Des de fa ja algun temps es ve anunciant la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa 7/1980. I hi ha motius suficients per fer-la. Però, en l’actual context sociocultural que estem travessant, cal preguntar-se, almenys, dues coses: si és aquesta la llei que es necessita i si és aquest el moment oportú per fer-la. La meva opinió és que, a la vista de la multiculturalitat i la secularització creixent de la societat, sembla necessari redefinir nous models d’inclusió i integració social; i aquests, per ser justos, necessiten fundar-se en principis universals sòlids com la igualtat, la llibertat i el bé comú de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes. Ara bé, en el moment actual existeixen almenys dos obstacles que impedeixen aplicar aquests principis: els Acords signats el 1979 amb la Santa Seu i la mateixa Constitució aprovada el 1978. Per això, mentre no es superin aquests obstacles penso que ni és el moment adequat per fer la reforma que es necessita, ni la projectada Llei de Llibertat Religiosa és la llei més urgent que precisa aquest país per ser igualitari i just.
Que la situació socioreligiosa estigui exigint nous models d’inclusió cívica semblen exigir-ho, entre altres, aquests dos fenòmens abans al·ludits: la multiculturalitat regnant i l’accelerat procés de secularització. La nova realitat, que sempre desborda el marc legal, està exigint un nou estatus sociopolític i ètico-jurídic.
Sense necessitat de remuntar-nos molt lluny, recordem aquest cas prou il·lustratiu. Fa pocs mesos la “bona societat espanyola” es va veure sorpresa pel descobriment de la diversitat en una part considerable d’ella mateixa. Em refereixo a l’homosexualitat. Fins llavors, aquí totes i tots érem legalment heterosexuals. Però, de la nit al dia, se li va ocórrer al Parlament mirar més detingudament i descobrir que també, a la nostra homogènia societat, existia, des del punt de vista de la sexualitat, una gran polifonia formada per heterosexuals, homosexuals, lesbianes, bisexuals, transsexuals, i etcètera. I el Parlament va decidir emparar-los de la mateixa manera, perquè políticament i jurídicament totes i tots som subjectes constitucionals amb drets i obligacions. I llavors la societat va guanyar en realisme, igualtat i justícia.
Tampoc actualment es pot ocultar una altra manifestació massiva de la diversitat, els i les immigrants. Des dels anys 90 els fluxos migratoris cap a Espanya han experimentat un increment exponencial. La històrica tendència a emigrar s’ha invertit en aquest país i, ja en la primera dècada del tercer mil·lenni, rebem una de les més grans taxes mundials d’immigració. És veritat que la crisi actual i les 4 reformes que ha patit la Llei Orgànica 4/2000 han rebaixat últimament la pulsió migratòria, però a costa de convertir la diversitat en diferència i d’engrandir la ja de per si empipadora escletxa de la desigualtat. La molt criticable i per tants capítols rebutjable quarta reforma que acaba d’entrar en vigor legalitza una veritable persecució contra irregulars i “sense papers”, internant-los en els terribles CIE, limitant la reagrupació familiar i castigant l’hospitalitat dels natius. Encara que les xifres en aquest tema mai no són exactes, l’Observatori Permanent de la Immigració del Ministeri de Treball i Immigració parla, en nombres aproximats, de més de 4’5 milions de regulars als quals cal sumar un milió més d’irregulars. I cada persona i col·lectiu migrant arriba amb la seva identitat personal i la motxilla carregada de diversitat: la seva cosmovisió i ideologia, la seva cultura i religió, la seva consciència i el seu projecte de vida. I tot això exigeix un model d’integració que no resol ni la quarta reforma de la Llei d’Estrangeria, ni de bon tros farà la projectada Llei de Llibertat Religiosa.
