Perquè és un bell somni. Perquè, en el fons, malgrat totes les tandes de limitacions i contrarietats d’aquesta vida, sota les llambordes podem trobar la platja. Perquè, de cop i volta, rere la propera cantonada, aquells ulls que sospitàvem, a les fosques, un dia ens tornen la mirada. I aquella és una mirada intensa, sentida, capgiradora, trasbalsadora. I se’ns canvia la vida. Perquè la vida no és sempre necessàriament i inevitablement igual a ella mateixa. Perquè el canvi i la transformació hi són, tot i que, de vegades, puguin manifestar-se imperceptiblement per a les expectatives de pobra racionalitat i d’escassa emocionalitat d’aquesta nostra petita, bruta, tan gastada espècie. Perquè no ens banyem dues vegades en el mateix riu, com deia aquell grec al qual anomenaven l’obscur…

Perquè, si mirem ben bé d’on venim, sabrem copsar la gosadia d’allà on es pot arribar. I d’aquest ençà que hem anat construint. Perquè hi ha hagut qui ha intentat fer-se càrrec de la gestió de la quotidianitat des d’una perspectiva alliberadora, impulsora de més drets, de més llibertat. I, de fet, no sempre han sabut fer-ho prou bé. Però, de vegades, sí. Els tenim a prop, també. Perquè tenim l’exemple d’algunes ciutats, d’alguns pobles, d’algunes realitats que s’han transformat sota l’efecte d’alguna pretensió ideal que es deriva d’aquell maig llunyà que alguns volen considerar superat, periclitat, obsolet, mort i enterrat. Perquè encara n’hi ha alguns que se’n recorden de com era de difícil entendre –érem tots ben petitets, cap allà al 68!– les notícies que deien que, a França, el Partit comunista no donava suport a les ocupacions d’alguns centres de treball per part d’alguns treballadors, a l’ocupació d’alguns centres d’estudis per part d’alguns estudiants… Com era, que no promocionaven la perspectiva ideal d’una revolució? I, en canvi, n’hi havia d’altres que sí que ho feien, des de més d’un color, des de les posicions heterodoxes de les esquerres més aviat virolades, més aviat arc-en-ciel. Me’n recordo del que explicaven aquelles revistes que em deixava el Gabi, el meu cosí, mestre i amic. Triunfo, sobretot, que tenia un estel de cinc puntes al damunt de la i… Allà hi havia un mes de maig carregat d’il·lusió. Enfront de la misèria i de la inèrcia dels buròcrates que mai han cregut que el més realista sigui demanar l’impossible. Que, si volem, ens podem trobar, de debò, amb la platja sota les pedres. Que no tenim cap motiu per no demanar la lluna.

I que en tenim tot el dret. Aquella mena de dret que es desprèn d’allò que l’amiga Estel va anomenar, amb molt d’encert, la raó de les emocions. Allò només era un començament, i els burgesos continuen sense haver comprès res. Hi ha més d’un raig en aquell maig que –ara que se’l critica, arracona i condemna tant des de la líquida fredor postmoderna– vull reivindicar. Perquè m’agrada trobar la platja. I demanar la lluna.