Ajustem el focus i comprovem la llum just abans de fotografiar una floreta al mig del bosc… En aquell moment, de cua d’ull, veiem una ombra fosca mentre sentim un soroll de branquillons i uns grunys que trenquen la pau del bosc.
Encara no ens hem girat que l’organisme comença a descarregar glucosa i adrenalina a la sang, mentre que augmenta la pressió arterial i la freqüència cardíaca a fi que arribi tot als muscles majors a la màxima velocitat. Se’ns dilaten els ulls i les pupil·les a fi de millorar la qualitat de la visió i, just en aquell moment, si l’ensurt, la por o directament el pànic ens deixa, comencem a pensar què vol dir aquell soroll i quina és la millor decisió a prendre.
La por és, doncs, un element fonamental en la complexa maquinària per mantenir i perllongar la nostra vida i, finalment, reproduir l’espècie. Però com el sexe, la fam o altres motors biològics, només expliquen en darrera instància les nostres accions i, molts cops, produeixen reaccions divergents o simplement inesperades.
La primera conseqüència és que no reaccionem davant de fets objectius i obvis, sinó davant de discontinuïtats, això és un fet adaptatiu fonamental. Quan els nostres rebesavis caminaven per la sabana africana (perquè tots som descendents de negres que van emigrar fa ben poques desenes de milers d’anys), distingir dos punts brillants o una ombra fugissera, entre l’herba alta o els matolls, podia significar la diferència entre viure o morir. El resultat és que el nostre cervell està construït per crear continuïtats que ens permetin defensar-nos o fugir quan la realitat les trenca.
Creem, busquem i “trobem” continuïtats arreu, projectem el passat en el futur, atribuïm la sort, en el joc o en la vida, a la nostra habilitat a l’hora d’escollir combinacions numèriques adequades, o en haver seguit els estudis que calien i, quan els fets ens són desfavorables, cerquem en la mala voluntat del altres, la mala sort, o en la nostra manca de fe en Déu la causa de les nostres desgràcies. Aquesta creació obsessiva de continuïtats és una de les raons per les quals el càlcul de probabilitats, la teoria del caos i altres teories científiques no causals s’han desenvolupat tard i enmig de resistències brutals encara avui. Quan, a principis del segle XIX, es va demostrar que mitjançant el càlcul de probabilitats es podia recalcular tota la mecànica clàssica, l’Albert Einstein va dir la famosa frase que Déu no juga als daus.
Les religions i altres creences holístiques (com que el mercat ho pot regular tot), no són un constructe cultural caigut del cel, sinó l’expressió d’una necessitat profunda de l’ésser humà, de les seves pors i de les seves angoixes, i quan aquestes no donen respostes ajustades a una realitat canviant ens girem cap a la màgia simpàtica, les creences paranormals i altres crosses d’ajut personal.
La por adreça la sang als grans muscles i bàsicament a les cames, la nostra biologia està pensada per fugir… Intentar matar un búfal africà o un lleó a la càrrega tenint només un punyal de pedra o les mans nues és biològicament impossible, amb el permís d’en Jean Claude Van Damm i l’Arnold Schwarzenegger
I, tot i això, sent una espècie omnívora, no pensada per caçar (no tenim urpes, la nostra dentadura com a carnissers és mediocre i la nostra velocitat punta és massa baixa), hem estat uns caçadors més que notables i, sobretot, ens hem defensat de depredadors més poderosos que nosaltres en condicions que, com la sabana, no ens eren gens favorables.
Però els nostres avantpassats van haver desenvolupat una tecnologia suficient per disposar, amb una certa regularitat, de carn que permetés al seu cervell de créixer i desenvolupar-se i, per fer-ho, els calia anar contra la seva base biològica de supervivència. Aquesta tecnologia altament sofisticada són les relacions socials. Cada cop els arqueòlegs estan documentant, amb major precisió, com el desenvolupament de les parts del crani relacionades amb el creixement del cervell relacionat amb la paraula (eina fonamental per al desenvolupament de relacions socials sofisticades), estan estretament relacionades amb el pensament abstracte i la construcció d’eines i van evolucionar parelles durant centenars de milers d’anys.