Fa justament un any vam poder veure autobusos rodant pels nostres carrers amb aquesta llegenda: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Inaudit, el mai vist. En un context com el nostre, majoritàriament creient i catòlic, que algú s’atreveixi a proclamar obertament el seu agnosticisme, el seu ateisme, és sorprenent. És més, allò que abans s’ocultava perquè socialment no tenia bona premsa, ara se li dóna publicitat i es creen associacions públiques i legalment reconegudes. La diversitat està afectant no tan sols a l’àmbit sociocultural, sinó també al confessional i ideològic: existeixen creients i no creients com existeixen opcions polítiques i socials de tendències diverses. I totes tenen dret a manifestar-se i a ser públicament reconegudes. I en aquest context, una institució com l’Església catòlica, que sent privada ha representat des de temps immemorial la forma de religió dominant en la nostra història, es veu forçada a ser una més entre la multiculturalitat social i el pluralisme religiós existent. Les dades de l’últim baròmetre del CIS corroboren aquesta apreciació: el percentatge de creients es redueix, respecte al mes d’abril de 2009, en un punt i mig; reducció que afecta particularment els catòlics, que baixen del 74,7% al 73,2%. Mentre que el nombre de no creients augmenta des del 13,8% al 14,6% en un sol any.
En definitiva, des de la diversitat social, cultural, ideològica i religiosa existent, sembla clar que no és aquesta la llei que més estem necessitant en aquest país, atès que la projectada Llei de Llibertat Religiosa, també necessària per evitar greuges comparatius, només anirà enfocada cap a un sector de la diversitat que, d’altra banda, ja està gaudint de molts altres privilegis.
Què és el que estem necessitant, en aquesta societat nostra tan diversa i tan diferentment tractada? Com conjurar una nova discriminació que pot augmentar les ja existents en la ciutadania? Ni la qüestió és nova ni les postures polítiques semblen convergents. Dos grans intel·lectuals del segle XIX poden servir-nos de paradigma en aquest tema encara no resolt (1).
Es tracta de Jaime Balmes i de Juan Valera. És molta la distància que separa l’un de l’altre, però potser coincideixin en l’objectiu final a què ambdós apunten. Balmes, jove i pietós sacerdot, estava convençut, a la primera meitat de segle, que la unitat del país -políticament debilitat per la minoria d’edat d’Isabel II i ideològicament alterat per la penetració des d’Europa de les idees laïcistes- depenia del reforçament de la religió. Perquè “no és la política la que ha de salvar la religió, sinó que la religió ha de salvar la política”; i perquè el cristianisme és “font dels drets humans”. Al seu parer, la solució de tots els problemes d’Espanya estava en la vinculació, mitjançant concordat amb la Santa Seu, entre el poder polític i el poder religiós. D’altra banda, posteriorment Juan Valera, fervent laic catòlic -després de la revolució de setembre de 1868 que va destronar Isabel II i va promoure una Constitució de caire liberal- es va entestar a demostrar, enfront el temor de l’Església per la deriva laïcista que estava travessant el país, que la laïcitat, que no admet discriminacions en l’àmbit públic, no va contra la religió catòlica. Perquè l’emancipació laica, basada en l’absoluta inviolabilitat del dret de tots els ciutadans i ciutadanes, implica un doble alliberament: “del poder polític”, que no ha d’intervenir en la vida espiritual dels ciutadans, i del “poder religiós”, que tampoc no ha de ficar-se en els assumptes polítics que ens afecten a tots. Per a Valera no és un concordat religiós el que necessitava Espanya –perquè atorgant privilegis a canvi de legitimitat es vulnera el principi d’igualtat-, sinó “llibertat de consciència” que és la clau per sortir de la caverna en què està immersa.
I encara que les justificacions siguin avui diferents, el problema continua sent el mateix i les postures, en certa manera, similars. Segueix havent-hi qui defensa a ultrança aquesta nova forma de concordat que són els Acords amb la Santa Seu, i qui veu en la línia de Juan Valera l’aposta més lògica i coherent per tractar seriosament el fenomen de la diversitat. Per tal com només la llibertat de consciència pot garantir la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes siguin quines siguin les seves conviccions i opcions espirituals, promoure la seva llibertat d’expressió, afirmant la mateixa fe o la no fe des d’altres paràmetres racionals, i impulsar la recerca del bé comú en un projecte de ciutadania no imposat sinó compartit. Des d’aquest marc de la llibertat de consciència, sorgida de la laïcitat, la llibertat religiosa no és més que una versió particular que qualifica i restringeix la seva aplicació a un sector molt concret, discriminant la resta de la realitat social molt més complexa. Des dels criteris generals d’igualtat, llibertat i bé comú, la Llibertat de Consciència és irreductible a la Llibertat Religiosa i condició necessària perquè aquesta existeixi.
