Semblava que Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga, crearia grans consensos en la crítica cinematogràfica però també en els àmbits social i polític, al voltant d’una figura que, sense buscar-ho, s’ha acabat convertint en un mite en aquesta història dramàtica i decadent de l’Espanya contemporània que es coneix com a franquisme i que suposa un exemple de la lluita per la democràcia i la llibertat.

El film relata, des d’un punt de vista no estrictament historicista, els darrers mesos de vida d’un jove militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i la seva injusta execució amb garrot vil, la darrera del règim feixista del general Franco. Sense cap mena de llicència cinematogràfica, ni apel·lant a cap relat sobrehumà, Salvador és una pel·lícula trepidant, emocional, dura i angoixant, tant com ho era el franquisme, una pel·lícula que transmet la màxima expressió del record de la memòria històrica més recent i fosca del nostre país.

Salvador no és l’episodi d’un màrtir al qual convé retre honors, és tan sols un film de més de dues hores que desperta els sentiments més íntims i emocionalment més incontrolables i que explica amb llenguatge modern la història d’un jove absolutament normal que va morir als 25 anys per una dictadura decadent, capriciosa i autoritària que va extirpar el futur de moltes generacions d’espanyols i catalans.

Tota una lliçó de compromís, la del jove Puig Antich, que havent comès com a únic delicte ser un idealista romàntic en temps de dictadura -com ho mostra el fet que llegís Homer, Wilhem Reich o Barrow Dunham-, el sistema que la sustenta decideix executar-lo injustament i fredament, executant també les il·lusions d’una generació jove personificada en Puig Antich.

Les crítiques polítiques i culturals cap a la pel·lícula avui, plouen excessivament. De forma concreta, de la banda nostàlgica de l’anarquisme que considera tergiversada i adulterada la història dels grupuscles de lluita anticapitalista. Però la història del MIL, com segurament d’altres exemples de la lluita antifranquista, ha estat malauradament una història sense història.

Ha estat la història d’uns militants antifeixistes que van desaparèixer en l’oblit de la transició, de la mateixa manera que es van oblidar o van fer oblidar moltes coses i molts fets d’un capítol negre de recent record. És desaforat acusar un producte cinematogràfic i un dels pocs directors de cinema que ha tingut la gosadia de realitzar un film de la nostra història més propera, quan fins fa poc temps n’ha estat tabú. Molt pitjor que comptar la història de forma subjectiva, és el no explicar-la, com gran part de la generació que va patir la dictadura ha fet, reciclant antics franquistes en nous demòcrates al servei de la funció pública.

Per això uso aquest petit exemple de la dialèctica generada amb Salvador, per expressar una idea que m’inquieta profundament. A la nostra generació -concretament la nascuda a la llum de la desaparició de Carrero Blanco- sembla que la història se’ns presenta, premeditadament, com un capítol de necessària resignació hegeliana, és a dir, calia l’estadi dictatorial perquè així superàvem el caos i l’anarquia dels anys 30 al nostre país, és a dir, la velada justificació del franquisme.

M’inquieta perquè no em resigno a pensar que amb el pas dels anys acabem tolerant, fins i tot justificant, el Alzamiento Nacional i la desmemòria de la transició. Ja són molts, massa, els debats televisius, cròniques mediàtiques i articles dels funcionaris de l’oblit que ens dibuixen amb traça inofensiva els perfils foscos de la dictadura. D’altres, com el nostrat escriptor JM Segarra, critiquen des d’una confortabilitat a la que els seus col·legues de generació haurien de denunciar. Massa prudència en parlar del franquisme i una transició que s’ha venut de modèlica quan en realitat hi ha hagut una condescendència que la generació Huerga no es mereix.

S’ha dit sovint que el franquisme va ser gris. La realitat és que va ser força més que això, va ser simplement en blanc i negre. Una vida sense matisos ni contrastos ben reflectida per la TVE1 i la UHF -ara que celebren el 50è aniversari. Una època trista i regressiva humanament que cal condemnar i recuperar de l’oblit, explicant sense embuts que hi va haver vencedors i vençuts. Hi va haver perseguidors i perseguits. Víctimes i botxins. Per això, criticar Salvador, és en certa forma, matar el missatger. En sabem poc, de la història del nostre país i la seva gent, i a sobre quan algú vol reconstruir el que no sabem, ho critiquem des d’un fals progressisme.