L’Ada Colau fa –i ha fet- moltes coses, orientades sempre a la defensa dels drets i al compromís amb la llibertat. Va néixer a Barcelona, el març de 1974, un dia després que la dictadura feixista assassinés Salvador Puig Antich. Ens vam conèixer fa molts anys, quan ella estudiava Batxillerat en una Acadèmia de Barcelona… Després, ha estudiat Filosofia, a Barcelona i a Milà, i s’ha vinculat a diverses iniciatives activistes. Ha escrit, en col·laboració amb el seu company, Adrià Alemany, Vides hipotecades i ¡Sí se puede! Crónica de una pequeña gran victoria. D’aquesta mateixa col·laboració neix la realitat més rotundament existencial i humanament intensa, que es diu Luca i té dos anys i mig.

Ens trobem en un restaurant del barri de Ribera, de regust entranyable, freqüentat, en una ja llunyana joventut –no pas de l’entrevistada- per alguns membres dels Comitès d’institut de batxillerat, als temps de l’antifranquisme. Com que el local té dues portes, que donen a carrers diferents, semblava que oferís més seguretat de fugida, per si de cas calia apretar a córrer… Mai no va caldre, malgrat tot.

Comencem amb una resposta directa a algunes preguntes que suggereixen la dificultat de fer compatibles l’experiència de la maternitat amb una permanent exposició mediàtica…

El Luca m’ha acompanyat en diverses ocasions a accions contra els desnonaments, des de ben petitet… Per això – aquí comencem a riure, cosa que no deixarem de fer fins al final – el meu fill, en certa manera, ja transforma la realitat… S’ha fixat en els nostres adhesius, quan veu un Stop diu: ¡Sí se puede! Ja li dic que no sempre es pot… No sé si això és gaire bo, però és cert que s’ha acostumat a veure’m per la tele, i diu: Mama, mama… Ara, el meu fill és la prioritat total, faig molt activisme però vaig sempre corrent per poder estar amb ell. I és una de les millors teràpies contra l’estrès, perquè un nen ho té claríssim: agafa el telèfon, te’l llença, si t’asseus a l’ordinador et trepitja el teclat…

En un “Confidencial” d’El Triangle es deia que l’Ada Colau es va foguejar políticament al Moviment de Crítica Radical… – En aquest punt, clares riallades i perceptibles complicitats…- És veritat, això que deia El Triangle? Ens expliques una mica com va anar això, què era, quin tipus d’organització? Ha tingut alguna cosa a veure amb el teu activisme posterior?

Home, segurament en això té molt a veure algun professor d’història que em vaig trobar al Batxillerat i que és qui em va fer conèixer el Moviment de Crítica Radical… No era un partit polític típic ni tradicional, generava pensament crític… No, Vicenç? -Més riallades…-

Era un moviment d’esquerra alternativa, de liberalisme socialista, o de socialisme liberal, amb molta influència d’una certa tradició italiana, del Partito d’Azione, de Piero Gobetti, dels radicals d’abans que el Marco Panella es tornés boig… En el Moviment de Crítica Radical vaig aprendre moltíssim, amb tot el bagatge de pensament crític, amb un component laic, a més a més, molt fort, i des d’aleshores he mantingut un compromís amb la política d’aquest caire, sense casar-te amb cap aparell de poder ni amb cap dels grans sistemes teòrics… Del que vam fer, destacaria La Monja enana –una revista que, d’alguna manera, es pot considerar un precedent d’aquesta-, campanyes sobre llibertats i drets civils, com l’eutanàsia, l’apostasia… I, de seguida, ens vam vincular molt amb tot el moviment d’oposició a la guerra de l’antiga Iugoslàvia, de Bòsnia, de solidaritat amb els ciutadans assetjats de Sarajevo –l’Ada va escriure, en aquells temps, que érem “la generació de Sarajevo” i, especialment a Barcelona, aquell conflicte terrible va generar molt activisme i molta solidaritat, amb l’alcalde Maragall molt compromès amb la ciutat assetjada. Va ser l’únic alcalde europeu que la va visitar, i es va denominar Sarajevo districte de Barcelona, es van facilitar les comunicacions telefòniques, que és molt important per als assetjats…- També amb la primera guerra del Golf…

Vam intentar desemmascarar Convergència com a falsos liberals a la Federació Internacional de Joventuts Liberals i Radicals –la IFLRY- Amb això vam fracassar… Ells, encara hi són, vam sortir nosaltres…

És clar, de fet, en aquella època teníem molt més a veure amb els socialistes o amb Iniciativa… Ei! I tu en vas ser secretària general, eh?

