La reforma de la Llei de Llibertat Religiosa que s’està plantejant el Govern en aquests moments es fa necessària per aconseguir, d’acord amb els temps que corren, una separació real entre Església i Estat. Només i únicament des d’un Estat laic en què les decisions de l’Església no interfereixin en les legislatives, es poden garantir els drets humans i les llibertats, que, de forma sistemàtica, s’han negat i restringit a qui les diferents religions no consideraven com a éssers dominants, sinó dominats o subordinats a altres.
Històricament, les institucions públiques s’han anat sotmetent als postulats, interessos i dogmes de les religions, de vegades contraris fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans.
Les principals perjudicades pel sistema patriarcal, un dels pilars en què s’assenten la majoria de les confessions, han estat i són les dones. Tots els avenços aconseguits per la meitat de la població xoquen frontalment contra l’ostracisme i el fanatisme masclista que tracten d’imposar des de la religió, el que suposa un gran obstacle per a l’emancipació de la dona i la igualtat real.
Sota la màscara de la tradició, la dona ha estat representada -en el cas d’Espanya- per l’Església Catòlica, com un ésser inferior que ha de salvaguardar la moralitat i els costums de la societat, considerant tots els avenços i reivindicacions assolits per i per a les dones, com un atemptat a l’ordre “diví” establert.
Una de les obsessions de l’Església ha estat controlar el cos de la dona, la seva sexualitat, i la seva maternitat fins al punt de voler influir en lleis destinades a millorar els drets sexuals i reproductius que pertanyen només a les dones. Sense oblidar el fet que hi ha molts llocs del món on les dones han de cobrir el seu cos amb un burka, pateixen l’ablació del seu clítoris o són obligades a casar-se forçadament, usant la religió com a excusa amb la qual justificar les grans aberracions.
Al nostre país, l’Església Catòlica segueix pretenent, tot i la laïcitat de l’Estat recollida per la nostra Constitució, influir i imposar els seus dogmes a l’hora de legislar. La seva defensa de la família tradicional com a única família possible, la seva oposició al matrimoni homosexual o el boicot d’aquelles accions que no s’adapten al cànon del que és moral per al Vaticà (que, per contra, poc diu al voltant dels casos de pederàstia i abusos sexuals produïts en el seu si) xoca amb les accions civils que aspiren, i han d’aspirar, que no hi hagi diferències entre els éssers humans, amb independència del seu sexe, orientació sexual o creença política o religiosa. Tampoc no podem passar per alt el fet que l’Església Catòlica encara imposa en aquest país els crucifixos en els centres educatius, que segons ha dictat el Tribunal Europeu de Drets Humans, és “una violació del dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes”.
Apostem per la laïcitat perquè va encaminada cap a una educació sustentada en el principi d’igualtat, com a base per a la formació de nenes i nens, i d’aquesta manera evitar les desigualtats que promouen les diferents confessions religioses.
El moviment feminista defensa una societat laica i, alhora, reconeix el dret que tota persona té a la llibertat de pensament i religió i de consciència.
Així les coses, la reforma de la Llei de Llibertat Religiosa ha de servir per protegir la democràcia que tant ens ha costat construir. Aconseguir que les institucions públiques siguin laiques es tradueix en una garantia més gran per a la ciutadania. Per tant, cal adoptar ja decisions valentes per garantir la laïcitat real al nostre país. La separació de l’Estat i les Esglésies suposa una conquesta de la democràcia i la pluralitat i és un exercici de respecte i tolerància, guanyat entre tots i totes a favor de la solidaritat, la igualtat i la llibertat.
Comentaris recents