Són les relacions socials que ens garanteixen que cap dels altres membres de la colla fugirà, que tindrem assistència en cas de ferides, o que la nostra parella i progènie no quedaran en la misèria per convèncer-nos d’esperar estoicament l’atac, o d’arriscar-nos a caçar determinats animals.
Tot i que els etòlegs troben comportaments socials complexos en cada cop més mamífers, cal un llenguatge altament sofisticat a fi de planificar la cacera d’animals com búfals o elefants, que demanen persecucions continuades i una perfecta coordinació del grup de caçadors, o per mantenir exemplars vells i parcialment improductius de l’espècie que, a canvi, conserven i transmeten dins del grup la informació que permet recordar i identificar quins són els llocs que ecològicament ofereixen oportunitats de trobar aliments o aigua en moments d’escassetat o d’esgotament de recursos, i quin son els punts o grups perillosos o conflictius.
Però tot això és fum quan la por ens impulsa a córrer davant del perill o l’angoixa ens paralitza davant de la malaltia. En això, la cultura ha demostrat ser poderosa i decisiva. La construcció del grup com a constructe cultural, a partir de la llengua, les relacions de parentiu, la solidaritat entre generacions i gèneres, les narracions mítiques, les creences compartides sobre la transcendència i la raó de les causalitats de l’existència com un conjunt de maons que contínuament muntem i adaptem per reforçar i eixamplar la nostra tecnologia més sofisticada, no és un fet aleatori, sinó un continu procés de prova i error per millorar les nostres expectatives de supervivència. Perquè és el grup, amb els seus premis als herois, el respecte i obediència als savis, la solidaritat amb els dèbils, que ens permet gestionar la por o, encara més, convertir un impuls irracional negatiu en un de racional positiu.
Per això qualsevol canvi en la continuïtat del procés -naixements, casaments, malalties o mort, o crisis econòmiques, canvis de costums, aparició d’estrangers dins del grup (desaparició o modificació d’un nus de la xarxa social al nostre voltant)- desencadena ritus de pas o de compensació, a fi de modificar i, si cal, arreglar els danys produïts en l’estructura social que ajudin a gestionar l’angoixa davant d’allò que és desconegut i que vindrà després del canvi, i, en la mesura del possible, convertir els impactes en resultats positius de cara al futur.
Aquesta és la raó última de la pèrdua de pes dels vells i el pes decisiu dels joves en les societats occidentals. Margaret Mead ja va explicar que la valoració que fem de la novetat, la descoberta, del canvi, en definitiva, fa que donem molta més importància al grup social que el representa, la joventut, en contra de qui el frena, que és la vellesa. La manca de por al canvi, però, no ens ha d’amagar que aquest no és causal i lineal i que cal una bona dosi d’experiència per gestionar-lo, i de poder per impulsar-lo, que només tenen els grups madurs de la societat.
No en va les pors racionals a amenaces clares -la fam, la guerra, la malaltia- estan desapareixent, i només tenim amenaces com la grip A, la disfunció erèctil, les bandes llatines i tantes altres que per a la quasi totalitat de la població són irrellevants, però que són pors que, gràcies als mitjans de comunicació i la seva política que només l’excepcional és noticia i important, acaben marcant l’agenda del dia a dia de bona part de la població i distorsionant el canvi, amb un soroll de fons que ens allunya constantment, i en benefici d’uns quants, dels debats realment importants i decisius.
El canvi és, doncs, un procés complex i difícil. Tant és així que com va demostrar Kuhn, fins i tot les revolucions científiques es produeixen més per mort o jubilació dels defensors dels teoremes caducs o erronis que no pas per convenciment davant de les noves teories, malgrat els arguments i les dades contrastables que les recolzen, de vegades fins a l’esgotament.
La por ha tingut, té i tindrà un paper fonamental en la nostra vida individual i com a espècie. De com utilitzem aquesta força de la qual ens ha dotat la natura, potenciant el reconeixement als millors, premiant els que intenten canviar per millorar més que no castigar els que fracassen, replantejant totes i cada una de les realitats diàries en cerca d’oportunitats perdudes, ens defensarà dels errors i ens farà fugir cada cop més de pressa d’un passat que alguns volen gloriós però que, en tot cas, vist de prop és fosc i generalment miserable.
Comentaris recents