En la societat catalana ha fet fortuna una frase: sense cultura religiosa no es pot entendre ni interpretar una obra d’art. Davant d’aquesta afirmació, la resposta més normal és acceptar aquesta premissa.

Què s’amaga darrera aquesta afirmació? Primer, s’assimila tenir cultura religiosa amb cultura catòlica. I d’aquí es passa ineludiblement a la necessitat de l’adoctrinament catòlic. Al final podríem arribar a la idea que sense memoritzar el catecisme no es pot entrar en un museu d’art. Però, a més, no ens parem a pensar en un altre parany: és possible tenir cultura catòlica? No és un oxímoron? Tenir fe no és, al meu entendre, un signe de cultura. Uns dirien que és un signe d’incultura… No anirem tan enllà, simplement direm que és una reacció davant de les preguntes que no tenen resposta des de la raó. No és un signe de cultura o incultura, està més enllà. Es mou entre els sentiments i les emocions i, per tant, no hi ha res a dir. Cada individu té dret a construir-se les fantasies que vulgui per tal d’intentar trobar sentit a la vida.

Segon, tenir formació catòlica no equival a tenir cultura religiosa. De fet, tots els educats en el nacionalcatolicisme no crec que puguin afirmar que tenen cultura, ni molt menys cultura religiosa. Què s’ensenyava en aquesta època en la qual tota l’educació estava sota el nihil obstat dels bisbes? Una barreja de racisme i intolerància, vegem-ne dos exemples dels llibres escolars:

“Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno”.

“Nosotros, los subordinados, no tenemos más misión que obedecer. Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sabe lo que hace y por qué lo hace… Los españoles tenemos la obligación de acostumbrarnos a la santa obediencia… ¿Y quién juzga al que tiene el máximo poder? Dios y la Historia. A uno y a otra dará cuenta. Lo demás no es de nuestra incumbencia”.

Pensar que amb una formació d’aquest tipus hom pot entrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya i entendre alguna cosa, fa riure, o plorar, depèn de com es miri. Existeix tota una generació acostumada a aquestes barbaritats que ens vol fer creure que a l’escola franquista s’adquiria cultura.

Un cop deixat clar que amb l’adoctrinament catòlic no s’aconsegueix cultura, passem a una altra qüestió. De fet és molt òbvia. Si hom vol entendre història de l’art, on va a estudiar? A una facultat de teologia o a una facultat d’història?

La resposta sembla bastant clara.

Per acabar, caldria afegir una reflexió més. L’art s’ha d’entendre o ha d’emocionar? Aquí ja les opinions seran de tots colors. Al meu entendre l’art ha d’emocionar. Per tant, ens troben en un àmbit limítrof entre la raó i la cultura, per situar-se una altra volta entre les emocions i els sentiments. De fet la funció de l’art religiós és precisament aquesta: emocionar. La funció de l’art religiós –quadres, esglésies, retaules, etc.– era molt clara: intentar transmetre, per mitjà de les emocions, la ideologia del poder religiós, i en molts casos també atemorir, impressionar. I això, és clar, no ens ho explicarà mai l’església catòlica. La seva funció, a més, augmentava pel fet que als fidels els era barrat el pas a la lectura de la Bíblia, que estava prohibida. Van ser els protestants que van traduir la bíblia al castellà i al català! Precisament l’església catòlica, que pretenia mantenir els seus fidels per mitjà del control de les seves emocions i sentiments, ara ens vol fer creure que cal cultura per entendre l’art. Seria com dir: només poden llegir llibres els filòlegs.

Compliquem encara més les coses… Com interpretem un Ràfols Casamada? I en aquest àmbit tan sensible, m’atreviria a dir que no és tan important entendre el que vol dir l’artista, sinó quines sensacions tens tu mateix. A un amic pintor li vaig preguntar: quan pintes en què penses? Em va respondre: no es pot pensar quan pintes!

De fet, si l’art perdura és perquè no es pot explicar. El dia que es pugui explicar del tot, s’acaba. Fent una comparació podríem dir que, si acabessin trobant les raons de l’amor, l’acabarien privatitzant, ens l’explicarien els capellans i l’amor s’extingiria. Si ho sabéssim tot i sabéssim què ens enamora i perquè, seríem déu. I cal ser més humils. Mentrestant, gaudim de l’art i dediquem diners a l’escola pública. Ras i curt.