“La injusticia, la crueldad y la miseria que existen en el mundo moderno son una herencia del pasado, y su raíz es económica, ya que la competencia de vida o muerte era inevitable en las primeras épocas. Pero ahora no es inevitable. Con nuestra actual técnica industrial podemos, si queremos, proporcionar una existencia tolerable a todo el mundo. Podríamos asegurar también que fuera estacionaria la población del mundo, si no lo impidiera la influencia política de las Iglesias que prefieren la guerra, la peste y el hambre a la contraconcepción. Existe el conocimiento para asegurar la dicha universal; el principal obstáculo a su utilización para tal fin es la enseñanza de la religión. La religión impide que nuestros hijos tengan una educación racional; la religión impide suprimir las principales causas de la guerra; la religión impide enseñar la ética de la cooperación científica en lugar de las antiguas doctrinas del pecado y el castigo. Posiblemente la humanidad se halla en el umbral de una edad de oro; pero, si es así, primero será necesario matar el dragón que guarda la puerta, y este dragón es la religión.”
Bertrand Russell
Por qué no soy cristiano, Barcelona: Edhasa, 1977. Pàg. 54-55
…Perquè, anem a pams, la proposta d’una ètica laica que, entre altres, representa Bertrand Russell: la vida bona és inspirada per l’amor i guiada pel coneixement s’oposa vivament (més vivament que mai, valgui la redundància, quan es tracta d’una possible vida bona) a la metàfora fundacional de les mitologies teocràtiques i teocèntriques –metàfora que comparteixen totes tres, judaisme, cristianisme i Islam–. La defensa de la dignitat dels éssers humans s’enfronta radicalment al sadisme del sotmetiment a un poder absolut i extraconscient, incognoscible –el poder de la por a la mort– representat pel mandat diví que Abraham (l’anomenat “pare” Abraham) s’entesta a complir, per tal d’obeir cegament allò que cap pare mai no obeiria: l’assassinat del seu fill… Estar disposat a matar Isaac, com a mostra de fins on pot arribar una fe irracional, acrítica i monstruosament sàdica –si Déu ho vol, mataré el meu fill!–… De res no serveix que, finalment, Abraham rebés una contraordre: ja estava tot demostrat.
Aquí hi rau la fonamentació de tots els antihumanismes, l’obcecació malaltissa en la pèrdua de la raó i la dimissió de tota capacitat intel·lectiva, per tant, crítica. La pèrdua de tota capacitat de vincle emocional positiu amb els altres, amb els teus mateixos, en virtut de l’obediència a un poder sobrehumà… La renúncia a la pietat, el blasme de l’amor, el lliurament boig a la mort –a la mort d’aquella vida que tu has creat, precisament–, la destrucció del món, l’arrabassament de qualsevol dignitat als més desprotegits –la figura del nen, el dèbil, l’indefens…– El sadisme ignominiós d’Abraham justifica i potencia totes les praxis abominables i sacrificials dels monoteismes: podem exterminar la vida, per mandat diví; podem renunciar a l’alegria de la vida, per mandat diví; podem enaltir la mort, per mandat diví; podem lloar el poder destructor, per mandat diví; podem matar el nostre fill, per mandat diví… Però com s’ha pogut arribar a acceptar tanta ignomínia? Ah, és clar… per mandat diví! I encara n’hi ha que creuen possible fer derivar criteris morals acceptables –i socialment positius– de mandats fonamentats en tanta crueltat!
Si hi afegim la por instintiva a la mort, i la negació a acceptar les condicions de la vida mateixa, ho podem començar a entendre: Vostè vengui por, receptes de comportament derivades d’aquesta por, col·loqui mites sàdics en l’origen de la seva cosmovisió, i no tingui por –precisament– que mai ningú no gosi atrevir-se a pensar per ell mateix i, suposant, fer derivar propostes de respecte a la dignitat, d’amor, i de goig de la seva capacitat de raonament.
Abraham, contra tota l’ètica humanista… Abraham, pare de les mitologies teocràtiques, contra la llibertat de consciència i, per tant, contra l’anhel d’alliberament dels éssers humans de les condicions de dominació i d’injustícia social i econòmica que els monoteismes han justificat i justifiquen… Els mecanismes de la dominació d’uns homes sobre els altres s’han explicat, han intentat justificar-se, com a resultat de visions metafísiques –la divinitat, l’estructura mateixa de la natura (és a dir, una determinada concepció metafísica de les forces naturals), un dogma filosòfic o nacional –redemptorista o comunitarista– de les quals se n’han fet derivar normatives de comportament, reglamentacions morals, sistemes d’ordenament de la societat, als quals els homes dominats s’han de sotmetre. Ho va explicar molt bé, ja al segle XVII, Baruch Spinoza, quan afirmava que el més gran secret dels sistemes absolutistes i el seu més profund interès consisteix a enganyar els homes, disfressant amb el nom de religió el temor amb el qual els esclavitzen, de tal manera que acabin combatent per la seva servitud quan creuen lluitar per la seva salvació…
L’abominable mite d’Abraham i la seva obediència ens porta de cap a la Inquisició, a l’odi malaltís a la llibertat per part del catolicisme, al puritanisme calvinista i al fonamentalisme fanàtic del judaisme ultraortodox, al culte al sotmetiment i a l’exclusió de l’Islam, al terrorisme suïcida gihadista, als feixismes de tot nom i condició, sempre reverents servidors d’un “pare” disposat a sacrificar els fills.
Doncs no: i si recordéssim, per exemple, que podem pensar per nosaltres mateixos?
Joan Oliver, conegut com a poeta amb el sobrenom de Pere Quart, va escriure, als anys trenta, una obra de teatre poc recordada ara, però d’una rabiosa actualitat, en aquell moment i ara. Una obra veritablement revolucionària: Allò que tal vegada s’esdevingué… Plantejava el capgirament dels mites edènics inicials, i era Caïm qui tenia raó, qui estava carregat de raons: l’atreviment, la desobediència a l’autoritat, el trencament amb la figura d’un “pare” despòtic, cruel i injust –el mateix que donaria, més endavant, l’ordre assassina a Abraham…–, l’accés a l’autoconeixement, el treball de la pròpia consciència, la llibertat. Ja, en aquell moment, calia dir que no. Optant, potser, per la possibilitat, no ja del lliurepensament, sinó, estrictament, del pensament, del raonament lliure, mètode per accedir a un procés de construcció d’una vida dotada de més dignitat, per a la llibertat i la felicitat, enfront del dogmatisme monoteista i totalitari que vol sotmetre el gènere humà a una dimensió d’esclavatge moral i, per tant, social i polític. Calia desobeir. I viure.
Comentaris recents