O sigui, que cadascú vagi com vulgui, si això el fa més feliç, sempre que això no interfereixi en els drets de les altres persones. Si ho tria amb llibertat i és fruit d’una decisió madura, responsable… Però, quan això passa amb els nens, infants i adolescents, es planteja la qüestió: han tingut els mitjans i les oportunitats per arribar a una tria lliure, madura i responsable?

Entre la nena i el mocador, nosaltres, és clar, preferim la nena…

¿De veritat algú es creu –de debò, fora bromes– que la Shaima, una nena de vuit anys de les comarques gironines, decideix ella soleta que vol dur un mocador al cap, sempre, fins i tot en horari escolar i encara que això no sigui permès pel seu col·legi? Però, de què anem? Ara resulta que les autoritats educatives pretenen, no dubtem que amb una certa dosi de bona intenció (d’aquella de la qual l’infern n’està ben empedrat), garantir el dret de la nena a rebre educació –òbviament– sense defensar que aquest dret s’expressi amb tota plenitud i amb la màxima coherència. Sense fer prevaldre el dret evident de la nena a tota l’educació més que no pas la preferència familiar per la transmissió d’uns determinats valors de caire cultural o religiós. Perquè la societat democràtica ha de tenir ben clar que el dret dels infants –que no poden defensar-se per ells mateixos– a accedir a tota la formació, i a tota la informació, és el més sagrat dels drets a defensar per les institucions públiques. Sense això, no es pot forjar una comunitat d’homes i dones lliures, capaços d’autodeterminar-se per ells mateixos.

I per això, fa falta que tots els nens i nenes siguin tractats amb igualtat, tinguin les mateixes oportunitats d’accés, i que s’eviti, en l’espai públic que és l’escola, qualsevol mena de discriminació, sigui quin sigui el possible motiu. Per tal de defensar aquest dret, i per tal d’impedir que alguns infants puguin ser marginats de la resta, o puguin veure retallada la seva capacitat d’accés a tota la formació, cal deixar ben clar que els nens són, precisament, el subjecte del dret a l’educació, no tan sols l’objecte. I que aquest dret es situa molt per damunt del dret de les famílies a mantenir les seves pròpies conviccions religioses, filosòfiques o culturals particulars. Dret que sempre, evidentment, podran exercir en els seus espais privats, familiars o de culte. Dissortadament, algunes d’aquestes famílies sempre podran imposar codis de comportament de caràcter masclista i patriarcal basats en una simple i antiquíssima relació de poder (aquesta és la causa del mocador al cap de les nenes) que busca el permanent sotmetiment de la dona a l’home, i l’autoacceptació d’un paper de submissió social i reclusió en les tasques reproductores tradicionals que les velles religions del Llibre (totes) adjudicaven a les dones.

Però resulta que els nens no són pas propietat dels pares i que els seus drets, com que no es poden defensar sols, han de ser defensats amb la màxima energia, des de la perspectiva estrictament democràtica: a l’escola, a l’espai públic, no s’ha de permetre cap exclusió o diferència per motius comunitaristes. Tenim prou exemples que confirmen que es comença pel mocador i s’acaba demanant no assistir a classes de gimnàstica, de música, de biologia… El mocador implica l’acceptació d’una possible retallada en els drets de l’infant –sempre es tracta de nenes, en aquest cas– que, de vegades, acaba en l’abandonament escolar quan s’ha passat la pubertat. Les institucions públiques educatives han de protegir la integritat del dret de les nenes. I això, de vegades, vol dir contradir les preferències familiars.

Ara bé, per poder fer pedagogia ciutadana entre els sectors de la població afectats per aquesta mena de problemàtica cal deixar clar, també, que tot això no afecta tan sols un grup determinat de la població, de característiques ètniques, sociològiques o culturals específiques. Ben al contrari. Cal que, per tal de defensar ben bé aquest dret dels infants a rebre tota l’educació, sense restriccions i amb el màxim de respecte per a totes les possibles fonts d’informació que s’obren a la diversa i rica pluralitat de la cultura humana, sense passar per l’hegemonia de cap d’elles, siguin denunciats els privilegis i subvencions públiques que rep l’ensenyament concertat de caire religiós, que també, en bona mesura, segrega els infants en funció de creences dels seus grups familiars d’origen –separant-los per sexes, tergiversant continguts curriculars.

La dreta conservadora que sembla posicionar-se, de vegades, en contra de l’ús del mocador dins l’espai escolar, no pot amagar un criteri que, en darrera instància, s’intueix com a xenòfob si no admet, en tots els casos, el mateix tipus de concepció fonamentada en l’extensió universal dels drets i la supressió de tots els privilegis. Perquè és imprescindible, també, en bona lògica democràtica, que els drets polítics, socials, econòmics, laborals i sindicals, el dret a una vida digna de la població d’origen immigrant, sovint més desprotegida, tinguin el reconeixement i el caràcter universal que han de tenir en democràcia. Aleshores, els drets de les nenes com la Shaima podran ser molt més ben defensats. Quedarà clar que no es tracta de cap mena d’imposició cultural d’un grup dominant sobre una minoria ja prou afeblida per les seves condicions de vida. Ben al contrari, es tracta, això sí, de l’alliberament de tots. I potser els seus propis pares arribin a entendre que, a l’escola, el mocador se l’han de treure. I aquestes nenes, com a mínim, ho tindran una mica més fàcil per sentir-se iguals als seus companys i companyes, per formar-se amb plenitud, per arribar a ser allò que proposa el projecte emancipador de l’educació: persones lliures i felices.