A l’actualitat el consum de música enregistrada experimenta canvis i mutacions a velocitats desorbitades. La indústria discogràfica veu com el sistema tradicional d’edició i distribució de discos no passa pel seu millor moment i, malgrat les reticències, es veu obligada a modificar el sistema i a reinventar-se. S’ha demostrat que la música enregistrada pot arribar a les orelles dels consumidors sense passar per una discogràfica, i això fa perillar aquest sector industrial. Les noves tecnologies han fet que el consum de música hagi anat a l’alça en els últims anys. Ara és molt fàcil -i econòmic- tenir accés a música d’arreu del món gràcies als formats digitals que faciliten la seva distribució per la xarxa i la seva portabilitat a qualsevol dispositiu electrònic. A banda de les conseqüències legals i/o morals que es deriven d’aquesta distribució, aquests formats tenen alguns inconvenients. Un dels més utilitzats és el conegut mp3 que comprimeix l’arxiu sonor a fi i efecte de reduir el “pes” original de l’arxiu i facilitar-ne l’emmagatzematge i la distribució per la xarxa. La modificació de l’arxiu original, però, fa que s’eliminin freqüències sonores i la qualitat del so disminueixi considerablement, tot i que, sovint, no sigui fàcilment recognoscible.
Ja no es necessita un aparell reproductor de cassets o un tocadiscs per escoltar música, i ni tan sols un reproductor de discs compactes. Això ha fet que el plaer d’escoltar música enregistrada –la música en directe seria un altre tema- hagi deixat de ser un acte gairebé ritual per passar a formar part de les nostres vides d’una forma transversal, que no reconeix ni espai ni temps.
Músics i discogràfiques s’han vist obligats a buscar altres maneres de donar a conèixer els seus productes, ja que bona part del consumidor de música ha deixat de comprar discs i, si no hi ha vendes, a priori, el producte no arriba al públic massiu. Per això avui és habitual que els músics enregistrin els seus treballs i els donin a conèixer, gratuïtament o a canvi d’una petita aportació econòmica, a través de les xarxes socials amb la intenció arribar a un públic més ampli. Bandcamp, myspace o spotify són només algunes d’aquestes plataformes gratuïtes de difusió musical. D’aquesta manera s’han donat a conèixer propostes musicals que, posteriorment, han tingut un gran èxit de públic que d’altra manera, possiblement, no haguessin tingut mai.
Curiosament, malgrat les noves tecnologies i la poca demanda de suports físics, l’edició de discs, lluny de voler desaparèixer, s’ha anat reactivant en els últims anys. Un dels principals motius -deixant de banda les vendes, que rarament generen beneficis importants- és el d’oferir qualitat sonora i un suport físic atractiu amb continguts extres i exclusius que revalorin el producte. Una qualitat que no ofereixen els diferents formats digitals que distorsionen, en bona manera, el producte original. El format físic més estès actualment és el disc compacte (CD). Un format lleuger, fàcil de reproduir i que ofereix una bona qualitat del so original. Enrere han quedat els cassets, un format que va durar pocs anys -malgrat la seva popularitat- i que va acabar desapareixent, justament, per la mala qualitat que oferia un cop la cinta ja havia donat cert número de voltes. Era un format que envellia per si sol, la cinta es deteriorava, es podia esberlar i perdia qualitat a mida que passava el temps.
Si, finalment, el CD ha estat el format més estès i acceptat en els últims anys, el disc de vinil ha estat i és, encara, el disc per excel·lència. El format que s’ha perpetuat més temps i el que encara avui desperta passions per a molts melòmans.
Cap a la dècada del 1970, primer el casset i, posteriorment, el CD van anar desbancant el disc de vinil. Aquests nous formats eren més moderns i més portables que el disc tradicional, que requeria d’un aparell reproductor extern –el tocadiscs- i un manteniment curós i precís dels propis discs. Un tractament que, en els nous formats, era pràcticament nul. Des d’aleshores hi ha defensors i detractors d’un i altre format. El CD ofereix una bona qualitat i nitidesa en el so final ja que aquest és tractat digitalment i, a banda de la neteja de possibles impureses, no li afecta el pas del temps. Amb tot, un CD té uns 15 anys de vida útil en condicions òptimes. El disc de vinil té una major qualitat de so ja que aquest es produeix de manera analògica i no digital i, per tant, es diu que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre. Però el pas del temps sí que afecta, poc o molt, a aquests discs. La pols que s’acaba instal·lant als minúsculs solcs gravats al vinil que produeixen el so poden acabar interferint en la qualitat final, produint el característic “fregit” que podem sentir en els discs més deteriorats. Per altra banda, els discs de vinil tenen una vida útil de més de 100 anys. A partir d’aquí ja és qüestió de gustos i prioritats.
El disc de vinil va anar desapareixent del mercat al mateix temps que ho feien les empreses que es dedicaven a estampar aquests tipus de discs. En els últims, aproximadament, 15 anys ha estat realment molt difícil poder editar discs en aquest format. Sols ha sobreviscut en alguns camps com en el de la música electrònica en el qual, encara ara, el disc de vinil és el format més utilitzat i valorat pels punxa discos. Aquest tipus de música ha fet, alhora, que no es deixessin mai de fabricar tocadiscs i que avui aquest mercat vagi a l’alça.
D’un temps ençà, però, els melòmans defensors del disc de vinil estem d’enhorabona. Les noves modes i tendències han fet que el disc de vinil hagi esdevingut avui un objecte dels anomenats vintage cada cop més valorat i, a la fi, alguns músics i discogràfiques han optat per tornar a editar, mica en mica, discos de vinil. Actualment diversos músics ofereixen els seus productes en format CD, en format digital i, com a complement per a melòmans i col·leccionistes, la mateixa edició en disc de vinil. És un primer pas cap a la revaloració d’aquest format.
En el cas català últimament hi ha hagut diversos exemples. Grups com Els Pets van editar, amb motiu del 10è aniversari del disc “Bon dia”, una versió en vinil del mateix disc. Manel tenen una edició en vinil del seu disc “10 milles per veure una bona armadura” que venen a través de la seva web, i ja preparen, també, l’edició del seu proper disc en vinil. Mishima també ha editat el seu últim treball “L’amor feliç” en aquest format. El Belda i el conjunt Badabadoc van editar durant l’any 2006 tres vinils senzills de 7’. L’any 2010 es va editar un doble LP titulat “Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-1971)”, una selecció de cançons realitzada per Phil Musical (el comunicador Òscar Dalmau). Paral·lelament han aparegut noves discogràfiques que aposten exclusivament per aquest format d’edició i han obert noves botigues especialitzades, a banda de les ja existents que mai han deixat d’oferir aquest producte.
Per als melòmans i defensors del disc de vinil és un plaer retrobar el ritual d’escoltar música “d’ara i de sempre” a través d’un tocadiscs amb la calidesa inconfusible que només proporciona el disc de vinil. Celebro aquesta lenta però imparable represa esperant que tingui continuïtat i que la música enregistrada, a banda de sonar al cotxe, al metro o al carrer, també es pugui escoltar –i no només sentir- detingudament, tot intentant llegir els crèdits del disc que, imparable, avança donant tombs i tombs i tombs i tombs…
Comentaris recents