-Va! Però quants érem? –Aquí, al·lusions a la quantitat o la qualitat…

Sempre has tingut molt interès per la filosofia, especialment per les aplicacions ètiques i polítiques del pensament filosòfic. Tenies predilecció per l’existencialisme francès, a més de per tot allò que qüestionés les certeses establertes… Quina experiència en tens, dels teus estudis de Filosofia a la Facultat? Coses positives, negatives?

De fet, em pregunten sovint sobre preferències: el teu llibre, la teva pel·lícula preferits… No m’agrada gens que em facin aquestes preguntes, perquè no es pot concretar tant. Ara, això sí: Albert Camus i Hanna Arendt, per damunt de tot! Ara mateix, per això -bé, des de fa alguns anys- tinc poquíssim temps per llegir! La Facultat em va acabar cansant, la veritat, malgrat alguna sorpresa… Per exemple, em va agradar molt Filosofia de la Ciència –jo venia de lletres i em resultava molt nou- i, en canvi, em vaig trobar amb que el que més m’interessava, Ètica i Política, la filosofia orientada a l’acció, eren matèries molt connotades per professors buròcrates molts d’ells procedents del franquisme, i també hi havia certa mediocritat. El que vaig poder fer és escaquejar-me, aprofitant l’Erasmus, i vaig anar a Itàlia… Vaig poder convalidar a Milà, amb la Universitat catòlica –per cert!- no amb la pública, que és el que volia –la Statale, amb la que la nostra Facultat, no sé per què, no tenia conveni…-, però, en fi, va ser correcte, amb professorat divers…

Hi havia la Laura Boeta, que era una estudiosa de la Hanna Arendt, que m’interessava moltíssim.

A la Facultat, aquí, vaig participar en el moviment de les assemblees, amb un tipus d’organització molt autònoma, molt crítica. Vam escombrar els sindicats d’estudiants, completament dependents de les joventuts dels partits polítics que, en aquell moment, eren bastant casposos, la veritat… A la Facultat de Filosofia vam viure una experiència de politització molt forta… I molt formativa, perquè també ens vam trobar amb els límits, amb els límits recurrents que ens afecten, des del 15-M, per exemple, i fins al dia d’avui… Els límits de l’assemblearisme, diguem-ne, “naïf”. La part bonica, poder reinventar-nos la filosofia, la política, creure que està tot a les nostres mans i està tot per escriure… I la part no superada –almenys, quan hi vaig estar jo no es va superar- d’un mètode poc operatiu, en el que res no es podia dir ni fer sense haver passat per l’assemblea, i això fa col·lapsar sovint l’acció. Crec que a la Plataforma hem sabut superar això, perquè hem creat una entitat assembleària però organitzada i amb capacitat d’acció, del que n’estic molt contenta, amb estratègies definides, amb objectius a curt, mig i llarg termini. S’ha de poder prendre decisions –democràtiques i sempre que tothom sàpiga qui les pren- sense que això sigui un drama. Hem après d’algunes inoperàncies anteriors…

I des del punt de vista de la formació intel·lectual, en relació als neguits de l’existencialisme… Estudiar filosofia serveix per aprofundir o matisar aquest interès concret?

Serveix per tenir més eines i per acontentar-te amb la insatisfacció permanent, per no tenir certeses i continuar preguntant-te fins a l’infinit…

I el Luca, amb aquest interrogant permanent, enforteix les capacitats de respostes, no?

