S’ha parlat i escrit molt sobre la realitat política mexicana, i moltes són les icones polítiques que l’esquerra europea ha enaltit, sacralitzat i mitificat al llarg de la seva història, des dels Insurgentes (criolls) a Andrés Manuel López Obrador, passant per Juárez, Villa, Zapata, els Cárdenas, i Marcos. La història, la política i la societat mexicana no poden ni han d’analitzar-se des d’una visió “eurocèntrica”; la realitat mexicana és una mica més complexa que tot això i han de tenir-se en compte altres paràmetres, moltes vegades oblidats o desconeguts per les ments “benpensants” de la progressia europea.

Per fer-se una idea mes objectiva de la polièdrica realitat mexicana cal tenir en compte una realitat molt diferent que sorgeix de l’explosiva i traumàtica topada entre dues potents cultures i imperis molt antagònics. La primera “nació” mestissa de la història de la humanitat, la nació mexicana, podria definir-se com el fill no desitjat, fruit de la inesperada violació per part de la més bàrbara Castella imperial, catòlica, expansionista, dogmàtica, avariciosa i intolerant sobre la més gran, orgullosa, politeista, caciquil, cruel i influent metròpoli de la meso-Amèrica precolombina, el sofisticat i molt piramidal imperi Asteca.

Podríem dir que el Mèxic actual és aquest fill traumatitzat, fruit d’aquesta inoportuna violació, hereu d’una peculiar, conflictiva i contradictòria càrrega genètica que defineix la seva personalitat. A aquesta realitat hi hem d’afegir el també traumàtic procés d’autodeterminació política de la classe culta i dirigent, els criolls (fills d’espanyols nascuts en terres asteques) influïts pels principis del liberalisme il·lustrat i les revolucions francesa i nord-americana, enfront de la metròpoli imperial espanyola, però hereus també d’una estructura social oligàrquica i no burgesa, a l’inrevés que les llavors emergents classes dirigents europees. Oligarquia que controla totes les riqueses d’una terra que ells mateixos denominen “el cuerno de la abundancia”, que s’apropia fermamemt i subtilment dels símbols, llegendes i costums nacionals definitoris de les nacions índies, però que actua i viu com a conqueridors amos de vides i hisendes, i que no està disposada a compartir amb la legitima i autèntica població nadiua –els mestissos i indis– els beneficis d’aquesta autodeterminació. Des del procés d’independència la classe dirigent mexicana ha estat molt hàbil i capaç de sobreviure en el poder, adaptant-se als corrents ideològics imperants. Els seus camaleònics canvis ideològics han respost a simples processos d’adaptació per a la seva supervivència. La seva capacitat de control de l’economia, dels mitjans de producció i, sobretot, la seva supremacia per a l’accés a una millor educació, han estat les eines que fins ara la mantenen fèrriament en el poder.

Analitzant la breu història del Mèxic modern, podem concloure que la capacitat de resistència del “mexicanito” dura aproximadament cent anys: 1810 guerra de la independència- 1910 revolució. Però també observem que aquestes interrupcions violentes i sagnants de l’estabilitat política mexicana sempre han estat neutralitzades per les classes poderoses. Sembla com si els canvis a Mèxic fossin retocs estètics perquè res no canviï. Després de la revolució de 1910 Mèxic es va veure immiscuït en un llarguíssim procés post-revolucionari, que va enfortir aquesta oligarquia, i que va legitimar formalment, amb suposats valors d’esquerra i laics, una dictadura dretana, catòlica i conservadora.

La incipient i dubtosa transició democràtica mexicana avalada especialment pels EUA i Espanya, iniciada després de la caiguda del Partit Revolucionari Institucional (PRI) l’any 2000 amb l’elecció de Vicente Fox com a primer president no priista, però un més dels presidents neoliberals de Mèxic des d’Echeverría, amb la inestimable ajuda de Carlos Salinas de Gortari i del millor i més fals producte del màrqueting polític modern: el subcomandant Marcos, que va ser i continua sent utilitzat pel poder per deslegitimar davant el món l’esquerra democràtica mexicana, i atemorir les classes mitjanes amb l’amenaça d’un conflicte bèl·lic intern, sembla més una nova adaptació formal a la nova realitat geopolítica internacional que no un procés real de transformació democràtica. Les estructures polítiques mexicanes són les mateixes que van mantenir el PRI en el poder durant setanta anys, la riquesa del país roman en les mateixes mans, els mitjans de comunicació (ara només privats) són controlats per les mateixes famílies que gaudeixen d’una homologació internacional que abans no tenien.

Dels cent milions de mexicans, deu d’ells indis, vint persones es troben entre els cent homes més rics d’Amèrica, i quaranta milions se situen per sota del llindar de la pobresa. El president és gairebé un monarca absolut, el poder legislatiu és corrupte i mancat de figures rellevants, el poder judicial és sospitosament submís al poder polític o econòmic, la corrupció està generalitzada en tots els àmbits de la societat (les lleis només existeixen per ser complertes per la mal anomenada societat de les PPP: putes, pobres i pendejos), la impunitat dels poderosos davant la llei és absoluta, les organitzacions sindicals de tipus vertical, controlades per autèntics mafiosos, són capaces de decantar processos electorals a favor de qui més pagui (fet que va afavorir en gran mesura el triomf electoral de Calderón), el narcotràfic conviu amb les més altes instàncies de la nació, la societat civil és poruga i desorganitzada, mancada d’una mínima cultura democràtica, la classe intel·lectual se situa en la marginalitat, o defalleix molt fàcilment davant la parafernàlia i els ornaments del poder, la dreta omnipotent i omnipresent, molt intolerant, immobilista i, moltes vegades, íntimament relacionada amb els sectors més integristes de l’Església catòlica, controla amb mà de ferro els mitjans de producció i de comunicació, enfront d’una esquerra incapaç de respectar les regles del joc democràtic que ella mateixa va pactar, populista, paternalista i ancorada en el passat, i incapaç, també, d’elaborar un discurs atractiu per a la incipient classe mitjana insegura, voluble i manipulada, que suporta estoicament amb els seus impostos el pes tots aquests despropòsits. Aquest més que incert panorama defineix la realitat actual d’un país riquíssim on dues societats antagòniques conviuen en un mateix territori: una, situada en el primer món, prepotent, superba i confiada, enfront d’una altra, al servei de l’anterior, ancorada en l’inframón, submissa però cabrejada, mancada de drets reals, permanentment enganyada, manipulada per líders sense escrúpols que defensen malament els seus interessos, desconfiada d’un més que sospitós i poc garantista sistema electoral que mai no els permetrà accedir per via pacífica i democràtica al poder.