Els passats dies 31 de Maig a Madrid i 1 de Juny a Barcelona la Fundació Ferrer i Guàrdia va presentar públicament l’Informe Ferrer i Guàrdia, Anuari de la laïcitat 2011. Es tracta d’un extens estudi que, partint de notícies de premsa, sentències judicials, dades estadístiques i sondejos d’opinió, pretén mostrar una imatge fixa del que durant el 2010 ha succeït en relació a la laïcitat i la llibertat de consciència. A continuació fem un extracte de les principals idees clau que es van destacar a la presentació.
A Espanya resta pendent, com a mínim, un capítol de la transició democràtica: el que ha de fer efectiva la separació entre l’Església catòlica i l’Estat.
Efectivament, a Espanya amb l’arribada de la democràcia no es va produir un canvi substancial en les relacions entre l’Estat i l’Església catòlica. Aquesta continuïtat és especialment significativa en tot el que té a veure amb la laïcitat, doncs hem de tenir present que el règim anterior a la democràcia s’autoanomenava nacional-catòlic amb el vist-i-plau de les autoritats religioses.
Per exposar-ho d’una manera més gràfica, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola al 1978:
- la litúrgia institucional no va canviar, i els juraments de càrrecs es continuen fent sobre un llibre religiós, els funerals d’estat continuen essent catòlics, i molts actes públics incorporen cerimònies religioses encara avui.
- la presència dels càrrecs públics als actes religiosos no va canviar substancialment,
- els fons de l’Església catòlica no van sofrir cap davallada en els ingressos provinents de l’Estat,
- la capacitat de relació i interlocució de les autoritats eclesiàstiques catòliques no es va veure disminuïda o homologada a la de la resta d’autoritats eclesiàstiques d’altres confessions religioses.
De l’observació dels efectes quotidians que genera l’actual marc normatiu i de relacions entre l’Estat i l’Església catòlica es fa evident que la separació entre l’Església catòlica i l’Estat Espanyol resta encara pendent.
Cal denunciar la manca de transparència amb que totes les dependències de l’Estat tracten la informació del finançament de les institucions vinculades a les confessions religioses.
Quan a Espanya parlem de finançament de les confessions religioses cal destacar que, sobretot, ens hem de referir a l’Església catòlica, tot i que les comunitats jueves, protestants i musulmanes també tenen acords dels que se’n deriven formes de finançament que tampoc no gaudeixen de polítiques de transparència. Així cal ser explícits en la denúncia:
- no és pública la informació dels diners que ha rebut l’Església catòlica a partir de la Declaració de la Renda del darrer exercici declarat, ni la matriu de dades que hauria de poder permetre fer-ne una anàlisi acurada,
- no és pública la informació dels diners que han rebut el conjunt de les confessions religioses per al manteniment de la seva estructura confessional i jeràrquica,
- no és públic el cost dels mestres de religió per a les arques de l’Estat,
- no és pública ni està agrupada la informació sobre la quantitat de diners que rep la indústria educativa de l’Església catòlica a partir del concert educatiu,
- no és pública ni està agrupada la informació sobre la quantitat de diners que rep la indústria sanitària de l’Església catòlica a partir del concert sanitari,
- no hi ha transparència suficient ni està agrupada la informació dels costos que li suposen a l’Estat el manteniment del patrimoni que obra en poder de l’Església catòlica,
- no hi ha informació agrupada sobre el finançament directe de l’Estat dels actes litúrgics i culturals de les diferents confessions i ordes religioses,
- no hi ha informació agrupada sobre els diners que reben de l’Estat les institucions vinculades a la indústria local i internacional de la caritat catòlica.
Cal dir que la major part d’aquestes transaccions són de molt difícil seguiment per dues raons bàsiques:
- el tracte singular que l’Estat atorga a l’Església catòlica fa que aquest finançament gairebé mai no es faci en règim de concurrència competitiva, de manera que els procediments de concessió gairebé mai no tenen cap publicitat,
- la complexitat de l’entramat institucional d’entitats i empreses que depenen de l’Església catòlica, directa i indirectament, amb infinitat de nombres d’identificació fiscal que controlen o sobre els que tenen una gran influència, sovint determinant, en dificulta el seguiment.
El procés de secularització a Espanya és lent, no sembla percebre’s el seu final, però s’accentua a mesura que les generacions educades en un sistema democràtic guanyen pes social.
El procés de secularització a Espanya es caracteritza per tres variables:
- el lent increment del pes relatiu que tenen les persones que trien opcions de conscièn-cia no religiosa, que han passat del 8% al 1978 al 22% al 2010,
- la pèrdua del pes que la religió té en la vida de les persones, com es pot veure en elements quotidians com, per exemple, la consideració majoritària de la ciutadania de les festes nadalenques com unes festes comercials i familiars en un 82%, vers un 11% que les considera religioses,
- la visibilització a l’espai públic d’expressions de rebuig de l’Església catòlica com a institució –no pas a la creença– com poden ser els casos d’apostasia fets públics.