Sí, ho resumeixo amb el que és no plantejar-se algun dels temes centrals de la cançó de Franco Battiato, sobre la recerca del “centro di gravità permanente”. Amb el Luca, això ja hi és. Sent mare, em sento molt més forta. No cal buscar les raons, ni els perquès…

I això, precisament, és molt existencial, no cal remuntar-se a la recerca de cap essència per respondre. N’hi ha prou amb el fet de ser…

Sí!

Molt influïda per l’experiència italiana, també… eh?… Sempre has tingut molt bones vibracions italianes…

Un altre cop té a veure amb aquell professor d’història, que va ser el primer a fer-me conèixer Itàlia. Tot apunta al mateix lloc…

Vaja, tot és culpa dels profes…! Alguna predilecció per algun lloc, algun color, algun ambient, algun paisatge?

Contesta tu, potser… –Amb molta més riallada-

… Venècia.
Treballes a l’Observatori DESC –Drets Econòmics, Socials i Culturals-. Com hi arribes?

Com hi arribo… -riure i riure, més, més vegades…- El neguit polític l’havia tingut, al llarg de la meva vida, des que vaig conèixer un professor d’història a l’Acadèmia Febrer, però la politització forta que impregna bona part de les coses que he fet després comença amb els moviments de l’antiglobalització, al 2001, amb les reunions a Barcelona del Banc Mundial, de l’FMI, tot allò que va començar a Seattle. Allà comença un cicle que jo crec que arriba fins ara. D’una banda, es tracta de denunciar com a falsa la democràcia formal d’Occident, perquè hi ha un poder econòmic que està per damunt de qualsevol control democràtic –tot això del 15-M es ve dient, com a mínim, des d’aleshores- i, a més a més de la denúncia, també hi ha la recerca d’altres formes de participació que superin els vells partits i els vells sindicats que ja no poden tenir el mateix paper que abans, que han fet coses en el seu moment però que ara no estan a l’alçada, per diversos motius, en alguns casos per males pràctiques i en altres perquè, simplement, s’han quedat desfasats i ja no responen a la realitat social actual. D’aquests moviments antiglobalització en van sortir campanyes ciutadanes en les quals es podia participar sense tenir una identitat forta, sense tenir cap carnet, en què cadascú podia ser coprotagonista en peu d’igualtat. Hi havia molt desig de trobar nous espais polítics. D’això me’n recordo moltíssim, de l’esperança que tenia la gent de trobar-se amb altra gent, sense haver de combregar amb un ideari ni fer-se d’un partit o alguna cosa així. I, en aquella onada, va haver-hi el cicle de l’antiglobalització, després la campanya contra la guerra d’Iraq -la segona, el “No a la guerra”-… I després cada cop més gent vam mirar de concretar aquesta denúncia global en la nostra vida quotidiana. Concretant-ho en les condicions de vida, en el dia a dia, ja en plena bombolla immobiliària, molta gent ens vam comprometre en la lluita pel dret a l’habitatge, perquè era una de les principals formes de precarització… La gent treballàvem per pagar l’habitatge, tant si era hipoteca com si era lloguer. Era la principal despesa de tothom, especialment de la gent jove, que ho tenia molt fotut per marxar de casa. Aleshores vam començar a fer col·lectius amb el tema del dret a l’habitatge i, des d’aquest activisme concret, vaig arribar a l’Observatori. L’Observatori era una entitat petita, una ONG atípica que no intentava fer intervencions assistencialistes sinó reforçar lluites existents. I fer-ho des d’una visió alternativa del Dret, en la que vaig aprendre molt i ens va ajudar molt un professor de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Gerardo Pisarello… Sí, el Gerardo em va ensenyar la possibilitat que el Dret sigui una altra cosa, que hi ha un discurs alternatiu, sense el qual els sectors més dèbils de la societat ho tindrien molt més complicat… Una visió que passa per l’empoderament i perquè la gent sigui la protagonista en la conquesta dels drets, i no que t’hagi de representar alguna altra entitat. Aleshores jo estava a “V de Vivienda”, al Taller contra la violència immobiliària i urbanística. Des de l’Observatori ens van ajudar, entre altres coses, a poder fer venir el relator de Nacions Unides sobre les mancances en el dret a l’habitatge. Primer m’hi vaig incorporar com a activista, i més tard hi vaig poder treballar.