En diverses ocasions, fa ja gairebé mig segle, el Vaticà va prendre posició sobre aquest afer. En la Constitució Pastoral Gaudum et Spes, núm. 16 s’afirma: “La fidelitat a la consciència uneix els cristians amb els altres homes per cercar la veritat i resoldre amb encert els nombrosos problemes morals que es presenten a l’individu i a la societat”. I en la Declaració Dignitatis Humanae, núm. 6 afirma: “El poder civil ha d’evitar que la igualtat jurídica dels ciutadans, la qual pertany al bé comú de la societat, mai, ni obertament ni ocultament, sigui lesionada per motius religiosos, ni que s’estableixi entre aquella discriminació alguna”. Independentment de l’hermenèutica que sempre necessita qualsevol text antic, això és el que està escrit.
Des d’aquesta perspectiva, sembla necessària i, fins i tot, urgent una llei orgànica que articuli nous models socials i jurídics d’inclusió de la diversitat des dels irrenunciables criteris d’igualtat, llibertat i bé comú. El qual està exigint, com a pas previ, l’eliminació dels obstacles que ens estan impedint caminar cap a aquest objectiu. Tots i totes sortirem guanyant en aquesta operació, també les mateixes confessions religioses que, ja avui, estan sent víctimes de la desigualtat que generen els seus particulars privilegis.
En aquest sentit, ja no es poden mantenir per més temps uns Acords amb la Santa Seu que, com els de 1976 i 1979, no tan sols generen desigualtat, diferència i discriminació entre la ciutadania, sinó que són preconstitucionals i, segons el parer de força juristes, són inconstitucionals (2). Ha arribat l’hora que, en nom de la igual dignitat i la justícia deguda a l’ésser humà, les confessions religioses, siguin majoritàries o només de “notori arrelament”, reconeguin justament la seva condició d’institucions privades, s’ajustin a les mateixes normes democràtiques que s’exigeixen a les organitzacions civils, assumeixin responsablement el seu autofinançament, es desprenguin de l’ensenyament confessional de la religió en els centres públics i concertats i respectin la laïcitat dels llocs públics, sense tractar de significar-los amb símbols de la seva particular pertinença. I tantes altres coses! No es pot seguir tractant d’imposar, en nom de la seva més genuïna inspiració, unes morals privades sobre l’ètica pública que ha d’emparar i protegir tots i cadascun dels ciutadans.
D’altra banda, només la laïcitat, que empara la rica diversitat de consciències, garanteix l’estricta separació de les esglésies i l’Estat, l’emancipació de la ciutadania i la igualtat davant la Llei. No obstant això aquesta meta, consagrada en la formulació dels articles 9, 10 i 14 de la Constitució de 1978, apareix enterbolida en l’article 16.3 amb la discriminació positiva a favor de les religions, singularment de l’Església catòlica. Cal, doncs, desfer aquesta amalgama contradictòria abans d’aprovar noves lleis que aprofundeixin la discriminació. Reformar la Constitució? Per què no, quan el subjecte ciutadà l’està exigint en nom de la igualtat, la justícia i el bé comú? Aquí el més absolut són les persones, no la Constitució, que és un pur mitjà. Ja s’ha reformat quan la necessitat ho ha requerit. Per què no ara, quan les seves contradiccions internes estan creant diferències i greuges comparatius entre els ciutadans i ciutadanes?
En definitiva, crec que, mentre no es resolguin aquestes contradiccions, l’anunciada reforma de la Llei de Llibertat Religiosa no serà una bona notícia per a la ciutadania espanyola!
………………………………………….
1. Cfr. Henri Peña-Ruiz i César Tejedor de la Iglesia. Antologia Laica: 66 textos comentats per comprendre el laïcisme. Salamanca 2009.
(2) Cfr. Cfr. Èxode 93 (2008).
Comentaris recents