La recent aprovació del projecte de llei per prohibir el vel integral en els espais públics –bàsicament la burca i el niqqab-, per part del Consell de Ministres del Govern francès, ha obert un intens debat al voltant de la constitucionalitat o no de l’esmentada prohibició.
En aquest context i amb un increment notable del nombre de confessions com a conseqüència de la recent immigració, el Govern espanyol es planteja una nova llei sobre llibertat religiosa –l’actual és de 1980- que ha provocat un debat similar al conjunt de l’Estat espanyol i, especialment, a Catalunya.
La futura llei s’estructurarà a partir de dos pivots: (1) la neutralitat de les institucions enfront de les diferents confessions i (2) evitar situacions de discriminació en l’àmbit religiós. Així mateix, es pretén aprofundir en el concepte de laïcitat en la relació entre l’Estat i les confessions, però en canvi es manté el concordat amb la Santa Seu i el finançament establert per acord a l’Església catòlica.
Quan es va aprovar la primera llei de llibertat religiosa, a l’Espanya de l’any 1980 encara li calia fer un llarg recorregut per establir les bases d’una democràcia més o menys sòlida. El pacte amb el franquisme i la fortalesa dels poders fàctics obligava a pactar una constitució que no mirés enrere, sinó que és limités a garantir una certa transició no rupturista. Només cal recordar que un any després hi hauria un cop d’estat que, afortunadament, no va prosperar. Tanmateix, la Llei Orgànica de 1980 ja definia, ni que fos nominalment, que cap confessió tindria caràcter estatal (art 1.3) i que les creences religioses no constituirien motiu de desigualtat o discriminació (art 1.2). També hi havia una certa voluntat de situar en el terreny de la societat civil les esglésies, confessions i comunitats religioses dotant-les de personalitat jurídica un cop inscrites en el corresponent registre del Ministeri de Justícia (art. 5.1).
Per això sembla pertinent assenyalar que, si la nova llei ha de servir a la societat per a establir i definir drets i deures envers la comunitat per garantir la llibertat però també la cohesió social, ho ha de fer també per adequar un marc jurídic a una realitat que ha canviat radicalment des de l’any 1980.
La Catalunya d’avui, i de forma concentrada la darrera dècada, ha augmentat la població procedent de la immigració en més d’un milió i mig de persones. Més dels que ha rebut Alemanya sencera durant el mateix període de temps. Immigrants que han arribat amb totes les seves virtuts i també amb totes les seves llengües, cultures, tradicions i confessions. Per això no sembla massa útil ni pertinent, plantejar-se un nou marc legal per a una nova situació, que obviï els canvis substancials en matèria religiosa, que el nostre país ha patit.
Fa força temps, i la crisi econòmica ho ha agreujat, que la societat té una certa percepció de viure en un estat de dubte, que els poders públics actuen tacats per la doctrina de la improvisació, fent ús del tacticisme i exhibint una certa mediocritat discursiva fruït d’aquesta maleïda filosofia fast que ens envaeix en tots els terrenys. Tot va de pressa. Fins i tot la memòria, que exerceix un ràpid i irreversible procés d’oblit cada cop més de forma instantània. Oblidem amb la mateixa facilitat que incorporem nous elements o nova informació.
L’any 2001, i després de l’atemptat terrorista contra les Torres Bessones de Nova York, l’administració Bush va situar l’Afganistan com a responsable del fet i refugi d’aquella organització terrorista que acabàvem de descobrir anomenada Al-Qaeda. Van començar a arribar imatges del règim afganès on colpia veure com s’havien transformat els camps de futbol en improvisats camps d’execució i on les dones vagaven com a fantasmes amb aquells llençols de color blau clar, que negaven la identitat a les persones empresonades dins d’ells.
Tota l’opinió publicada va sentenciar aquelles conductes i aquella forma de viure, fins i tot Nacions Unides, que va qualificar el govern dels talibans com al més misogin dels règims d’arreu del món. Tots els diaris de tots els colors ideològics vinculaven la burca a repressió i manca de llibertat de la dona.