És un privilegi, després d’haver fet mil feines precàries, poder treballar del que t’agrada fer per convicció, que és fer política de drets. Sé que això és una excepció, no és la norma i sé que es pot acabar…

Som uns privilegiats de debò, els que podem treballar en el que ens agrada, sense que els dilluns al matí siguin una catàstrofe… Ara, segur que ningú no ens canviaria el sou…
Del que es desprèn d’aquestes experiències, d’altra banda, pot plantejar-se que, en algun moment, cal saber com articular alguna forma d’institucionalització alternativa, com fer que els moviments socials puguin tenir algun tipus d’articulació política que impliqui transformacions legislatives que incorporin les reivindicacions d’aquests moviments…

Jo crec que, ara mateix, tenim mancances en tots els àmbits. Tenim mancances d’articulació política, d’articulació social… Però això no ens ha de portar a creure que tot moviment social ha de tenir una articulació política. El problema és que no tenim una articulació social forta governi qui governi, encara que governessin representants realment democràtics, que avui no és el cas. El poder tendeix sempre a l’abús, a la corrupció, i per això cal una força social independent que estigui vigilant, que reclami transparència… Una altra cosa és que ara tinguem crisi de tot i que, per tant, ens calgui plantejar-nos el tema de l’articulació política, és a dir, que s’ha de pensar també en una regeneració política, en una nova forma de fer política, en apropar la democràcia, en un procés constituent, diguem-li com vulguem. Això és necessari, però no com una línia de conflictivitat amb els moviments socials…

I això passa per desfer el que hi ha ara o és possible aprofitar alguna cosa de l’actual entramat polític institucional, i de l’esquerra realment existent?

Alguna cosa sempre serà aprofitable. Que calgui buscar noves fórmules de participació política no vol dir que no poguem comptar amb algunes de les coses que hi ha, com més millor, és clar, no hem de llençar a les escombraries experiències que puguin servir…

Però, a veure, com aconseguim un parc públic d’habitatges de lloguer? Perquè convertir drets en mercaderies ha estat el gran secret de la revolució conservadora…

A aquestes alçades, amb l’actual tipus de capitalisme, després de l’ofensiva neoliberal –dels falsos liberals- que va molt més enllà de l’economia de mercat, s’han mercantilitzat tots els drets fonamentals, no només l’habitatge, també l’educació, l’aigua…

No s’ha d’esperar que els poders s’il·luminin i decideixin fer una concessió, sinó que cal canviar la correlació de forces… Ara, aquí, tenim un cert grau d’autosuficiència, a través de la desobediència civil i de coordinar l’acció col·lectiva. La solució hi és, perquè no cal construir els habitatges. Ja hi són, ja s’han construït aquests darrers anys, en el cas espanyol, després del desastre de la bombolla immobiliària que ha devastat el territori, ho podríem tenir més fàcil que a altres llocs, per al lloguer social: els habitatges ja hi són! Desobediència civil i acció col·lectiva poden portar a mesures polítiques de lloguer social.

Les responsabilitats del desastre de l’habitatge estan repartides entre banca privada, promotors immobiliaris i responsables reguladors, com el Banc d’Espanya, o no?

