Dissabte, set del matí. Avui hi ha partit a Igualada. El nen salta del llit sense remugar, tot i que ahir el vaig recollir de l’entrenament a dos quarts de deu de la nit.

Sense cap indicació, revisa tot el material, i jo tinc temps per a un segon cafè. És un partit difícil, i al nen només li entren quatre galetes i el got de llet.

A les vuit, finalment, enfilem la carretera. No serem els primers i, a més, l’entrenador ja espera impacient que els nens es canviïn per donar les instruccions de les tàctiques de joc.

Els pares ens retirem al bar, on un entrepà de llom i formatge calma els nervis. Sabem que és un partit difícil i l’Igualada un dels candidats amb possibilitats per a la lliga catalana de roller hockey.

A les deu, comença el partit. Sortim amb les línies més ofensives, però el contrari és com una paret, els nervis comencen a aflorar i els nostres, ben marcats pel contrari, comencen a cometre faltes, una darrera l’altra.

Un dels pares comença a insultar l’àrbitre, per les que creu que són errades. També és veritat que nosaltres, que obrim línies per jugar, estem més exposats que no pas el contrari, que ens segueix el joc.

Els pares de l’Igualada, a vint metres, just a l’altra banda de les escales de sortida, romanen silenciosos i expectants.

Quinze minuts de joc i l’entrenador, cansat d’esbroncar a totes i cadascuna de les línies, en treu una de nenes. Per fi l’Igualada s’anima i obre les línies, la N fa un passi llarg i la I marca. L’altre equip es desmunta. Segueixen quatre gols més, i nosaltres només n’encaixem un. Mitja part, cares llargues dels pares de l’Igualada, eufòria continguda nostra.

Segona part: els nostres envalentits deixen de banda l’esquema de joc i es dediquen a jugades personals. Els igualadencs els marquen, els nostres cometen faltes i els expulsen, n’arribem a tenir dos, els gols contraris pugen un darrer l’altre al marcador, mentre la portera es desespera i demana a crits que surti el primer porter.

Torna la mala llet i, segons nosaltres, l’àrbitre empitjora clarament la seva feina. Els nostres cometen faltes amb poca picardia. Per acabar-ho d’adobar, el darrer minut un dels nostres aparta el contrari d’un cop de colze… L’àrbitre no té temps de xiular quan un segon n’estampa un altre contra la tanca metàl·lica i un tercer marca fora per centímetres.

Fi del partit. Hem perdut. Mentre el nostre entrenador reparteix les bronques pertinents que els nens escolten atents i callats durant deu minuts, sense quasi parpellejar, comentem amb els pares de l’altre equip la ineficàcia de l’àrbitre, que hauria d’haver tallat el joc brut abans, perquè ha deixat que els nens s’escalfessin i no es concentressin en el que calia: jugar.

Finalment, quedem alliberats i els pares comencen a repartir els entrepans de pa de quart entre els nens.

Vint minuts més tard, mentre el meu va a la dutxa, un pare m’informa que els juvenils jugaran a continuació. En veuré mig partit, els alevins i júnior juguen demà a casa, a la tarda, un partit de gel contra el Jaca i, sobretot, a la tarda juguen les noies contra el Vallecas. Si guanyen tenen possibilitats a la lliga, tot i ser un equip acabat de formar.

Quan me’n vaig del pavelló, veig algun pare que, mirant-me amb commiseració, –pobre de mi!– deu pensar que me’n vaig a casa a avorrir-me, tenint tot un cap de setmana d’espectacles esportius en viu i en directe a la meva disposició!!