El dominical del País -i tantes i tantes editorials de diaris i declaracions de responsables polítics de forma similar- descrivia l’operació militar així; “La coalició internacional, liderada pels EUA i la ONU, va entrar a l’Afganistan la tardor de 2001 per enderrocar el règim talibà i alliberar a les afganeses de la terrible opressió que patien. El símbol més visible era i és la burca. Quasi sis anys després, poques afganeses són les que han deixat enrere la seva presó de reixes blaves”
És evident que es va cercar confondre l’opinió pública barrejant Islam, burca, fonamentalisme i terrorisme islàmic, per justificar la intervenció militar a l’Afganistan, però també és cert que les contradiccions, entre el que es defensava i deia aleshores i el que es diu ara sobre la burca, són evidents.
El discurs del poder té aquests perills. Un cop es defineix el marc del políticament correcte ningú en pot defugir. Contràriament a l’opinió popular, els orígens de la burca no són religiosos –s’utilitzava molt abans de l’aparició de l’Islam per protegir-se de la sorra del desert-, a més l’Alcorà no la menciona enlloc i no serà fins a principis del segle XX que s’imposa com a peça de roba obligatòria a l’Afganistan, aquest cop sí, per evitar que la bellesa d’una dona provoqués temptacions en un home.
Cal acceptar que no es poden barrejar situacions diferents i jutjar-les sota el mateix criteri, però en canvi sí que s’ha d’exigir una certa objectivitat i rigor en les nostres afirmacions i argumentacions. Si hom considera que un burca, o qualsevol altre símbol o element, va en contra d’uns determinats valors –democràcia, llibertat, justícia…- i és inadmissible en un context –Afganistan-, ho ha de ser invariablement en un altre.
El que perjudica la política és la constant indefinició i aleatorietat amb que es prejutja o es pren part per determinades qüestions que afecten la nostra societat. No es tracta de quedar-se amb el detall de la burca, sinó de defensar un model de societat ideal i actuar-hi en conseqüència per apropar-nos-hi.
Que vol dir que l’estat és laic? És compatible proclamar-se laic, alhora que promoure o privilegiar determinades organitzacions perquè són d’una confessió concreta? És desitjable que les nostres institucions i governs tendeixin a tractar les confessions com a la resta d’organitzacions de la societat civil? Des d’un punt de vista polític, actuem en conseqüència entre el discurs que fem per defensar les llibertats i la democràcia a milers de quilòmetres d’on som i els nostres actes i les nostres decisions preses aquí?
En les democràcies occidentals, la llibertat religiosa acaba on comença l’àmbit d’aplicació de la llei, i els legisladors són els representants escollits pel poble en sufragi universal i lliure. El respecte a les llibertats individuals només es podrà fer efectiva des del respecte a la llei i a les institucions que ens hem dotat. Però aquesta evidència, no és fruït de cap herència eterna, sinó que cal mantenir-la i protegir-la constantment. Vivim moments involucionistes en molts camps. Involució econòmica, involució autonòmica, involució en la construcció europea. Cal vetllar i estar amatents de no fer, també, una involució democràtica o de llibertats. Si l’Estat espanyol va legislar l’any 80 en relació a les confessions religioses i es va definir com a estat laic, no pot ser que ara ens quedem curts en relació al que es va legislar aleshores en virtut d’un relativisme políticament correcte però humanament hipòcrita.
En política, quan emoció i raó topen, guanya la primera invariablement. L’intent de legislar sobre qüestions que afecten els sentiments i creences dels individus, fa que el pes de les legítimes emocions dels implicats, es faci notar en un volum molt superior que no pas quan parlem de qüestions més materials –com les infraestructures, la planificació urbanística, la gestió de serveis, la política econòmica…-. Per això cal, des del respecte, assumir amb franquesa i valentia quin és el rol que volem que juguin les confessions en societats plurals i governs secularitzats com és el nostre.
Legislar sobre llibertats no és difícil, però garantir-les si que ho és. La complexitat i diversitat d’individus que conformen les societats actuals ens obliga a ser extremadament curosos alhora de fer noves lleis que afectin cadascuna d’aquestes múltiples identitats que malden per conviure en una mateixa comunitat. Si una actitud pot afavorir aquesta difícil tasca, és actuar sobre els problemes que tenim plantejats des del rigor i des de la raó. Evitant la demagògia tant com la ignorància, i aplicant criteris objectius que ens siguin defensables en qualsevol circumstància sense excepcions. La llei de llibertat religiosa n’hauria de ser un bon exemple.
Comentaris recents