Hi ha responsabilitats compartides. El sector privat s’ha enriquit moltíssim a base d’estafar a la població, fins i tot una part de la població també n’ha estat responsable, deixant-se portar pel miratge de la societat de consum i de viure en propietat. També hem de fer autocrítica com a societat per no tornar a caure en el parany, però els nivells de responsabilitat són molt diferents. No és el mateix una població que té una necessitat bàsica per cobrir, que és legítim que hi vulgui accedir de forma estable i segura, i que et diguin que la manera és la de la compra de l’habitatge, que les entitats financeres i promotors immobiliaris , que són els que han dictat les regles del joc, han redactat els contractes, amb els que se suposava que eren els professionals del sector i que han enganyat i estafat, i que són els que han fet grans beneficis… I hi ha responsabilitats intermitges: les taxadores, els notaris… Però, per a mi, la gran responsabilitat, l’enorme responsabilitat és del regulador públic, del Banc d’Espanya, i sobretot del Govern. És el Govern, són les administracions públiques les que han de vetllar per l’interès general i pel benestar dels ciutadans. Els bancs tenen els seus objectius, són una empresa privada que només vol el màxim benefici per als seus accionistes. En canvi, les administracions públiques se suposa que sí que vetllen per l’interès general, i sistemàticament no ho han fet. No només han mirat cap a una altra banda, sinó que han participat activament estafant la població amb polítiques públiques molt agressives, amb polítiques fiscals que desgravaven només la compra, amb la desregulació del mercat del crèdit, fent que el lloguer no fos una alternativa real, amb casos de corrupció associats al món immobiliari que afecten, no de manera excepcional sinó sistemàtica, tots els partits que han exercit el Govern, en tots els àmbits territorials, que han permès que l’especulació urbanística tingués segrestades les institucions. Fins i tot partits i sindicats d’esquerres han fet promocions d’habitatge de protecció oficial de propietat, participant en aquest desori… Això genera desconfiança, desconfiança envers la pròpia democràcia…

És imaginable que molts professionals del sector financer, que coneixien de tota la vida molts dels afectats, no sabessin les dimensions de l’estafa?

Hi havia treballadors que no sabien res i han venut preferents als seus familiars, segur que no ho sabien…

Bé, tot depèn del cunyat que toqui…- Aquí, més rialles i referències als diferents graus d’amistat dins les famílies…-

Però n’hi ha que s’han forrat, lligats a operacions immobiliàries, traient comissió de cada operació hipotecària, falsificant documents, falsificant firmes, falsificant nòmines, falsificant avals, això ho han fet directors d’oficines. Alguns d’ells tractaven amb alguns clients com si fossin de la família. Al meu avi, per exemple, també el van enganyar, amb alguns productes, amb els pocs diners que havia estalviat després de tota una vida de curro esclau, per tal que la seva dona no tingués problemes quan ell no hi fos. Doncs quan es va morir va resultar que no es podia tocar res, perquè si no es perdia… És increïble, tenint en compte que el meu avi confiava cegament en el director de l’oficina bancària, més que en el metge! Quines ganes tenia jo de passar-me una mica amb aquell director d’oficina de la Caixa del Guinardó!

Malgrat tot, encara que sigui minoritari, cal tenir en compte que, en el mateix món financer, el sector més fosc de l’economia, hi ha excepcions honestes, entitats cooperatives, institucions petites, que han tingut –i tenen- consciència dels límits, que no han especulat ni estafat, i que per això mateix són solvents, no tenen necessitats d’ajustos ni intervencions. Tenir consciència dels límits, no sobrepassar-se, et fa més responsable i, òbviament, més conscient, també, dels drets dels altres…

I també hi ha la consciència d’impunitat que alguns tenien, tan desmesurada. Mireu el Rato i el Botín, ara mateix, per exemple. El Rato, que és una de les imatges més clares de la corrupció, del mal govern, de la mala gestió… I el Botín, amb tota l’arrogància, el fitxa, amb tota la cara, i se’n riu a la nostra cara…

I els mitjans de comunicació han tingut, també, la seva part de responsabilitat. Els públics perquè, sovint, en unes èpoques –com ara- molt més que en altres, han estat manipulats, els privats perquè estan endeutats amb els bancs, han venut una sola imatge de la realització social: la propietat, la garantia d’enriquiment, una forma de sensibilitat única, acrítica, una forma de pensament únic davant del qual hi ha poques maneres de reaccionar, si no has tingut gaire oportunitats d’accedir a la informació. I això quan, en la meva llunyana joventut, la majoria de mitjans eren bastant còmplices amb un cert tarannà democràtic, progressista, potser vinculat al final del franquisme i a l’època de la transició…

