El FC Barcelona ha esdevingut més que un club. Ara ja ho diu al coll la seva samarreta, l’eina d’identificació que uneix esportistes i seguidors. I també ha esdevingut més que una marca. Òbviament, quelcom més que un equip amb una història centenària excepcional, esportivament parlant. És quasi bé una ideologia o una religió amb totes les seves connotacions. És un dogma que uneix persones i individus d’arrel i condició diferent. Quasi bé de condició oposada i sense brins d’ànima comuna. És, per tant, una expressió de masses que transcendeix l’àmbit simple d’anàlisi d’onze homes “en calça curta donant cops de peu a una pilota”. Però, a diferència de les greus, però inevitables disfuncions de l’home, que són les confessions i la capacitat de creure en dogmes o veritats autèntiques i absolutes, el Barça és una religió de naturalesa i activitat inevitablement laica. En una societat globalitzada com la que vivim, sense caure en inútils i insuficients tòpics que pretenguin explicar com és el món avui, el que és clar, o més o menys evident, és que aquesta mena de cassoles planes i d’ample perímetre que són les antenes parabòliques, han permès revolucionar la nostra relació i el nostre concepte en relació al que succeeix en qualsevol racó de món, sense necessitat de moure’ns del nostre entorn. També en l’esport, especialment en el futbol. Arreu del món arriben, des del barri de Les Corts de Barcelona –espai on s’ubica físicament la litúrgia de les grans eucaristies que són els partits del Barça– aquestes multitudinàries misses a través de les quals es transmeten sensacions, sentiments, frustracions i totes aquelles emocions menys racionals que experimenta l’individu. Ens posem drets i cantem units, quan els nostres referents se’ns fan visibles. El Cant del Barça a l’inici i l’amen del futbol (“gol”), l’invoquem durant l’hora i mitja de partit, almenys una vegada per cada èxit del nostre equip. Quan les coses no van bé, ens refugiem individualment en la mala consciència de no haver fet allò que se suposava que s’havia d’haver fet. És a dir, patim una certa penitència. La relació amb els jugadors és quasi matrimonial. Tothom en reconeix un com a preferit i la promiscuïtat no abunda. Quan l’èxit és absolut, aquesta moderna religió s’apodera de tots els racons de la nostra quotidianitat. En parlem a la feina, és motiu d’alegria o tristesa, ens comprem objectes que clarament ens identifiquen amb la nostra religió (llegeixi’s màquines d’afaitar, tovalloles, estris de neteja o de cuina, roba, material d’oficina…) tota la nostra vida, si ho volem, pot veure’s submergida en aquesta simbologia que resumeix l’escut de l’equip (que seria el nostre crucifix). Tanmateix té un cantó positiu. Com a confessió, paradoxalment, ha de tenir una expressió pública absolutament laica. Tenint en compte que entre els aficionats del Barça ens trobem no només catalans en particular, i europeus en general, sinó magrebins, subsaharians, americans, asiàtics i nòmades d’arreu. Per aquest motiu, perquè el Barça transcendeix fronteres, creences, ideologies i confessions, cadascuna de les seves expressions públiques ha d’esdevenir diàfanament laica. A més, el calendari d’inspiració catòlica que tot treballador es veu forçat a complir (Nadal, Pasqua, Setmana Santa, Diumenges, Puríssima…) és impunement violat pels jugadors de futbol que, normalment, treballen més quan la resta de mortals gaudim d’aquestes herències per voluntat divina. Tot i això, encara que el Barça tingui aquesta vocació laica, els culers assumim contradiccions i no deixem de ser tan integristes com ho són alguns monoteistes. Si nosaltres creiem que el cel ens el guanyem animant els nostres clergues cada diumenge, és perquè hi ha un infern. I aquest se situa a 625 quilòmetres en una altra religió que pretén arrabassar-nos el nostre somni. Van de blanc i ens neguen la nostra revelació i les nostres escriptures. Ens neguen la veritat, perquè no saben que nosaltres tenim la raó. Visca el Barça!