Baruch Spinoza neix a Amsterdam el 1632 i mor a L’Haia el 1677. És un filòsof imprescindible per “sentir” -no només per “entendre”- l’acabament de l’obscurantisme i del dogmatisme religiosos medievals… Un home que explica, entre altres coses, el naixement de la mentalitat i de l’espiritualitat modernes, de fet, més intensament que en el cas –acadèmicament més potenciat- de Descartes, que encara volia fer coincidir la raó i la creença metafísica. Spinoza deslliura el pensament de qualsevol subjecció al mite, sense negar el rerefons psicològic, íntim i immaterial de la recerca en l’interior de l’individu. Vol vincular la raó amb el desplegament de la llibertat, per fer de l’ésser humà el centre del pensament reflexiu… I per trobar, des de la reflexió, una invitació constant a la coherència, a la defensa d’un mètode de constant automillorament, intel·lectual i moral, que constitueixi la base d’una vida “bona”.
I que en potenciï les condicions de recerca de la felicitat. Amb un mètode abastable a tots els individus que s’atreveixin, de debò, a pensar. I a “sentir” sobre allò que pensen. La seva independència intel·lectual el va portar a rebutjar l’oferiment d’una càtedra a Heidelberg, i va preferir mantenir la seva tasca professional –es dedicava a la fabricació i poliment de lents òptiques- per no haver de trair mai la seva llibertat davant de cap institució. Potser hauria tingut problemes amb la rigidesa de l’academicisme, o bé s’hauria vist obligat a negar els fonaments dogmàtics de qualsevol monoteisme –en aquest cas, cristià, de qualsevol adscripció- atès que ell s’inspirava en una visió més o menys panteista de l’Univers… Però no deixa de ser deliciosament gratificant que una Universitat (fent honor al seu nom) oferís un càrrec docent a algú que es dedicava a una feina manual, sense interferències burocràtiques ni exigències de titulacions…
La seva ètica afirma la plenitud de la llibertat de consciència com a referent de la coherència en els judicis morals, mitjançant la crítica radical a l’hegemonia de les mentalitats autoritàries. Mentalitats que, sempre, justifiquen la primacia dels seus propis sistemes de valors, dels seus codis de judicis morals, en base a autoritats extraconscients, de caràcter dogmàtic, tan sols argumentables des de la teologia. Si els codis morals són presentats com emanacions d’una autoritat divina, les autoritats “humanes” ho tenen molt més fàcil per justificar la legitimitat dels seus poders, privilegis i interessos… D’aquesta manera, amb contundència, Spinoza afirmaria en el seu Tractat teológico-polític que el darrer secret –el més gran secret!- dels règims monàrquics –de tota fórmula autoritària i opressiva- i el seu interès més profund consisteix a enganyar els homes, disfressant amb el nom de religió el temor amb el qual els esclavitzen, de manera que acabin combatent per la seva servitud quan creuen lluitar per la seva salvació…
Des de molt jove, va sotmetre els textos bíblics a una profunda crítica racional, causa que el va portar a ser expulsat de la comunitat jueva d’Amsterdam –pertanyia a una família jueva exiliada d’Espanya i Portugal, com a conseqüència de les expulsions-.
El seu caràcter tolerant i la seva bonhomia no impedeixen el furor venjatiu dels autors del “kherem” (excomunió) amb el qual el maleeixen:
Kherem a Spinoza (27 juliol 1656):
“Els caps del consell us fan saber que, havent conegut des de fa temps les opinions i obres malvades de Baruch de Spinoza, han intentat per tots els mitjans i promeses diverses que s’allunyés dels seus mals camins i són incapaços de trobar-hi un remei, ans al contrari, han tingut cada dia més coneixement de les heretgies abominables practicades i ensenyades per ell, i d’altres enormitats que ha comès, i d’això en tenen molts testimonis fidedignes, que han declarat i donat testimoni en presència de l’esmentat Spinoza, i pels que ha estat condemnat; tot això, havent estat examinat en presència dels ancians, s’ha determinat amb el seu consentiment que l’esmentat Spinoza ha de ser excomunicat i separat de la nació d’Israel; pel que se l’excomunica ara amb el següent anatema:
Amb el judici dels àngels i dels sants excomuniquem, separem, maleïm i anatematitzem Baruch de Spinoza, amb el consentiment dels ancians i de tota aquesta santa congregació, en presència dels llibres sagrats; pels 613 preceptes que hi són escrits, amb l’anatema amb el que Josuè va maleir Jericó, amb la maledicció que Eliseu va llençar sobre els seus fills, i amb totes les malediccions que hi ha escrites a la llei. Maleït sigui pel dia i maleït sigui per la nit. Maleït sigui quan dormi i maleït sigui quan camini, maleït quan entri i maleït quan surti. El Senyor no el perdonarà, que s’encengui des d’ara la còlera i la fúria del Senyor contra aquest home, i que caiguin sobre ell totes les malediccions que hi ha escrites al llibre de la llei. Que el Senyor destrueixi el seu nom sota el sol, i que el separi per les seves malifetes de totes le tribus d’Israel, amb totes les malediccions del firmament que hi ha escrites al llibre de la llei. Però vosaltres que sou lleials al Senyor Déu vostre, que visqueu tots aquest dia.
I us advertim, que ningú no pot parlar amb ell ni per obra de la boca ni de l’escriptura, ni concedir-li cap favor, ni trobar-se sota un mateix sostre amb ell, ni apropar-s’hi a menys de quatre colzes, ni llegir cap paper composat o escrit per ell”.
Sliozberg, G.B. Mest Spinozy za kherem. París, 1933
Jorge Luis Borges li dedica, en dues etapes prou allunyades dins de la seva obra, els següents poemes:
Spinoza
Las traslúcidas manos del judío
Labran en la penumbra los cristales
Y la tarde que muere es miedo y frío
(Las tardes a las tardes son iguales)
Las manos y el espacio de jacinto
Que palidece en el confín del Ghetto
Casi no existen para el hombre quieto
Que está soñando un claro laberinto
No lo turba la fama, ese reflejo
De sueños en el sueño de otro espejo,
Ni el temeroso amor de las doncellas.
Libre de la metáfora y del mito
Labra un arduo cristal: el infinito
Mapa de Aquél que es todas sus Estrellas
“El otro, el mismo”, 1964
Baruch de Spinoza
Bruma de oro, el occidente alumbra
La ventana. El asiduo manuscrito
Aguarda, ya cargado de infinito.
Alguien construye a Dios en la penumbra.
Un hombre engendra a Dios. Es un judío
De tristes ojos y de piel cetrina;
Lo lleva el tiempo como lleva el río
Una hoja en el agua que declina.
No importa. El hechicero insiste y labra
A Dios con geometría delicada;
Desde su enfermedad, desde su nada,
Sigue erigiendo a Dios con la palabra.
El más prodigioso amor le fue otorgado,
El amor que no espera ser amado.
“La moneda de hierro”, 1976
Comentaris recents