Home, gairebé fins que esclata la bombolla immobiliària a Els matins de TV3 hi anava cada dia l’Enric Reyna, com a expert, un individu que és el president dels promotors immobiliaris catalans, un home que anava a vendre la seva moto… I el tractaven d’expert! Ara, amb la crisi, s’ha trencat una mica el miratge, això sí. Queda molt encara, perquè l’hegemonia cultural no canvia en dos dies. Ara, per exemple, es pot qüestionar el model de vivenda en propietat, cosa que, abans, era gairebé impensable. Els qui ho féiem érem una veu aïllada en el desert, i ara és possible expressar-ho, per la xarxa i en algunes noves iniciatives de premsa. Hi ha periodistes que estan fent cooperatives, com la d’Alternativas económicas, amb gent com el Pere Rusiñol… –Per cert, ha col·laborat amb la Fundació participant en l’últim Informe Ferrer i Guàrdia, l’anuari de la laïcitat d’aquest darrer any-

Amb això es pot fer un periodisme bo, independent. Cada cop hi ha més iniciatives, per mitjà de subscriptors, de cooperatives. És evident que uns altres mitjans són una peça clau de la democràcia.

A part dels interessos econòmics, un altre problema és la tendència a la banalització, a l’espectacle agressiu, amb formats molt durs, a la mercantilització, per exemple, del dolor de les persones, per part d’alguns mitjans, fonamentalment algunes televisions… Amb alguns formats sense cap límit, pensant que així s’arriba a més gent. Fa poc ho vaig passar fatal, una de les pitjors experiències… En un programa de Tele Cinco, el que substitueix a El gran debate. Hi vaig anar per donar suport a una persona desnonada, a Madrid on, a part, tot és més salvatge. És més salvatge la repressió, els desnonaments, allà està desnonant el propi Ajuntament, no tan sols els bancs. Està desnonant el propi Ajuntament, del poc habitatge públic que hi ha, per vendre-ho a un fons d’especulació… Una família amb una nena petita, amb els pares grans, els van fer fora… Al final, hi vaig anar, i va ser completament indignant, el que surt a càmera i el que no surt. Arribo allà i mentre estic a la sala d’espera, amb la tele posada amb el programa, que explotava de la forma més barroera el cas d’aquesta nena assassinada a Galícia, Asunta, recreant-se en la crueltat contra un nen, una de les coses més execrables que hi ha… Doncs després d’això –que n’hi ha per enviar-los no sé on!- em trobo amb una d’aquestes presentadores de barroera i falsa exuberància, que m’havia demanat molta canya en la intervenció… -li vaig haver de dir que jo no interpretava cap paper, i que a mi no em pagaven per estar allà, tan sols anava a donar suport a la dona desnonada-, amb aquesta senyora desnonada i amb una d’aquestes supermegafatxes, que va ser advocada de Manos Limpias, un personatge d’aspecte caricaturesc, d’altra banda, que em rep al plató amb grans salutacions eufòriques, per començar a insultar just quan comença el programa. Amb uns esgarips de l’estil de “la nena de l’Exorcista”… Passen el reportatge del desnonament, amb la persona plorant, lògicament, perquè no s’havia vist en aquelles imatges… I just després, la presentadora burxant cruelment en el seu dolor: “¿Cómo te sientes? ¿Tienes ganas de llorar?…” Quan em pregunten a mi, començo a parlar de l’habitatge social i aquella barbifatxa se’m llença al damunt: “demagógica, ya vienes a pegar un mítin…” És molt, molt bèstia! No me’n vaig perquè no es tracta de res més que de defensar els afectats, però n’hi ha per… -Aquí, exabruptes diversos i prou acolorits…- Un espectacle lamentable, que només t’agafen ganes d’anar-te’n…

L’acció per la defensa dels drets, en aquests termes, no és en absolut cap utopia, eh? I, amb el Luca, encara menys, no? Quin és el futur d’en Luca? Què hem de fer perquè els nens i nenes puguin viure lliures i feliços? -Mentrestant, se sent el plor d’un nen a la taula del darrere…-

Doncs, entre d’altres coses, accions i compromisos… Potser també cal una visió més femenina del present i de la història, més lligada al concret…

-Hhmmm! Home, perdona: La Thatcher, la Merkel, l’Aguirre, l’Ana Botella…!