La ciutadania espanyola sap diferenciar la seva adscripció de consciència de la seva aposta per la laïcitat. Això es manifesta clarament quan una majoria és partidària de mantenir les confessions religioses en posicions coherents amb la laïcitat al mateix temps que es declara catòlica de forma majoritària.
Aquesta conclusió es fa evident quan s’observa la compatibilitat entre les següents dades, per posar alguns exemples:
- un 78% de la població es declara partidària d’opcions de consciència religiosa,
- alhora que el 80% de la població considera que les religions no haurien d’influir en les decisions de governs ni en el vot ciutadà, i un 52% considera que les organitzacions religioses tenen massa poder,
- un 48% considera que el govern no hauria de finançar cap confessió religiosa, mentre que un 24% més es manifesta contrari a la forma de finançament desigual entre confessions religioses.
Al capítol d’educació cal destacar que la capacitat d’influència de l’Església catòlica al sistema públic d’educació està finançada per l’Estat, alhora que s’observa com, a mesura que els menors tenen major protagonisme en la decisió, els alumnes que trien classe de religió a les escoles públiques disminueixen molt substancialment.
Les xifres sobre el concert educatiu no deixen marge de dubte: 3 de cada 4 euros que l’Estat paga a escoles privades van a parar a escoles catòliques. Així mateix el 96’6% de les places escolars d’escoles religioses són concertades. D’aquesta manera podem afirmar, sense cap mena de dubte, que:
- la influència de l’Església catòlica al sistema públic d’educació està finançada gairebé íntegrament per l’Estat,
- que la indústria educativa de l’Església catòlica està orientada a incidir en el sistema públic d’educació majoritàriament.
D’altra banda, a les escoles públiques s’observa com a mesura que els alumnes creixen i, podem imaginar que, en conseqüència, prenen part del procés de decisió, l’assignatura que trien deixa de ser la classe de religió, per triar per una classe alternativa: a primària trien classe alternativa un 27%, a secundària un 47% i a batxillerat un 64%.
Un altre element de reflexió que aporta l’Informe Ferrer i Guàrdia és el que té a veure amb la dispersió territorial d’algunes de les dades que es presenten.
Efectivament, la dispersió territorial d’algunes dades que presenta l’Informe Ferrer i Guàrdia, Anuari de la laïcitat 2011 són molt significatives i sembla que haurien de ser ateses des de les polítiques de gestió de la llibertat de consciència al conjunt de l’Estat espanyol. Algunes mostres d’aquesta dispersió són:
- Mentre que a Catalunya (32), Euskadi (29), Navarra (27) i Madrid (27) més d’un 25% de la població es declara partidària d’opcions de consciència no religiosa, a Galícia (91), Canàries (87), Ceuta (85) i Extremadura (85) més d’un 85% es considera partidària d’opcions religioses,
- Mentre que a Melilla (83), Castella la Manxa (82) Extremadura (79) i Andalusia (75) més del 75% de l’alumnat té accés a escoles públiques, a Euskadi (50) i Madrid (53) gairebé només hi té accés el 50% dels alumnes.
Finalment una conclusió general que podem observar de l’anàlisi i el posicionament que defensem des de la Fundació Ferrer i Guàrdia entorn a la necessitat d’un marc normatiu que permeti avançar cap a una gestió veritablement laica de l’espai públic: mentre que no canviï determinada normativa d’àmbit estatal, els esforços de gestió de la pluralitat religiosa que es fan des de l’àmbit local i autonòmic poden acabar aprofundint en un model no respectuós amb la llibertat de consciència.
Efectivament, moltes administracions i governs autonòmics i locals, davant la constatació que la immigració ha suposat visibilitzar la pluralitat religiosa al nostre territori, han decidit emprendre accions que facilitin la gestió d’aquesta pluralitat.
Sovint aquesta gestió es fa des del reconeixement que la confessió catòlica romana parteix d’una situació de privilegi injusta i que fa de les administracions públiques un actor no neutral en aquestes relacions.
La temptació que detectem cada cop més sovint és l’intent d’aquestes administracions públiques de contemplar el principi de neutralitat no des de l’opció de reduir els privilegis dels quals gaudeix l’Església catòlica, sinó des de l’intent d’equiparar la resta de confessions per elevació dels privilegis d’aquestes darreres.
Així, ens trobem que la manca d’iniciatives per derogar el marc normatiu que legitima els privilegis actuals de l’Església catòlica ens està conduint a avançar no pas cap a un model més laic de gestió de la pluralitat religiosa, sinó cap al que podríem anomenar un règim de multiconfessionalitat.
Caldria garantir:
a/ la indiferència de l’Estat davant les creences de la ciutadania, sempre que aquestes respectin els drets humans,
b/ la neutralitat de l’Estat en el tracte a totes les opcions de consciència, siguin religioses o no ho siguin,
c/ el zel per evitar una excessiva interacció entre l’Estat i les confessions religioses,
Comentaris recents