He de reconèixer que m’agrada el futbol. Bé, més ben dit, sóc seguidora d’un club català que darrerament ho ha guanyat tot. Aquest equip ha donat tantes alegries que, fins i tot, ha estat la peça clau que ha permès que la selecció espanyola obtingués el més preuat trofeu, la Copa del Mundial. No vull pas dir que la copa hagi estat guanyada exclusivament pel Barça, però crec que és de justícia atorgar una part important de l’èxit a l’equip. Penso que hi ha dues raons que em permeten fer aquesta afirmació. D’una banda, ningú no pot negar la participació cabdal de jugadors del Barça en la consecució del títol. De l’altra, sembla evident que el sistema emprat per la selecció espanyola recordava prou elements tàctics del principal equip de la capital catalana.
Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen al terreny esportiu.
Quin ha estat a partir d’ací la reacció que ha suscitat aquesta realitat? Durant el torneig es va discutir repetidament al respecte. Van haver-hi tota mena de parers. A mesura que avançaven els partits, en uns inicis que no van ser de cap manera senzills, unes dificultats inicials que molts comentaristes de mitjans determinats adjudicaven a un esquema de joc poc agressiu, mancat de la típica “fúria espanyola”. Però, de mica en mica, els partits s’anaven guanyant i el triomf semblava més a mà. I tan aviat com els enfrontaments s’anaven saldant a favor de l’equip espanyol els comentaris variaven de sentit, i l’equip espanyol passava a demostrar un virtuosisme, segons aquests mateixos comentaristes, propi del més pur joc espanyol.
Finalment, el triomf definitiu va ser una explosió de joia sense límit, per part de la bona gent que havia seguit la competició, per part dels mitjans, per part de representants del món empresarial i per part dels representants de la classe política espanyola, molt especialment per part del president culer Zapatero.
Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen, principalment, al terreny de la comunicació.
En celebrar el triomf, dos dels protagonistes, Puyol i Xavi, van manifestar la seva alegria particular exhibint la senyera, la bandera d’aquest racó de món que no és ni un país ni una nació segons els més saberuts representants del Tribunal Constitucional.
Però aquesta celebració no va merèixer una menció per part de tots aquells que normalment opinen a cor què vols de qualsevol manifestació d’afirmació nacional per part de qualsevol persona o institució catalana. Però, aquesta vegada, calia preservar el gran triomf de l’equip que representava la Nació Espanyola, i res no havia d’enterbolir aquest fet, ni una petita anècdota protagonitzada per un nois que el que saben fer és jugar al futbol i dels que no cal tenir massa en compte fets com aquest, ni tampoc s’entendria prendre’s a la valenta un fet que no és altra cosa que una forma de divertir-se; ja se sap, aquests nois fan gestos incomprensibles, piruetes, es treuen la samarreta, tot exposant-se a una sanció, o qualsevol altra tonteria, com per exemple passejar una bandera, que tampoc no n’hi ha per tant, home!
Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen al terreny dels sentiments, de les sensacions.
Amb totes aquestes celebracions, què va passar a Catalunya? Doncs, a Catalunya, una part de la població va celebrar el triomf d’una selecció que li resulta pròpia i d’altres vam ser incapaços d’identificar-nos-hi, però no ens vam pas dedicar a la crítica, a l’ofensa, sinó que vam respectar el dret d’aquells que volien expressar la seva alegria, i només vam proferir una crítica totalment justificada quan la celebració va degenerar en una absoluta manca de respecte envers la resta de la ciutadania. Però tampoc a Catalunya no s’ha fet cap tipus de reconeixement públic al gest dels nostres esportistes. Si el president del govern espanyol, el culer Zapatero, rebia saltironant als seus jugadors espanyols, el nostre president Montilla no va dispensar el mateix -o similar- tracte a aquells que havien demostrat, a més de la seva gran qualitat com a professionals del futbol, amb el fet d’exhibir la nostra ensenya, la nostra voluntat de ser.
Fins ací l’exposició d’uns fets que es circumscriuen al terreny del reconeixement nacional.
I el títol d’aquest article és: el futbol com a metàfora, per què? Doncs perquè aquests fets diversos que he enumerat i que han tingut lloc al voltant d’un episodi bàsicament esportiu ens mostren com són les coses. L’Estat espanyol, l’Espanya constitucional, no dubta mai a utilitzar les virtuts dels nostres conciutadans, vull dir els catalans, però, alhora, els nega el dret a decidir què volen ser. D’altra banda, els representants del nostre poble, una gran majoria, no sempre estan a l’alçada de les manifestacions de persones que expressen la seva fe en el país malgrat no ostentar cap responsabilitat.
Potser la pregunta final seria: quants Puyols i Xavis ens caldran per recuperar la fe en nosaltres mateixos?
Comentaris recents