de pseudoobjecció.
La defensa de l’objecció de consciència com un dret absolut i la crida al seu exercici generalitzat en nom d’una pretesa ofensa a la dignitat professional són els veritables enemics de l’objecció de consciència. La creació de registres col·legials que expedeixen el certificat d’objector com un procediment administratiu qualsevol contribueixen a la desvalorització social del concepte. Només des de comportaments profundament democràtics, com és el respecte per les conviccions no compartides, es pot exercir aquest dret excepcional sense perjudicar la convivència.
Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org
Comentaris recents