Amb aquesta frase, fa poques setmanes, una persona m’intentava explicar que les cares de l’opressió sexista són moltes i que la superació de cadascuna d’elles té ritmes diferents. Explicava, de fet, que les mesures enfocades a combatre el sexisme partien d’una anàlisi parcel·lada de la realitat i que, per tant, els resultats no sempre eren satisfactoris per a tots els col·lectius -les dones que cobrem menys, els homes sense permís de paternitat, les lesbianes i els gais que pateixen homofòbia, les transsexuals sense cobertura de la seguretat social, les transgènere obligades a passar per una operació per canviar-se el nom…-

És, justament, com a fruit d’aquest parcel·lament que en molts ambients progres ens passa el que ens passa: sovint considerem que les desigualtats de gènere estan superades, ja que suposem que allà on dones i homes tenim garantides les mateixes oportunitats, el sexisme no té raó de ser.

Tanmateix, sota el meu punt de vista, a aquesta consideració se li poden fer dues crítiques:
La primera, més òbvia, i més comuna entre aquelles persones del nostre entorn que, habitualment, porten el filtre lila a les ulleres, és que la garantia d’oportunitats no és sinònim d’igualtat. Si bé és cert que tenir garantides les oportunitats va més enllà que ser tractada d’igual manera davant la llei, també és cert que tenir garantides les oportunitats vol dir “tenir possibilitats”, però no necessàriament “tenir-les i exercir-les”. I només cal observar una estona per adonar-nos que hi ha espais, funcions i rols assignats majoritàriament a dones i d’altres majoritàriament a homes, també en els nostres espais quotidians.

La segona, segurament més silenciada, és que el sexisme no només té a veure amb les desigualtats entre homes i dones, sinó que es tracta d’un sistema d’opressió força més complex. Sexisme no és “pensar que un sexe és superior a l’altre” ni “creure que hi ha grans diferències entre homes i dones i que, per tant, han d’estar reflectides en la manera com es comporta la societat, en el llenguatge, en les actituds sexuals i en la llei”, com diu la Viquipèdia. Al meu parer, sexisme és, com diu la Maria Jesús Izquierdo, professora de Teoria Sociològica de la UAB, una matriu de relacions d’explotació i opressió que ens empobreix a tots i totes, i sobre la qual s’ha construït tota la realitat social. És a dir, no podem parlar del sexisme “dels homes” envers “les dones”, sinó que hem de parlar del sexisme de la societat i, conseqüentment, del sexisme com a condicionant de la nostra visió de la realitat; dit d’una altra manera, el sexisme forma part de la nostra columna vertebral.

Entès així, el sexisme és un dels pilars sobre el qual se sostenen moltes de les desigualtats que trobem en el nostre entorn, i no només envers les dones. Un pilar, de fet, que ens perfila i modela per ser homes i dones d’una determinada manera o -encara diria més- per ser o bé homes o bé dones. Un pilar que ens diu que un no-home ha de ser una dona necessàriament i viceversa.

La primera vegada que vaig ser plenament conscient d’aquest fet, de la manca de llibertat que suposa estructurar el món en base a una visió sexista del mateix (vull dir, en una societat que no només és masclista perquè oprimeix les dones, sinó que s’estructura en base a la falsa dicotomia home-dona), va ser quan vaig conèixer de prop una persona trans sense saber-ho.

Jo ajudava a un amic meu a prendre notes en uns grups de discussió amb lesbianes adolescents per a una recerca sociològica i, abans de començar la tasca, em va presentar la resta de membres de l’equip que realitzaven la recerca amb ell.

Vam anar a fer un cafè i vam estar preparant una estona quin paper havia de fer cadascú, quins temes sortirien, quina informació calia recollir, etc. Tanmateix, jo no estava massa atenta: no havia aconseguit saber quin era el nom de la persona que tenia al costat asseguda i no sabia si es tractava d’una noia o d’un noi. I, sí, allò em generava una tensió que no em permetia estar pendent d’altres temes; la seva presència m’interpel·lava. La seva presència confirmava que el meu comportament no és indistint al gènere de l’interlocutor i que, a més, necessita l’esquema sexista de classificació, per poder-se desenvolupar amb tranquil·litat.

Amb el temps, he pensat moltes vegades en aquella situació i moltes vegades l’he posada com a exemple de la necessitat que tenim les persones de diagnosticar el gènere de la resta, per sentir-nos segures. En el fons, de fet, de la dependència que tenim del sexisme per caminar sobre ferm.

Tanmateix, això és només una anècdota personal. La qüestió no és constatar que les persones tenim aquest desig classificatori respecte el gènere, sinó reflexionar sobre per què això és així.

El passat 10 de gener el Govern basc va aprovar una llei que tornava a obrir el debat sobre la varietat de cares del sexisme. La proposta de llei del Govern basc, a favor del reconeixement de les persones transsexuals, estableix la possibilitat que les administracions basques atorguin una documentació provisional que acrediti les persones que s’han canviat de sexe i que encara no hagin aconseguit canviar la seva identificació registral. És clar que la llei és un avenç des del punt de vista del reconeixement de drets d’un col·lectiu, però també és clar que torna a abordar el conflicte de gènere des d’un punt de vista parcial.

El problema rau un altre cop en la mateixa idea. Si bé ara la fita ja no és considerar només les dones com a víctimes del sexisme, i ampliar el reconeixement d’aquesta opressió al col·lectiu transsexual, ens tornem a deixar fora molta gent oprimida pel sexisme, perquè tornem a llegir la realitat des d’un sol prisma.

Cal que ens preguntem, en aquest cas, quin és el col·lectiu transsexual i si aquest és l’últim que ens queda per reconèixer-li els drets.

Transsexuals són aquelles persones que s’han canviat els òrgans sexuals? O són aquelles que s’identifiquen amb el sexe contrari del que el seu DNI diu? O són aquelles a les que un psiquiatre els ha diagnosticat disfòria de gènere perquè han respost un test en el qual es mesura la veracitat de la identitat amb que cadascú viu?

Sí, la cosa es torna a complicar. Si al final la llei reconeix els drets d’aquelles persones que s’han canviat de sexe, què hem de fer amb les que no estan operades? I amb les que estan còmodes amb uns pits grans i genitals masculins? I amb les que neixen “indefinides” perquè el seu cos desenvolupa caràcters masculins i femenins al mateix temps?

De nou ens trobem amb l’obliqüitat i la justesa de mires que ens provoca el sexisme. I de nou amb la varietat de cares. I de nou amb les limitacions analítiques. I, al final, de nou amb la divisió de la lluita antisexista… té nassos! Perquè ara les que no estan operades diuen que la llei les exclou.

Cal que reemprenem el tema des de la globalitat i, sobretot, des de la convicció que cadascú té dret a identificar-se com li doni la gana (segueixo sense veure un problema en el fet que algú prefereixi dir-se Pepa que Pep). Cal entendre que totes les conductes humanes estan filtrades per la matriu del sexisme. Cal que sumem esforços per reivindicar un marc comú antisexista (en forma de llei antisexista, per exemple) i adonar-nos que això, amb pedaços, no ho arreglem.

Perquè si no, efectivament, la lluita trans serà la del segle que ve.

Comparteix

Facebook

Twitter

Linkedin