La religió és un fenomen social basat en la construcció d’àmbits metaempírics amb els quals es comuniquen els humans mitjançant rituals. Força religions no veneren deïtats, ni molt menys un déu creador de l’univers: el terme ‘religió’ engloba múltiples creences, valors i pràctiques que mai no són una esfera autònoma sinó que es vinculen amb vessants com la salut, el gènere, la identitat social, l’economia i la política.
La convivència en un mateix espai de diverses religions no és quelcom excepcional tal i com ho demostren milers d’exemples històrics i contemporanis. Aquesta diversitat no es produeix entre religions enteses com a emanacions celestials i/o metafísiques que modulen i determinen les conductes dels seus creients: a allò que cal parar atenció és a la imbricació dels grups religiosos amb l’acció social real, i fer-ho des d’una òptica basada en el coneixement qualitatiu i detallat des de la proximitat; és a dir, el treball de camp etnogràfic. La religió no és en si, sinó en relació amb on, quan, per què i per a què s’empra. És el seu ús el que hauria de ser d’interès en parlar de diversitat religiosa, imbricada com aquesta està en les pràctiques i experiències d’un sistema social.
La perspectiva multicultural, encara hegemònica, observa la pluralitat religiosa com a un mosaic de ‘comunitats’ culturals i de ‘tradicions’ amb consciència transcendental, i subratlla tant l’aspecte teològic de cadascuna d’elles (abstraient-les de la vida social) com llur pretesa homogeneïtat interna. Resulta molt contradictori parlar de diversitat religiosa sense incidir en l’enorme diversitat que, ben sovint, existeix dins de cada religió. A casa nostra, la perspectiva essencialista parteix d’una concepció jeràrquica: el cristianisme catòlic es considera ‘autòcton’ del territori on s’esdevé la diversitat de les ‘altres religions’ i, en base a això, és situat a banda, o per sobre, d’aquesta pluralitat.
Una alternativa a la visió essencialista i (multi)culturalista de la diversitat religiosa ha de ser laica i atea, per poder contemplar les religions en horitzontal amb una perspectiva crítica i ponderadament relativista: ni rebuig ni veneració. A més, el diàleg interreligiós no hauria de fer-se només entre les elits sinó, sobretot, entre les persones que practiquen les diferents religions, i dur-lo a terme amb l’ajut de la tasca etnogràfica.
La cosmologia i el corpus ritual que pugui tenir un grup religiós només pren significació en relació amb les condicions materials d’existència: la forma com la gent viu condiciona la seva manera de pensar, i això inclou, evidentment, la religió. La diversitat religiosa no és un mosaic de ‘comunitats’ amb una ‘tradició’ comuna sinó que és el resultat de la coexistència dins d’un espai social de diferents etnosistemes religiosos, és a dir, etnosistemes que tenen la ‘religió’ com a matriu de diferenciació, però que estan travessats per d’altres instàncies socials: gènere, parentiu, classe, edat, nacionalitat…. Els etnosistemes són conjunts autoorganitzats, plurals, relacionals i, sovint, canviants de persones i de col·lectius. Massa sovint el terme ethnos s’empra erròniament com a sinònim de genos (estirp biològica, ‘raça’); en grec antic, ethnos significa consorci, grup. Grups que són i que formen part d’etnosistemes: agregats socials heterogenis de diferenciacions, interessos, paradoxes, tensions, consensos i incompatibilitats. Explicar i donar a conèixer els recursos simbòlics d’aquests etnosistemes a través de la recerca i de la formació els posarà en valor per convertir-los en un patrimoni dinàmic i viu que serà el producte, sempre provisional, del treball de la societat sobre si mateixa.
Comentaris recents