Les eleccions parlamentàries no acostumen a ser una ocasió dramàtica per a una gran part de la població finlandesa. Hem tingut, durant molt de temps, un sistema estable en el qual els tres grans partits centrals -Partit de la Coalició, Partit de Centre i Socialdemòcrates- han competit per la posició de ser el partit més gran i, conseqüentment, pel càrrec de primer ministre. Per descomptat, és sempre emocionant veure qui guanya aquesta posició, però, després, és costum dels governs de coalició obligar les parts a seure i treballar en compromisos per tal d’arribar a un acord sobre el programa del govern. Els compromisos signifiquen que els girs de 180 graus es donen molt poques vegades, especialment en les àrees caracteritzades, precisament, per la seva continuïtat i la seva previsibilitat. A Finlàndia la política exterior i les polítiques de la UE es consideren sota el prisma de “volem ser vistos com a socis de confiança en el panorama europeu i internacional”
Les eleccions d’abril de 2011 van produir un canvi quan els Basic finns (sovint traduïts com els veritables finlandesos) van obtenir una victòria aclaparadora. Abans de les eleccions eren un partit minoritari de l’oposició, amb pocs diputats, coneguts, principalment, per les seves postures anti-comunitàries i anti-immigració. Ara s’han convertit en el tercer grup més gran del Parlament, just després de la Coalició i dels Socialdemòcrates, deixant caure el Partit de Centre a una quarta posició. Per què?
Per què he de pagar pels altres?
L’adopció de les decisions per consens ha acabat convertint la política finlandesa en francament avorrida. Les qüestions polítiques són sovint complicades, i les persones no estan interessades a conèixer el seu contingut. Els polítics professionals estan enfocant bé aquests assumptes, però fallen a l’hora de comunicar els seus raonaments als ciutadans. En aquest context de pèrdua d’interès en la política, tres importants factors van influir en el vot a favor dels Basic Finss durant l’últim parell d’anys. En primer lloc, han sortit a la llum alguns escàndols vinculats a alguns polítics clau. Aquests fets han erosionat la tradicional fe en la “puresa” dels polítics entre la població. En segon lloc, hem vist com centenars de ciutadans de la UE, dels estats membres més pobres, van començar a fer de captaires omplint els carrers de les grans ciutats. Això va sorprendre els finlandesos perquè la mendicitat al carrer no havia, pràcticament, existit mai a Finlàndia. I en tercer lloc, d’una manera molt oportuna durant la campanya electoral, els problemes financers de Grècia, Irlanda i Portugal es van fer evidents. El Govern finlandès va participar en el repartiment de la càrrega, però els ciutadans no entenen per què han de “pagar de la seva butxaca pels errors dels altres”.
A la política es necessiten enemics
Els Basic finns van utilitzar tots aquests esdeveniments per aconseguir suport. Es va acusar el Govern i els polítics dels partits tradicionals de no actuar correctament, per viure per sobre dels mortals i per no escoltar les seves preocupacions. Els captaires dels carrers es van interpretar com el resultat de polítiques errònies del Govern per permetre aquestes persones a Finlàndia, i per permetre’ls demanar als carrers, sovint amb nens petits. Els Basic Finss van dir “Aquest tipus de comportaments no pertanyen a la nostra societat” i la majoria de les persones hi van estar d’acord. El suport financer als membres amb problemes de la zona euro va ser retratat com robar els sous dels finlandesos que treballen dur “Voleu pagar per la vida ociosa de les persones que no treballen dur?… Per descomptat, la resposta va ser “no”.
Es diu que es necessiten enemics a la política, especialment a la política populista: amb la finalitat de demostrar que són diferents donen la culpa de totes les coses mal fetes als altres. Així que els enemics van ser concebuts: els partits tradicionals i els polítics, les polítiques liberals del Govern, la Unió Europea … Un populista no té necessitat de presentar polítiques sobre temes complicats, que en qualsevol cas tampoc no interessarien al públic en general . En té prou amb estar en contra.
Anti Unió Europea, anti-estrangers, “Finlàndia primer”
Els Basic Finns diuen que són els defensors de la “gent petita”, un “partit de la classe obrera sense el socialisme”. Els hi diuen als desocupats que és culpa dels estrangers que no tinguin feina. I que la crisi financera es deu a una conspiració entre els polítics i els bancs: els polítics fan que la gent petita pagui impostos i paguen salaris petits, perquè puguin donar diners als bancs, per tal que, a continuació, sigui possible tornar a prestar diners als polítics… Sembla una bogeria per a mi, però el missatge, aparentment, funciona, quan és presentat per un bon comunicador, i això és el que és el líder dels Basic Finns.
Hi ha espai perquè el populisme sorgeixi i es propagui quan les persones es senten amenaçades. Si aquesta amenaça no existeix, un polític populista intel·ligent pot crear o reforçar aquests sentiments inventant amenaces i enemics. Els Basic Finns diuen que aprecien els valors de la vida, la pàtria i l’ètica -dels finlandesos, és clar. Les amenaces vénen de fora, d’un món gran i ferotge. Els estrangers, de dins i fora de la UE, haurien de tornar als seus països. Els finlandesos han de viure feliços per sempre, separats de la resta del món. Tot aquell que reflexioni sobre el que això significaria, sens dubte arribarà a la conclusió que això no és factible. Afortunadament, l’actual Govern de Finlàndia no posarà en pràctica aquestes polítiques.
*Tarja Laitiainen és l’ambaixadora finlandesa a Sofia però va escriure el present article en la seva condició de ciutadana pro-europea
(Agraïm a Astrid Pont la traducció d’aquest treball)
Comentaris recents