Sí… També hi ha homes estupendos, eh? Vaja, per viure millor hem de reorganitzar les nostres vides i les nostres prioritats, hem de superar el consumisme i saber, per exemple, que amb molt poquet es pot ser feliç. Amb ben poquet, amb bona gent, sense aquest ritme frenètic del capitalisme, en què cada dia has de fer milers de coses i estar ultramegainformat, has d’aconseguir milers de coses i tenir un estrès permanent… Parar el ritme vital, aprendre a viure més lentament, treballar menys, tenir més temps per mirar el mar, per estar amb gent que estimes… Aquí també podem mirar cap a altres llocs del planeta, per exemple l’Amèrica llatina, que ha passat processos devastadors i que, amb moltes contradiccions, en alguns llocs s’està anant cap a formes de vida més sostenibles, a tots els nivells, amb altres prioritats…

En el fons, sempre ens trobem amb la filosofia… Ser més que no pas tenir, per poder ser bé…

És clar, les possessions t’esclavitzen…

Sí, com deia Sèneca: n’hi ha que “tenen” riqueses com qui “té” febre, quan és la febre la que et te a tu…
I, per cert, aquella pregunta que fem sempre… Què els recomanaries als joves, al nostre possible públic lector més jove?

Doncs que qüestionin la versió oficial sempre, que es resisteixin davant les aparents impotències del present –aquest és un dels gols que ens han marcat, que, amb la caiguda de la Unió Soviètica, amb l’extensió de l’imperi capitalista a nivell global, s’ha consolidat la versió que no hi ha alternativa, que no hi ha un relat alternatiu. I aquest imaginari col·lectiu és el pitjor enemic que tenim ara, que la gent es convenci que no hi ha res a fer i que no hi ha alternativa, que només hi ha la llei de la selva i el carpe diem en el pitjor dels sentits, com si no hi hagués futur… Jo sempre –tu em coneixes- havia estat una pessimista activa i ara em defineixo com a una optimista militant, una optimista militant, no ingènua, per la forma de desafiament al poder. Ara mateix, ser optimista és desafiar la versió oficial, perquè és evident que es pot viure millor i es pot viure d’una altra manera, que estarà per inventar, que serà imperfecta, que serà un procés inacabat sempre, però una vida molt més bona que una vida tancada i mercantilitzada com la que ens estan imposant. Que els temps són difícils i és cert que tenim una crisi que anirà per llarg, que no es poden fer discursos triomfalistes… La solució ja no és fer-se d’un partit i conquerir el poder, perquè, a més, la solució ja no és d’àmbit local sinó que és global… Serà complicat, però, al mateix temps, és més veritat que mai que està tot per fer i que, fins i tot a una escala més petita, es pot fer molt més del que ens han dit fins ara. Ens han fet creure que som impotents, que no podem fer res, i en realitat això és fals… Fins i tot des d’un ajuntament es pot desobeir massivament, invertir l’ordre de les prioritats, apostar per una economia localment sostenible… Per exemple, des del 2007, a Roma, hi ha un president de districte –allà s’elegeixen per elecció directa- que, en una situació d’emergència habitacional menys greu que la que tenim aquí, va decretar una emergència habitacional i va expropiar pisos buits que estaven en mans de grans propietaris, de l’Església catòlica especialment, i s’hi van poder ubicar famílies desnonades. Òbviament el van denunciar, el van titllar de comunista stalinista, però els tribunals van legalitzar aquesta situació. Això es pot fer…

Una manera d’institucionalitzar reivindicacions procedents dels moviments socials…

Sí, perquè la conquesta de drets comença amb la desobediència. I és important, amés, que la lluita no sigui només sacrifici… És afirmació i alegria, és per ser més feliços. Si no, no hi ha revolució que serveixi. Entre altres raons, per això li he donat de mamar al Luca, quan tenia prop d’un any, en alguna compareixença al Parlament de Catalunya…

—–

Ada Colau és portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, activista i treballadora de l’Observatori DESC –Drets Econòmics, Socials i Culturals-, exsecretària general del Moviment de Crítica Radical.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin